Fer una escapada amb el gos? Norman López ho té clar: cap al Pirineu d'Osca!

El primer cop que va trepitjar Aïnsa, el Norman López va tenir clar que hi tornaria. Com a gran amant de la història medieval que és, aquest popular retransmissor en línia manresà (és l'streamer en català amb més seguidors de Twich) va copsar, des del primer moment, que els quatre dies que ell, la seva xicota i la Roca, la seva gossa, passarien a la capital del Sobrarb, li quedarien curts. Efectivament, no s'equivocava: l'any següent, l'estada va ser el triple de llarga. I va descobrir altres pobles que també el van captivar, així com infinitat d'atraccionsnaturals que el van deixar sense alè. La sensació era que el Pirineu d'Osca era una espècie de mina d'or amb galeries infinites: tot era bonic i susceptible de ser visitat. I, el millor de tot, amb un immens catàleg de propostes per fer amb gos. Què més podia demanar?

Doncs escapar-s'hi, com a mínim, un cop l'any. I això és el que ell i les seves dues companyes de capçalera ja fa temps que fan. Aïnsa va ser l'ham, però al seu darrere hi han trobat un autèntic paradís on respirar natura i impregnar-se del modus vivendi dels poblets de muntanya, molt més pausat i connectat amb la Terra que el que impera a les grans urbs. ¿Sabíeu que, tot i ser la sisena més extensa de l'Estat, la província d'Osca té els mateixos habitants que una ciutat mitjana (53.305, concretament)? Això vol dir, doncs, que la naturalesa hi té un destacat paper. I quin paper!

Espais protegits, grans muntanyes, glaceres, llacs cristal·lins, rius salvatges, salts d'aigua espectaculars, valls majestuoses, penya-segats esglaiadors, prats i boscos infinits, una riquesa patrimonial i geològica envejable... Qualsevol moment de l'any és un bon moment per deixar-se seduir per aquesta obra d'art natural que, en la majoria de casos, acaba superant les expectatives dels visitants. Pel que fa al Norman, tot i assegurar que no hi ha res que no sigui bonic o interessant, ha seleccionat uns quants indrets que per a ell són especialment suggerents.

1. Aïnsa, on cada racó és valuós (i preciós)

Si bé és cert que a Osca hi ha desenes de poblets medievals amb un gran encant, el Norman no dubta a destacar el que per a ell és el més perfecte en tots els sentits: Aïnsa. A banda de tenir un casc antic increïblement ben conservat, el municipi també compta amb un ampli patrimoni cultural i natural que el fan únic. Tant és així que des de l'any 1965 ostenta la denominació de Conjunt Historicoartístic. També se l'ha escollit com un dels cent pobles més bonics de l'Estat, una decisió que el Norman secunda al cent per cent. De fet, en totes les escapades que ha fet als Pirineus d'Osca, Aïnsa ha estat parada obligatòria, encara que només fos per fer-hi un volt. Tot i que, no ens enganyem: quan el manresà creua la portalada que separa la part moderna del nucli històric, el temps s'atura. I el que havia de ser una passejada ràpida, s'acaba convertint en un vermutet a la imponent plaça Major, que acaba esdevenint dinar.

I és que si alguna cosa agraeix el conegut streamer és la facilitat de trobar llocs on poder anar a menjar amb el gos. En aquest sentit, la plaça Major compta amb una oferta gens menyspreable de restaurants, tots ells amb terrassa i amb una carta de preus raonable tenint en compte el gran nombre de turistes que atrau el poble. Tot i així, el Norman i la seva tropa no acostumen a fer gaires àpats fora: ells s'acostumen a allotjar en càmpings, que a banda de sortir-los més bé econòmicament (i de permetre'ls cuinar), solen ser força petits i tranquils, i tenen la muntanya a tocar. Però també podeu trobar cases de turisme rurals especials pet friendly, visitant el web d'allotjaments pet friendly Dog&family.

