La bòfia de Cardona

Antonio Mora Vergés
02 d'agost de 2009
La comarca natural del Cardener, és de totes, totes, un lloc ple d’encís; els pobladors pre-romans, els bargúsians, foren gent temible, que anirien acompanyant Aníbal en la seva campanya contra Roma, i que justament per això, pagaríem molt car, ara a mans de Cató, l’ajut donat als enemics.

Cardona, segles més tard, al 1714, fou la darrera ciutat en caure en mans espanyoles, i encara amb capitulacions honorables, que permetrien salvar vides i hisendes dels defensors de la causa de l’arxiduc. Tampoc Barcelona ha perdonat mai –com no ho va fer Roma– aquest gest de valor i el preu pagat en aquesta ocasió ha estat desproporcionadament alt, fins i tot algun barceloní honorable considera que ha estat excessiu.

La bòfia, la sal i el castell a Cardona. Antonio Mora Vergés

La Conca del Cardener, aigües amunt de Manresa, és una ossera industrial, aquí i allà, colònies que ens parlen d’un passat tèxtil, vinculat bàsicament al cotó i lligat en la majoria de casos a la família Valls Taberner que farien aquí el paper d’enterradors, juntament amb d’altres personatges il·lustres del món barceloní, com l’inefable exlíder del PP català, Sr. Piqué, i l’amic De la Rosa –ara sembla en hores baixes, farien en termes taurins –aquí agrada força el correbous– la puntilla a la comarca amb la venda de les concessions mineres al capital israelià que únicament necessita els fons de comerç i més en concret el llistat de clients i que deixarà caure suaument la zona en una bòfia econòmica de la que difícilment se’n sortirà. Aquesta percepció és més que general en les poblacions de la zona, a poc que treguis la qüestió, cosa que des d’ara esperono a fer, òbviament.

La Comarca, amb capital a Solsona, fou a l’edat mitjana el centre de gravetat de Catalunya, des d’aquí començaria la tasca de recuperació de les terres als sarraïns en ocasions molt a contracor de les poblacions alliberades que, fins i tot, com en el cas d’Osona, es revoltaren contra l’ocupació cristiana que més enllà de les bones paraules exigia unes desproporcionades compensacions econòmiques; llegendes com la de la Torre de la Minyona, que comparteixen Cardona i Maldà a l’actual comarca de l’Urgell ens descriuen aquell món de forçada convivència entre sarraïns i cristians en la que sens dubte les millors aportacions vindrien de mans dels ocupants, que aleshores tenien una millor tecnologia i un coneixement més complert del món. Amb tot, la força bruta –dit en el millor sentit possible– dels cristians acabaria donant-los la victòria i amb ella podríem entrar en un llarg període de misèria econòmica, social, intel·lectual, moral, i allò més que vulguis afegir tu, amic lector, que coneixerem com l’Edat mitjana i que tindrà el feudalisme com a sistema de distribució de la riquesa amb el resultat de retornar durant segles, a una pitjor situació de la que hi havia quan els bargúsians van ajudar Aníbal contra Roma. Ens queda d’això, una munió de castells, torres de defensa, esglésies,... i una comarca arruïnada, amb la sensació de que finalment, s’obrirà una bòfia que l’engolirà definitivament.

La zona està dins del Forat Negre, en aquella definició que diu que és l’espai que delimita la serralada litoral i els primers contraforts dels Pirineus i l’actual política de desviar les carreteres del centre de les poblacions, facilitant únicament el tràfic en sentit Barcelona-Pirineu, no fa altra cosa que consolidar aquesta sensació d’aïllament de trobar-se en una bòfia immensa.
Arxivat a