Dues candidatures han d'heretar de cara a les eleccions municipals de maig l'herència de l'acció de govern portada a terme durant els tres darrers mandats pel grup municipal encapçalat per Valentí Junyent, el primer i el segon com a Convergència i Unió, tot i que Unió va caure, i l'últim com a Junts, malgrat que, llavors, en realitat eren PDECat, cosa que no passa ara.
Més enllà de l'enrenou per la trencadissa que ha viscut l'espai postconvengent i per la quantitat de sigles, mimètiques o no, que s'han posat sobre la taula nacionalista, Junts -la candidatura, no el grup-, i Impulsem -o sigui, el PDECat-, haurien d'estar hores d'ara discutint-se els mèrits d'un alcalde que serà recordat per haver endreçat la casa gran -sense oblidar Josep Maria Sala- després d'una última època tripartita nefasta, i d'haver sabut contemporitzar el discurs oficial en uns temps de revolta, tant a nivell municipal, però sobretot de país, més enllà dels diaris de partit.
Però no. Ni en Ramon Bacardit ni en Joan Vila no volen aquest llegat, no en volen saber res. No només això, sinó que el rebutgen explícitament, el menyspreen. Venen una Manresa trista, bruta, insegura, pobra i gairebé mesquina amb l'excel·lència, tot i que un d'ells també hi va participar des del govern durant quatre anys i no pas en una regidoria menor.
Des d'un origen molt convergent -i estic convençut que encara se'n sent-, i mantenint l'ordre i la sobrietat que requeria l'Ajuntament quan se'l va trobar el 2011, Junyent ha sabut adaptar-se, i dirigir les polítiques municipals, a tots els canvis que ha viscut al llarg dels seus 9 anys d'alcalde, que no han estat pocs, i que no només ho han estat en l'eix nacional, sinó en la irrupció de nombrosos fronts socials i morals, noves formes d'accés a l'habitatge, un feminisme potent, la normalització del discurs i la realitat LGTBI+, o la integració d'una migració nombrosa que haurien agafat amb el peu canviat a més d'un deixeble de Pujol.
La base dels projectes urbanístics i socials que té engegats ara mateix Manresa serien inimaginables sense la profunda professionalitat -perdoneu-me l'expressió- amb que Junyent -i també Sala- van agafar els números que els socialistes Camprubí i Jordà havien deixat en retirada. Som molt poc conscients de la situació crítica en què es trobava Manresa llavors.
En comptes de reclamar com a pròpia aquesta feinada, Bacardit i Vila l'han fotut en un sac i l'han enterrada. O encara pitjor -per a ells-: li han regalat al seu màxim adversari, l'alcalde republicà Marc Aloy, que a més de reivindicar-se com a intrèpid per la Fàbrica Nova, el Museu del Barroc, la Torre Santa Caterina, la delegació del govern, la recuperació de la zona blava, la peatonalització del carrer Guimerà, la retirada de les gàbies de la plaça Catalunya...; a més, dic, també podrà reclamar el vot de la gestió impoluta i de la centralitat política.
Perquè, entretingut encara amb les responsabilitats municipals de Presidència i Hisenda a la dreta d'Aloy, qui recorda de qui és Valentí Junyent a dia d'avui? Simpaties i ideologies a banda, Junts i Impulsem cometen una gran injustícia fotent per terra el llegat de Junyent, però encara més enllà d'això, demostren una preocupant falta d'intel·ligència política.
Més enllà de l'enrenou per la trencadissa que ha viscut l'espai postconvengent i per la quantitat de sigles, mimètiques o no, que s'han posat sobre la taula nacionalista, Junts -la candidatura, no el grup-, i Impulsem -o sigui, el PDECat-, haurien d'estar hores d'ara discutint-se els mèrits d'un alcalde que serà recordat per haver endreçat la casa gran -sense oblidar Josep Maria Sala- després d'una última època tripartita nefasta, i d'haver sabut contemporitzar el discurs oficial en uns temps de revolta, tant a nivell municipal, però sobretot de país, més enllà dels diaris de partit.
Però no. Ni en Ramon Bacardit ni en Joan Vila no volen aquest llegat, no en volen saber res. No només això, sinó que el rebutgen explícitament, el menyspreen. Venen una Manresa trista, bruta, insegura, pobra i gairebé mesquina amb l'excel·lència, tot i que un d'ells també hi va participar des del govern durant quatre anys i no pas en una regidoria menor.
Des d'un origen molt convergent -i estic convençut que encara se'n sent-, i mantenint l'ordre i la sobrietat que requeria l'Ajuntament quan se'l va trobar el 2011, Junyent ha sabut adaptar-se, i dirigir les polítiques municipals, a tots els canvis que ha viscut al llarg dels seus 9 anys d'alcalde, que no han estat pocs, i que no només ho han estat en l'eix nacional, sinó en la irrupció de nombrosos fronts socials i morals, noves formes d'accés a l'habitatge, un feminisme potent, la normalització del discurs i la realitat LGTBI+, o la integració d'una migració nombrosa que haurien agafat amb el peu canviat a més d'un deixeble de Pujol.
La base dels projectes urbanístics i socials que té engegats ara mateix Manresa serien inimaginables sense la profunda professionalitat -perdoneu-me l'expressió- amb que Junyent -i també Sala- van agafar els números que els socialistes Camprubí i Jordà havien deixat en retirada. Som molt poc conscients de la situació crítica en què es trobava Manresa llavors.
En comptes de reclamar com a pròpia aquesta feinada, Bacardit i Vila l'han fotut en un sac i l'han enterrada. O encara pitjor -per a ells-: li han regalat al seu màxim adversari, l'alcalde republicà Marc Aloy, que a més de reivindicar-se com a intrèpid per la Fàbrica Nova, el Museu del Barroc, la Torre Santa Caterina, la delegació del govern, la recuperació de la zona blava, la peatonalització del carrer Guimerà, la retirada de les gàbies de la plaça Catalunya...; a més, dic, també podrà reclamar el vot de la gestió impoluta i de la centralitat política.
Perquè, entretingut encara amb les responsabilitats municipals de Presidència i Hisenda a la dreta d'Aloy, qui recorda de qui és Valentí Junyent a dia d'avui? Simpaties i ideologies a banda, Junts i Impulsem cometen una gran injustícia fotent per terra el llegat de Junyent, però encara més enllà d'això, demostren una preocupant falta d'intel·ligència política.