A Aïnsa, assegura el Norman, la història batega en cada racó. Amant com és de l'Edat Mitjana, recomana ferventment apropar-se a l'església romànica de Santa Maria i, sobretot, al castell, que compta amb un imponent pati d'armes i la torre de l'homenatge. Aquesta darrera ja fa uns anys que és seu permanent d'exposicions i acull l'anomenat Ecomuseu i Alberg de la Fauna, un espai interessantíssim dedicat als ecosistemes dels Pirineus que posa l'accent en els ocells i, més concretament, al trencalòs. Està gestionat per la Fundació per a la Conservació del Trencalòs i compta amb un aviari amb ocells irrecuperables que han estat víctimes d'algun accident a la natura i no poden retornar-se al seu hàbitat. Entrar a l'Ecomuseu té un preu de 4 euros i les mascotes hi són benvingudes sempre i quan es portin lligades.

Més informació en aquest enllaç.
 

2. Tella, terra de bruixes i d'ermites protectores

Ens trobem davant d'un dels pobles més místics i captivadors d'Osca. Amb la mà de suc que se n'hi pot treure, qualsevol diria que només hi estan censades 230 persones! Situat a 1.380 metres d'altitud, i amb unes vistes espectaculars al riu Cinca, aquest pintoresc municipi pot semblar, a simple vista, que no té res més enllà dels carrers i les cases empedrades tan típiques dels llogarrets pirinencs. Però, ep! Què és això que hi ha al capdamunt de les xemeneies? Són espanta-bruixes? Sí, són espanta-bruixes! I és que Tella és l'indret sobrabenc a qui més llegendes de bruixeria se li atribueixen. Sota la frase, encara ara pronunciada, "Tella, Dios nos guarde de ella!", les llegendes diuen que els habitants de la regió intentaven evitar apropar-s'hi per por de rebre malediccions o ser víctimes d'algun encanteri.

Potser és per això que, ubicades al voltant de la vila, s'hi troben tres singulars ermites que, segons expliquen, van construir-s'hi amb tota la intencionalitat del món perquè fessin la funció d'anell protector contra possibles sortilegis embruixats. També hi ha qui diu que aquesta espècie de corona sagrada servia als vilatans per protegir-se de les fortes (i sorolloses) tempestes que assolaven els llogarrets aïllats de muntanya.

Sigui com sigui, el que està clar és les ermites de Sant Joan i Sant Pau; de la Verge de Fajanillas, i de la Verge de la Peña s'han convertit en un dels principals atractius del municipi. El Norman apunta que és un sacrilegi anar fins a Tella i no fer la ruta a peu per conèixer-les totes tres. Es tracta d'una passejada de dos quilòmetres i mig encara no, sense pràcticament desnivell, perfecta per fer amb canalla o amb gossos d'avançada edat, com és el cas de la Roca, que ja té 10 anys i que l'aguanta estoicament. Així mateix, l'streamer manresà també recomana ferventment visitar el Museu de la Bruixa, un centre d'interpretació ubicat al bell mig del poble ideal per endinsar-se en la vessant més esotèrica del Pirineu i en l'etnobotànica de l'Alt Aragó.

Més informació en aquest enllaç.

3. Bielsa i la Vall de Pineta, absolutament imprescindibles

Deixant de banda el seu innegable atractiu, la localitat de Bielsa amaga una història de superació dura i cruenta que el primer cop que el Norman la va sentir, van posar-se-li els pèls de punta. I és que malgrat que el seu origen és medieval, aquest petit poblet va acabar reduït a cendres durant la Guerra Civil després que, en el marc de l'anomenada Bossa de Bielsa (abril-juny de 1938), fos bombardejada per les tropes nacionals amb l'ajuda d'aviació italiana i alemanya degut a l'aferrissada resistència que hi va oposar la 43 divisió de l'exèrcit popular republicà. Aquest traumàtic episodi que va marcar un abans i un després en la vida dels vilatans (hi va haver un èxode massiu cap a França) és un dels que s'aborda en el Museu de Bielsa, que dedica una planta sencera a parlar d'aquesta tragèdia a través de documents, fotografies i armament de l'època, i que el Norman suggereix visitar.

