11
de juny
de
2009, 18:16
El P. Bernabé Dalmau (Igualada, 1944), monjo de Montserrat i director de la revista Documents d’Església, inspirant-se en la cèlebre obra de sant Agustí per tractar temes de vida cristiana i il•lustrar-los amb vivències personals, acaba de publicar el llibre d’espiritualitat que porta per títol Al capvespre t’examinaran en l’amor (Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Col. Saurí, 177). El subtítol de l’obra és Confessions, i és que l’autor, defugint el gènere memòries, dóna el seu punt de vista sobre aspectes rellevants del món d’avui, del cristianisme, del monaquisme benedictí i també de la pròpia família, d’origen igualadí. Els emmarca en un currículum que deu molt a la trajectòria de l’Església catalana del postconcili, a una dedicació professional en el camp de les traduccions de textos, en el dia a dia de simple monjo de Montserrat.
El títol del llibre, manllevat a sant Joan de la Creu, suggereix un toc d’alerta per a qualsevol cristià que vulgui viure la fe amb responsabilitat, i una aposta decidida per una presentació de Déu que ve a l’encontre de cada persona sota el signe de l’amor.
“Tothom qui vulgui viure amb una certa responsabilitat busca el sentit de la pròpia vida –diu el P. Bernabé Dalmau en el llibre-. Per molt distretament que un la pugui malviure, algun moment o altre es troba arraconat per les circumstàncies que l’obliguen a reflexionar. Pot ser que aquesta reflexió el dugui a rebel•lar-se, a no acceptar el destí, a revoltar-se contra els seus, contra el món, contra Déu, si hi creu. Efectivament, la vida porta moltes contradiccions, i els homes ens barrem sovint el camí de la convivència, o millor, de la crida a fer de l’amor al proïsme la clau de la pròpia relació de cadascú amb Déu”.
Aquestes constatacions vitals, que no són freqüents entre els joves –sempre hi ha un futur i una obertura a allò que es presenta com a inèdit-, quan s’arriba a certa edat, no sols es tendeix a contemplar el passat mentre un s’adona que el present corre vertiginosament, sinó que pensa en el futur. És el que passa amb moltes persones quan els arriba la jubilació, o quan s’adonen que ja són avis i que moltes coses del món en què viuen se’ls comencen a escórrer. És el moment que cal afrontar la situació i deixar-se amarar de “la joia d’envellir”.
“Si escric aquestes ratlles –continua l’autor- és per comunicar quelcom del que he viscut i sento, per retrobar una mica el fil que travessa la meva vida, i que no puc sinó atribuir a la benvolença de Déu. En publicar el Papa Benet XVI el llibre Jesús de Natzaret algun recensionador va dir que no sols era legítim parlar de Jesús, sinó que cada cristià hauria de fer el seu llibre sobre Jesús. Jo diria que cada cristià, almenys, hauria de jutjar els fets de la pròpia vida a la llum de Déu, i això és el que intento fer”.
El títol del llibre, manllevat a sant Joan de la Creu, suggereix un toc d’alerta per a qualsevol cristià que vulgui viure la fe amb responsabilitat, i una aposta decidida per una presentació de Déu que ve a l’encontre de cada persona sota el signe de l’amor.
“Tothom qui vulgui viure amb una certa responsabilitat busca el sentit de la pròpia vida –diu el P. Bernabé Dalmau en el llibre-. Per molt distretament que un la pugui malviure, algun moment o altre es troba arraconat per les circumstàncies que l’obliguen a reflexionar. Pot ser que aquesta reflexió el dugui a rebel•lar-se, a no acceptar el destí, a revoltar-se contra els seus, contra el món, contra Déu, si hi creu. Efectivament, la vida porta moltes contradiccions, i els homes ens barrem sovint el camí de la convivència, o millor, de la crida a fer de l’amor al proïsme la clau de la pròpia relació de cadascú amb Déu”.
Aquestes constatacions vitals, que no són freqüents entre els joves –sempre hi ha un futur i una obertura a allò que es presenta com a inèdit-, quan s’arriba a certa edat, no sols es tendeix a contemplar el passat mentre un s’adona que el present corre vertiginosament, sinó que pensa en el futur. És el que passa amb moltes persones quan els arriba la jubilació, o quan s’adonen que ja són avis i que moltes coses del món en què viuen se’ls comencen a escórrer. És el moment que cal afrontar la situació i deixar-se amarar de “la joia d’envellir”.
“Si escric aquestes ratlles –continua l’autor- és per comunicar quelcom del que he viscut i sento, per retrobar una mica el fil que travessa la meva vida, i que no puc sinó atribuir a la benvolença de Déu. En publicar el Papa Benet XVI el llibre Jesús de Natzaret algun recensionador va dir que no sols era legítim parlar de Jesús, sinó que cada cristià hauria de fer el seu llibre sobre Jesús. Jo diria que cada cristià, almenys, hauria de jutjar els fets de la pròpia vida a la llum de Déu, i això és el que intento fer”.