Segons dades municipals a Manresa s'han ocupat 450 pisos en l'últim any, 750 en els últims dos. L'okupació de pisos no ha de significar necessàriament conflictivitat social quan el pis pertany a algun banc o està immers en un plet entre constructores i bancs i en molts casos és una solució transitòria per a persones amb greus problemes econòmics o un espai d'aprenentatge vital de joves que volen emancipar-se i viure en col·lectivitat.
Però sí que genera un problema i un greu perjudici si la casa o pis que s'ocupa per la força pertany a un particular o a alguna herència que per la seva complexitat o divergències entre els hereus està pendent de ser acceptada. Pot ser una solució temporal a un problema social i habitacional de persones sense feina sempre i quan no usurpin l'habitatge o segona residència d'un ciutadà o una família.
Però massa vegades les ocupacions generen problemes pel comportament dels que hi viuen o perquè alguns d'aquests viuen d'activitats problemàtiques o delictives. Deixant de banda l'ocupació de pisos de promocions urbanístiques que van quedar penjades o de blocs acabats immersos en plets, en molts casos l'okupació, com passa en moltes de les okupacions a Manresa, és l'última fase d'una deixadesa i una gestió equivocada del pisos i cases per part dels particulars i poders públics, que acabava amb una major degradació dels habitatges i un evident perjudici per als veïns.
Vaig estudiar a fons aquest fenomen fa uns anys quan escrivia el meu llibre Xenofòbia a Catalunya. I en aquells municipis que en arribar una important quantitat d'immigració estrangera, els autòctons no abandonaven massivament el barri històric o els blocs de pisos construïts els anys seixanta en el que vivia la immigració del sud d'Espanya, no es generaven problemes socials. Però quan els autòctons abandonaven massivament uns barris i llogaven els pisos i cases antigues sense reformar-les, ni posar-hi calefacció, ni reformar banys i canonades, els pisos entraven en una progressiva degradació, i els autòctons que hi quedaven patien l'anomenat efecte atrapat. Ara voldrien vendre el seu pis i canviar de barri, però donada la situació del bloc o del carrer, el seu pis havia baixat molt de preu i els hi era impossible marxar.
M'explicava el llavors alcalde de Guissona, Xavier Casòliva, que, a diferència del que passava a Cervera, a Guissona, municipi amb més percentatge d'immigració de Catalunya, els autòctons no havien abandonat el casc antic i la nombrosa població nouvinguda no vivia en carrers i blocs on gairebé tothom era estranger. I els propietaris que llogaven el seu pis a un immigrant, miraven d'arreglar-lo abans perquè sabien que si el llogaven en mal estat es degradaria ràpidament.
En canvi a la veïna Cervera molts autòctons van abandonar el barri antic, llogant sense reformar les cases antigues a immigrants magribins, que quedaven amb els anys buides, donat que ningú hi volia viure pel seu estat. I això és el que ha passat a moltes cases del centre i altres barris de Manresa que els propietaris autòctons, en marxar del barri no es van plantejar reformar el pis, pensant que per uns marroquins la casa ja estava bé. I el fet és que al final, tothom té la seva dignitat i molts immigrants tampoc no volien viure en habitatges en mal estat, iniciant-se una degradació del que l'okupació, de vegades per persones o grups conflictius és l'últim estadi de vegades sense retorn.
La Generalitat i els ajuntaments van fer molt fa uns anys amb els Plans de Barris per millorar barris d'arreu de Catalunya. Però si el propietari de l'immoble no assumeix prèviament les seves responsabilitats, la degradació de moltes cases i blocs, amb l'evident perjudici per als veïns, és inevitable. I si l'ocupació del pis o la casa ho fan grups de persones conflictives acaben perjudicant als qui dignament, siguin d'on siguin, viuen en els edificis contigus. I per revertir això cal molt més que un pla de barris.
Però sí que genera un problema i un greu perjudici si la casa o pis que s'ocupa per la força pertany a un particular o a alguna herència que per la seva complexitat o divergències entre els hereus està pendent de ser acceptada. Pot ser una solució temporal a un problema social i habitacional de persones sense feina sempre i quan no usurpin l'habitatge o segona residència d'un ciutadà o una família.
Però massa vegades les ocupacions generen problemes pel comportament dels que hi viuen o perquè alguns d'aquests viuen d'activitats problemàtiques o delictives. Deixant de banda l'ocupació de pisos de promocions urbanístiques que van quedar penjades o de blocs acabats immersos en plets, en molts casos l'okupació, com passa en moltes de les okupacions a Manresa, és l'última fase d'una deixadesa i una gestió equivocada del pisos i cases per part dels particulars i poders públics, que acabava amb una major degradació dels habitatges i un evident perjudici per als veïns.
Vaig estudiar a fons aquest fenomen fa uns anys quan escrivia el meu llibre Xenofòbia a Catalunya. I en aquells municipis que en arribar una important quantitat d'immigració estrangera, els autòctons no abandonaven massivament el barri històric o els blocs de pisos construïts els anys seixanta en el que vivia la immigració del sud d'Espanya, no es generaven problemes socials. Però quan els autòctons abandonaven massivament uns barris i llogaven els pisos i cases antigues sense reformar-les, ni posar-hi calefacció, ni reformar banys i canonades, els pisos entraven en una progressiva degradació, i els autòctons que hi quedaven patien l'anomenat efecte atrapat. Ara voldrien vendre el seu pis i canviar de barri, però donada la situació del bloc o del carrer, el seu pis havia baixat molt de preu i els hi era impossible marxar.
M'explicava el llavors alcalde de Guissona, Xavier Casòliva, que, a diferència del que passava a Cervera, a Guissona, municipi amb més percentatge d'immigració de Catalunya, els autòctons no havien abandonat el casc antic i la nombrosa població nouvinguda no vivia en carrers i blocs on gairebé tothom era estranger. I els propietaris que llogaven el seu pis a un immigrant, miraven d'arreglar-lo abans perquè sabien que si el llogaven en mal estat es degradaria ràpidament.
En canvi a la veïna Cervera molts autòctons van abandonar el barri antic, llogant sense reformar les cases antigues a immigrants magribins, que quedaven amb els anys buides, donat que ningú hi volia viure pel seu estat. I això és el que ha passat a moltes cases del centre i altres barris de Manresa que els propietaris autòctons, en marxar del barri no es van plantejar reformar el pis, pensant que per uns marroquins la casa ja estava bé. I el fet és que al final, tothom té la seva dignitat i molts immigrants tampoc no volien viure en habitatges en mal estat, iniciant-se una degradació del que l'okupació, de vegades per persones o grups conflictius és l'últim estadi de vegades sense retorn.
La Generalitat i els ajuntaments van fer molt fa uns anys amb els Plans de Barris per millorar barris d'arreu de Catalunya. Però si el propietari de l'immoble no assumeix prèviament les seves responsabilitats, la degradació de moltes cases i blocs, amb l'evident perjudici per als veïns, és inevitable. I si l'ocupació del pis o la casa ho fan grups de persones conflictives acaben perjudicant als qui dignament, siguin d'on siguin, viuen en els edificis contigus. I per revertir això cal molt més que un pla de barris.