Però no tot el que envolta aquest poblet de muntanya és depriment, ni gris. Al contrari; el que hi predomina és el verd dels boscos que el rodegen i el blau cristal·lí dels dos rius que el creuen: el Cinca i el Barrosa. Bielsa és conegut, també, per ser la porta d'entrada a la Vall de Pineta, d'origen glaciar, i una de les més salvatges i espectaculars de tot el Pirineu. Amb més de 14 quilòmetres de longitud, aquesta meravella natural s'estén fins al famós Circ de Pineta, que regala a qui hi arriba unes vistes úniques que sembla impossible que existeixin. Tal com explica el Norman, és com si les urpes d'un felí haguessin esgarrapat la muntanya, deixant a la vista espectaculars salts d'aigua que s'harmonitzen amb els boscos de pins i fagedes. Tot plegat, amb la llera del Cinca als peus, un dels predilectes del jove manresà però, sobretot, de la seva gossa, que passaria hores remullant-s'hi.

Parlant de mascotes, sabíeu que a la Vall de Pineta s'hi troba l'únic parador de tot l'Aragó que accepta gossos? Es tracta del Parador de Bielsa, ubicat a 6 quilòmetres del nucli en qüestió, una casa de pedra amb fisonomia de refugi de muntanya (en el seu interior, pràcticament tot és de fusta) que compta amb 39 habitacions, algunes de les quals amb espectaculars vistes panoràmiques. I ja que ens hem posat en mode pet friendly, el Norman aprofita per recomanar un singular restaurant als afores de Bielsa on els gossos hi són benvinguts. Es tracta de El Kanguro Truchero, un gastrobar amb una sorprenent carta de plats d'arreu del món i un gran ventall d'opcions vegetarianes, veganes i sense gluten. Així mateix, i si encara teniu més ganes d'explorar allotjaments del Pirineu Aragonès que acceptin mascotes, no deixeu de visitar aquesta pàgina web. 

Més informació en aquest enllaç.

4. Boltanya, la meca del folklore aragonès

A set quilòmetres al nord-oest d'Aïnsa hi ha un poblet de poc més de mil habitants que conté tot un univers per descobrir. Sense desmerèixer en absolut el seu riquíssim patrimoni (amb la Col·legiata de Sant Pere i l'art romànic com a grans protagonistes), el que segons el Norman fa més particular el municipi de Boltanya és la seva gent: persones obertes i enormement hospitalàries amb un gran sentiment de pertinença del lloc on són. L'amor per les tradicions que les precedeixen i l'entusiasme per mantenir-les vives, han acabat convertint aquest indret en una espècie de meca de la cultura popular de l'Alt Aragó. Sense anar més lluny, és gràcies als veïns de la vila que el palotiau segueix existint.

I què és, el palotiau? Doncs un conjunt de danses datades del segle XVII, molt semblants als balls de bastons i amb reminiscències celtes que, tot i ser típiques de tot el Pirineu Aragonès, només se segueixen ballant a Boltanya i en algun altre poble de la Vall de l'Ara. Amb un grup de músics que els acompanyen en directe (i que han reviscut tonades populars), els ballarins ofereixen aquesta mítica dansa pels carrers del poble quan aquest està de festa. I això, assegura el Norman, és força sovint, perquè encara que tingui mil habitants i escaig, Boltanya té una vida festiva a l'alçada de les grans ciutats, fet que fa que qualsevol moment de l'any sigui idoni per visitar-lo.

Al gener, amb les Fogueres de Sant Pau; al juliol i al setembre, amb la Pirenostrum, la fira de luthiers més gran de tot l'Estat; a l'agost, amb les Festes de la Convivència (que seria com la seva festa major); a l'octubre, amb la Festa de Tardor... I en tots els casos, el palotiau hi és present, igual que LaRonda de Boltanya, el grup de música que l'any 1992 va marcar un abans i un després en el folklore aragonès i que s'ha convertit en un fenomen arreu del país. El seu objectiu? Recuperar les cançons populars de la seva terra amb tot tipus d'instruments idiosincràtics: gaites, trompes, acordions, guitarres, llaüts i bandúrries.

Amb més d'un miler de concerts a l'esquena (a Catalunya han vingut diverses vegades) i set discos, els membres de La Ronda de Boltanya s'han caracteritzat, sempre, per defensar els drets del que ells anomenen el seu "petit país", que és la comarca del Sobrarb. Entre les lluites més sonades a les quals van aportar-hi el seu granet de sorra en destaca la de la paralització del projecte del pantà de Jánovas, que és l'altre poble que el Norman ens vol descobrir. I és que la seva història, igual de demolidora que d'heroica, no deixa ningú indiferent.

Més informació en aquest enllaç.
 

