Fa uns dies, NacióManresa explicava que el primer equip masculí de la secció de futbol sala del Club Esportiu Fonollosa (el CEFS Fonollosa) viatjaria, aquest estiu, fins a Buenos Aires per disputar dos amistosos contra els equips més reputats de tota l'Argentina: el Boca Juniors i el River Plate. El motiu d'aquest encontre no és cap altre que la voluntat del president de l'entitat en qüestió, Oriol Duocastella Calvet, de brindar als jugadors experiències i oportunitats que, a voltes, només els esports d'equip poden proporcionar; vivències úniques i irrepetibles que, lluny de voler alimentar qualsevol ambició competitiva, el que pretenen és unir i estrènyer el sentiment de pertinença a un club i, sobretot, a un poble.
Perquè l'Oriol ho té clar: "No hem vingut a guanyar ni a ser els millors; som aquí per passar-nos-ho bé i per aprendre". Quan ell, l'any 2016, va decidir fer renéixer la tradició futbolística que cent anys abans havia quallat al seu estimat poble, no buscava ni fama, ni títols, ni reconeixements del més enllà. No; crear un equip de futbol era un acte d'amor cap a Fonollosa, la millor 'excusa' del món per mantenir un poble viu, cohesionat i motivat. El fet que ara, vuit temporades després, el primer equip masculí ja estigui a Primera Catalana, és només una conseqüència del poder que té l'anar fent i gaudint del camí. I és que a vegades, la germanor que surt de dins és més potent que deu mil entrenaments al màxim nivell.
Quin orgull, no?
És un somni fet realitat; una il·lusió que va començar sent individual però que ara ja és col·lectiva.
I què la va fer néixer, aquesta il·lusió?
Podríem dir que van donar-se una sèrie de casuístiques que van empènyer-me a fer el pas. D'una banda, vaig assabentar-me que a Aguilar de Segarra havien fet un equip de futbol i que un parell de nanos de Fonollosa en formaven part. Al mateix moment que això passava, des de l'Ajuntament decideixen crear el Club Esportiu Fonollosa per impulsar l'esport al municipi i per fer de paraigües de totes les iniciatives que sorgíssin en aquest sentit.
I vas voler fer la competència a Aguilar.
No, no, i ara. Ni molt menys! Encara que no et negaré que quan vaig saber que havien fet un equip i que dos des jugadors eren de Fonollosa, hi va haver una part de mi que va pensar: "Ostres! Com és que no hem estat capaços, nosaltres, de muntar-ne un?".
Potser no hi havia tanta afició com allà.
D'afició n'hi havia, oi tant que sí! Pensa que des que tinc memòria, sempre, un cop acabada l'escola, molts nens i nenes es passaven les tardes jugant a la pista de futbol sala. I en el meu cas particular, des que tenia 12 anys que amb la meva colla d'amics hem participat, cada any religiosament, als tornejos de futbol de Festa Major. I no et pensis que ens hi presentàvem de qualsevol manera, eh!
Què vols dir?
Doncs que nosaltres, mesos abans, ja entrenàvem. Cada dissabte, a les quatre de la tarda, quedàvem a la pista. I ningú fallava. Era sagrat. Ens ho passàvem tan bé!
Entenc que quan t'animes a crear un equip formal i federat, penses en aquests amics teus com a futurs jugadors?
Sí. La idea de crear un equip ja feia temps que es comentava, però mai ningú acabava d'agafar el toro per les banyes.
Fins que ho vas fer tu.
Amb 21 anys acabats d'estrenar, recordo que el primer que vaig fer va ser posar-me a buscar espònsors: vaig agafar la llista de totes les empreses de Fonollosa i les vaig anar a visitar, una per una. Et pots creure que totes van respondre positivament?
"Amb 21 anys, vaig anar a visitar totes les empreses de Fonollosa per si volien ser les nostres espònsors"
Caram!
Em van veure tan motivat i engrescat, que els ho vaig encomanar! I amb els diners que vaig anar aconseguint, vam poder comprar material, inscriure'ns a la federació, tenir un coixí per pagar els arbitratges, fer-nos fer l'equipació...
La vau dissenyar vosaltres l'equipació?
La primera de totes, jo! I la veritat és que ara, quan miro alguna foto, em moro de vergonya perquè era bastant desastrosa. Imagina-t'ho: samarreta amb ratlles blanques i negres, com si fóssim presoners... Però, mira, ens van servir per arrencar!
Ara aneu vermells i grocs, oi?
