Amb bombo i platerets, i la presència del Conseller d'Interior en funcions, aquesta setmana s'ha inaugurat la nova comissaria de proximitat al Barri Antic de Manresa. La infraestructura, que acollirà conjuntament agents de la Policia Local i Mossos d'Esquadra, es troba al bell mig del barri més desigual i el segon més pobre de Manresa, segons dades de l'INE. Un territori que fa anys i anys que no és la prioritat de cap govern municipal, del què s'ha permès la seva degradació urbanística i pel què només es presenta com a solució continuar estigmatitzant-lo.
I és que, lluny de ser una solució integral als problemes de seguretat, convivència i desigualtat profunda que presenta el Barri Antic, la nova comissaria és una mesura continuista de les polítiques pedaç del govern d'Esquerra, PSC i Impulsem. Mesures desplegades sense cap dada que en recolzi la seva efectivitat, que se segueixen impulsant de forma automàtica, malgrat no s'avaluï el seu impacte real en la seguretat i la convivència. El gran exemple és la col·locació de càmeres de videovigilància a la via pública, que continuarà ampliant-se en els propers anys, tot i que més d'una desena d'estudis publicats des de 2002 demostren que només desplacen les problemàtiques de lloc, que la seva efectivitat no compensa la clara intromissió a la intimitat de veïns i veïnes que suposen i que, a canvi, coarten les llibertats polítiques, pel què acaben sent més útils per a la repressió política que no pas per a la seguretat de ningú.
A l'anunciada ampliació d'efectius policials -que s'ha demostrat àmpliament que no comporta una reducció de la criminalitat- ara s'hi suma una altra infraestructura policial en un barri que presenta problemes profunds, que en cap cas poden solucionar-se amb les respostes que ens han dut fins son som ara. Una mesura que, veient la indiferència continuada que els governs municipals han mostrat respecte al centre de Manresa, només pot explicar-se per una intenció maldestra de maquillar la pobresa i d'oferir sortides populistes a una crisi complexa. La davallada de la qualitat de vida al Barri Antic a causa de la desigualtat, la pobresa, la degradació física dels habitatges, la pèrdua de teixit comercial local, els problemes de salut mental o les addiccions, no se suplirà ara de cop i volta amb mesures policials.
Com tampoc no resoldrà la preocupació per la seguretat. Portem dècades d'increment gradual d'efectius i recursos policials, i això no ha millorat la tranquil·litat de la població, al contrari, ha generat una demanda constant de més i més policies, d'insatisfacció permanent que no sembla tenir fi. Si realment es vol abordar de manera efectiva el problema de la seguretat, cal valentia política per fer un canvi de rumb que posi al centre les causes de la inseguretat, dels conflictes de convivència, de les violències socials i que es guiï per dades d'impacte real, no per l'electoralisme, la pressió de certs actors veïnals amb clars interessos policials i perspectives molt esbiaixades i pel soroll a mitjans i xarxes socials.
L'evidència mostra que l'augment exponencial de la preocupació per la inseguretat a Manresa no es deu a un augment generalitzat dels delictes. Segons estadístiques com el Balanç de Criminalitat del Ministeri de l'Interior, entre el 2018 i el 2023 el nombre de delictes de lesions i baralles, robatoris amb violència i intimidació o robatoris amb força a domicilis per cada mil habitants han disminuït. El que sí que augmenta, encara que no substancialment, són aquells delictes clarament vinculats a la pobresa i a la precarietat econòmica, com ara els furts. (d'11,15 a 13,81 per cada mil habitants). També augmenten en denúncies els delictes sexuals -en bona part pel suport social cap a les víctimes que ha comportat l'última onada feminista - i la ciber-delinqüència. D'aquesta manera, veiem com l'evolució de la xifra de delictes en relació amb el nombre de població no mostra un creixement disparat, com sí que ho ha fet la preocupació per la seguretat.
Amb aquestes dades sobre la taula, abordar la seguretat exclusivament per la via policial i punitiva és una recepta absurda i destinada al fracàs. S'estan ignorant altres elements que juguen un rol en la preocupació per la inseguretat. Com ara, la reacció conservadora que utilitza la por com a mecanisme per a treure rèdit polític, retallar drets i llibertats i defensar models autoritaris de governança, que ha permeat en part de la població. O l'augment considerable de problemes de salut mental i addiccions, agreujat per la crisi econòmica, la descomposició de les comunitats i els vincles socials o les mesures d'aïllament social aplicades durant la pandèmia de la Covid-19, que han fet créixer la desconfiança entre la població. Un esquinçament de vincles que, sumat a l'individualisme, s'han reflectit a l'espai públic en forma de conductes molestes i no desitjables, que no es resoldran amb més policia, perquè en la majoria de casos ni tan sols són delicte. Els propis comandaments policials reconeixen que no és el seu paper intervenir en conflictes de convivència i que no són els actors socials més adequats per a fer-ho. Tampoc no es tenen en compte les nefastes polítiques urbanístiques municipals, que van eixamplar la ciutat mentre el centre s'enfonsava, emmirallades amb la bombolla immobiliària; o l'aposta per la concentració del comerç de gran superfície, que ha complicat -si no impossibilitat-, la supervivència del petit comerç local, generant una situació de deixadesa als baixos comercials, especialment al Barri Antic.
Tot plegat, ha contribuït a generar recel en una part de la ciutadania envers el Barri Antic, que és alhora un dels barris de la ciutat amb més teixit associatiu i on més relacions veïnals es donen i un dels més estigmatitzats. En bona part, per què és on fan vida moltes persones de classe treballadora especialment precària atretes per uns preus d'habitatge més assequibles I també perquè la presència policial cada cop més continuada i les batudes per perfil racial constants aboquen una part del veïnat a la inseguretat física, augmentant les possibilitats que siguin identificats, detinguts i fins i tot deportats, mentre provoquen un augment de la por en altres tipus de veïnes, que assumeixen que, si hi ha tanta presència policial, no és pel racisme institucional, sinó perquè el barri és perillós.
En aquest context, ja avancem que la comissaria de proximitat no serà la solució a cap d'aquestes problemàtiques. Però com cada política que va en la línia de la securitització i la policialització, suposarà una nova injecció de recursos públics a una infraestructura que, quan la preocupació per la seguretat i les estadístiques delictives disminueixin, no será pas destinada a altres qüestions realment més urgents. I, un altre cop, tindrem un nou forat de recursos públics que es podrien dedicar a resoldre els problemes estructurals que veritablement generen la sensació d'inseguretat.
Amb tot això sobre la taula, ens dirigim al govern de Manresa: si de veritat us preocupa la vida de manresans i manresanes, baixeu de l'onada populista conservadora. Treballeu per millorar les condicions de vida de la població, per potenciar la vida en comú, i deixeu d'intentar amagar l'exclusió social rere uniformes policials.