5. Jánovas, el poble que es desperta després d'un coma de 40 anys

Pertanyent al municipi de Fiscal, Jánovas era un poblet on, a mitjan segle XX, hi vivien unes 260 persones. Tot va canviar, però, quan l'any 1961 el govern de Franco va començar a expropiar les terres i les cases dels veïns perquè Iberduero (actual Iberdrola) pogués tirar endavant amb un projecte hidroelèctric que pretenia inundar el poble amb la construcció d'un embassament. Els vilatans van oposar-se en rodó a marxar d'allà. Però no va servir de res: sense cap mirament, els poderosos destruïen el que calgués per aconseguir fer fora la gent. El capítol més traumàtic es va viure l'any 1996, quan els cossos policials van dinamitar l'escola després d'haver-ne desallotjat mestres i alumnes de manera violenta.

Els darrers resistents van ser expulsats de casa el 1984. I des d'aleshores, el municipi ha seguit igual. I aquest igual vol dir que mai va acabar sota l'aigua, perquè el pantà que l'havia de substituir, no es va construir mai: l'any 2005 es va decretar que el projecte era tan faraònic, que els seus costos no es podien assumir. Aleshores, però, a Jánovas ja feia temps que la vida no hi bategava: les cases mig en ruïnes cada cop estaven més cobertes de verdissa, i els carrers eren invisibles. Tot semblava apuntar que aquell poble estava condemnat a l'oblit i a la mort permanent, però hem vist que l'únic que estava era en coma, i que ara s'està començant a despertar.

Com s'explica, això? Doncs perquè els fills i els néts d'aquells veïns a qui van fer exiliar, ja fa uns anys que treballen perquè el poble torni a bategar. Traient temps d'on poden, van reconstruint les cases dels que els van precedir, i gràcies al suport econòmic del govern d'Aragó, ara Jánovas disposa d'aigua potable i electricitat. Però fins aquí les ajudes governamentals. La resta, va tot a càrrec dels que volen fer reviure la memòria col·lectiva d'un poble que defensen que no s'enterrarà mai. És per això, explica el Norman, que visitar Jánovas és tan especial, perquè el sentiment de preservar les arrels s'encomana i pren tot el sentit del món.

 Més informació en aquest enllaç.
 

6. I ja de tornada a casa... Parada obligadíssima a Alquèssar

S'han de desviar una mica, sí, però aquesta horeta i escaig que el Norman i la seva tropa afegeixen en el seu trajecte de tornada a Manresa (des d'Aïnsa), els compensa d'allò més. I és que per a ell seria inconcebible passar uns dies al Pirineu d'Osca i no aturar-se a Alquèssar, un dels municipis amb més encant de tot l'Aragó que l'any 2022 va ser reconegut com a Millor Poble Turístic per l'OrganitzacióMundial del Turisme. Poca broma.

Completament integrada en l'orografia que l'acull, aquesta vila medieval està situada al capdamunt del barranc de la Font, just a les portes del Parc Nacional de la Serra dels Canons de Guara. El que més crida l'atenció un cop s'hi arriba és l'imponent Monestir de Santa Maria, ubicat en el punt més alt del turó on s'assenta aquest poble, que també ostenta el títol de Conjunt Historicoartístic. El Norman assegura que entrar a Alquèssar és com ficar-se dintre d'una novel·la cavalleresca; aquí no calen ulleres de realitat virtual per reproduir res: els carrers i carrerons de pedra que zigzaguegen en pujada, les cases apilades, les grans portalades amb escuts d'armes esculpits... Sembla que el temps s'hi hagi aturat.

Si bé és cert que el terme municipal d'Alquèssar ofereix un amplíssim ventall de propostes (senderisme -amb la ruta de les Passarel·les com a principal reclam; enologia; esports d'aventura; descoberta de la seva riquíssima fauna...), el Norman, la seva parella i la Roca el que acostumen a fer és passejar pel nucli antic i entrar al Monestir de Santa Maria, on els gossos hi són benvinguts.

Abans de reprendre el camí de tornada, però, solen aturar-se a dinar a La Cocineta de Alquézar, un restaurantet de cuina tradicional amb una terrassa amb vistes excepcionals al Monestir, que permet l'entrada de mascotes i que dona l'opció de fer menú o carta a un preu molt raonable.

Més informació en aquest enllaç.