Parlava amb la mare d'una de les persones que aquestes darreres setmanes sovinteja la plaça Sant Domènec per beure fins quedar ben anestesiada. És dur per a ella, però tampoc no és una situació nova. Disgust rere disgust, desengany rere desengany, ha intentat fer-se la pell gruixuda i a voltes ho aconsegueix. Moltes altres vegades no, i es tanca a casa per passar la processó en la intimitat.
Els efectes de l'alcohol són els més visibles, però la seva filla no desestima cap substància que li alteri la percepció de la realitat. Fins i tot cavall per vena. "Com en la nostra època, els vuitanta", lamenta. Està malalta. Molt malalta. Potser no se'n sortirà mai. La mare n'és conscient. No la consola tenir altres fills que han acabat una carrera universitària i estan professionalment instal·lats. No. Fa mesos que no veu la seva filla, però no li perd la pista: sempre hi ha algú que li explica detalls de la seva vida.
Manresa té mala peça al teler aquestes setmanes a la plaça Sant Domènec. Però la mala peça la tenen, sobretot, els propis individus que viuen l'infern de l'addicció. Un grup d'entre vuit i deu persones s'han instal·lat a la plaça i dia rere dia hi consumeixen substàncies, sobretot alcohol, fins que es transformen en zombis. Si a la nit els queden forces, tornen a casa. Sinó, es queden estirats a terra en posicions antinaturals, com si la pesta negra hagués tornat a Manresa. Entremig, hauran cantat, s'hauran cridat entre ells o, fins i tot s'hauran barallat. Més enllà d'algun estirabot, pràcticament ni interactuen amb els vianants, i molt menys delinqueixen. Tampoc no els queden forces físiques i ni lucidesa mental per fer-ho.
Són persones malaltes. Molt malaltes. Les malalties no es curen a cops de bastó. Tampoc es curen sanant els seus efectes i no atacant la causa subjacent. De res serveix una desintoxicació si després es troben el mateix món que els va portar a consumir. La desintoxicació ha de ser total. Com que a Manresa i arreu, el problema de les addiccions no es limita a la plaça Sant Domènec, sinó que va més enllà de motxilles escolars i corbates i maletins, estaria bé que deixéssim d'escandalitzar-nos per l'actitud de vuit persones i prenguéssim consciència de la gent que ha caigut al pou i no se'n sap sortir, i treballar perquè, en el futur, siguin els mínims possibles els que tornin a enfonsar-s'hi.
Els vuit de la plaça Sant Domènec són el retrat grotesc d'un problema molt més greu: el d'una societat consumista i addicta que cal que transformi la competitivitat i la desconfiança en comunitat i suport mutu. No és fàcil, en soc conscient.