Correcte. Després de la primera temporada, vam decidir de fer les coses amb una mica de coherència. Què vull dir? Doncs que tenint en compte que el 1924, al nostre poble s'havia creat un club de futbol onze, hi havia una herència i un llegat que podíem i havíem d'aprofitar. Així que vam fer una recerca exhaustiva per documentar-nos (no et pensis pas que vam trobar gaire cosa; durant la Guerra Civil es va cremar pràcticament tot), i vam dissenyar les noves samarretes en base al que vam trobar.
La teva intenció era comptar únicament amb un equip sènior i ja està?
Al començament sí. Has de pensar que els jugadors que vam inaugurar el club no érem bons ni en sabíem gaire; el que teníem eren ganes. El primer objectiu, doncs, del tot realista, era engegar, sense aspirar a res, a veure si tot plegat quallava o no.
Recordes el primer partit oficial que vau jugar?
Oi tant si el recordo! Va ser a casa. Portàvem mesos entrenant, amb una motivació màxima; el poble sencer ens va venir a veure... I vam perdre 1-6. Va ser un daltabaix. Un gerro d'aigua freda que encara es va congelar més quan l'entrenador que teníem ens va dir que plegava.
Diuen que les desgràcies no venen mai soles...
Ja ho pots ben dir! El següent partit també va ser de derrota absoluta. Tot va fer un tomb, però, a partir de la tercera jornada, coincidint amb l'arribada de l'Isaac, un noi del poble que va oferir-se a entrenar-nos. Jugàvem a Bellmunt d'Urgell, i no les teníem pas totes. Però vam guanyar! Et juro que aquell dia va ser com si haguéssim guanyat la Champions.
Al final, tot esforç té la seva recompensa.
A partir de llavors i les dues següents temporades, vam aconseguir crear un equip xulo, format, bàsicament, per gent de Fonollosa que estava jugant en altres clubs de la comarca i que no va dubtar a aportar el seu saber a l'equip del poble. I tot això es va donar paral·lelament a la creació d'un equip femení, que també és molt ben parit i que ara mateix està a Segona Catalana.
Teniu filial?
L'hem creat aquest any perquè ens trobàvem que venien molts nois a entrenar que no podien seguir el ritme i l'exigència del primer equip. També tenim un grupet de nenes alevines que de moment només fan entrenaments.
La cosa va creixent, doncs!
Som l'entitat de tot el municipi que més jovent aplega. És més: hem aglutinat persones que si no fos pel futbol, faria anys que no tindrien cap vincle amb Fonollosa, tot i haver-hi crescut.
Que bonic això.
És que és molt potent, el que hem creat, i parlo més enllà del fet merament esportiu.
Aquests viatges tan xulos que montes, no?
Sí, per exemple. No tothom pot dir que ha jugat contra les màquines del Barça B (i a casa!), ni que ha anat fins a Liverpool a fer un amistós, ni que viatjarà a l'Argentina per conèixer els equips de futbol sala del Boca Juniors i el River Plate. Però nosaltres sí, i no pas perquè siguem bons, sinó perquè no ens quedem amb el dubte i ho intentem. Al cap i a la fi, la nostra principal missió és que els jugadors s'ho passin bé i tinguin ganes de seguir amb nosaltres, tot i que a vegades costi...
"No tothom pot dir que ha jugat contra les màquines del Barça B (i a casa!), ni que ha anat fins a Liverpool a fer un amistós, ni que viatjarà a l'Argentina per conèixer els equips de futbol sala del Boca Juniors i el River Plate"
Què vols dir?
Doncs que la nostra difiicultat més gran no és la de seduir gent perquè vingui a jugar al Fonollosa; és la de donar les condicions perquè la gent que ja hi és, hi estigui bé. I aquí la pista hi té un paper clau.
Està en mal estat?
És la pitjor de tota la competició. Si bé és cert que fa un temps l'Ajuntament va invertir en uns labavos i vestidors que han quedat brutals, l'espai de joc deixa molt, moltíssim a desitjar: és una pista semicoberta on a l'hivern hi fa un fred que pela i quan plou hi ha goteres pertot arreu, el terra és de ciment...
És molt costós, arreglar-la?
Costaria una bona suma de diners, sí. I l'Ajuntament ens diu que ara té altres prioritats, que segur que és veritat, però, ¿i si es prenen aquestes obres com una inversió per a tot el poble? Perquè al cap i a la fi serien això: aquesta pista la podrà aprofitar tothom, perquè l'esport uneix, connecta i, com he dit fa una estona, aconsegueix tornar a establir vincles amb les nostres arrels.