Marta Bosch Codina. Reus, 1968. La petita de tres germans i l'única dona. "A casa no m'esperaven i això m'ha fet entendre moltes coses sobre qui soc". Als 6 anys es trasllada amb la família a viure a Barcelona: "Va ser una època una mica complicada”. Al 1976 s'instal·len a Santpedor (on hi havia tant els avis materns com paterns) i s'hi queden. Amb 12 anys comença a fer de cangur i poc després es posa a estudiar puericultura: havia trobat la seva veritable passió; una passió que va portar-la a qüestionar-s'ho tot sempre des d'una mirada més amable cap a la criança. Des d'aquesta consciència, munta una escola bressol i, uns anys més tard, una altra. Totes dues amb la idea d'anar més enllà i de transcendir el concepte de 'guarderia'.
Amb 29 anys pareix la seva primera filla, la Mar, i amb 32, dona a llum al Joan. "Els postparts em van revoltar i transformar". I és arran de tot el que va viure sent mare que va néixer la llavor del Fem Escola, "el meu tercer fill", que va començar a caminar el 2001. "No es pot parlar de criança si no se sosté, també, tot l'entorn de la criatura". Acollir, escoltar, dignificar i ajudar a qüestionar són els pilars d'aquest projecte de vida que ha acompanyat centenars de famílies (i persones) a viure des de l'amor més pur. "Crec en la persona humana i en el potencial de percebre'ns i de veure el món des de la bellesa més genuïna".
- Hi ha qui diu que la vida és un aprenentatge constant. Ho sent així?
- Completament. He tingut temporades complicades, fosques i intenses. He arribat a plorar molt, sí, però alhora tinc la sort de poder dir que he viscut moments de felicitat immensa. La vida m'ha permès experimentar i aprendre tant de la pena més profunda com de la felicitat més brillant i esclatant. I el millor de tot: sempre estimant i sentint-me estimada.
- Com s'ho ha fet per arribar fins aquí?
- Donant ales a les meves inquietuds i despullant i abraçant biogràficament la criatura que vaig ser.
- A què es refereix?
- Hi ha una eina potentíssima que es diu biografia humana, que el que fa és endreçar, sense jutjar, tot el que ens va passar quan érem petits i l'impacte que va generar en nosaltres; un impacte que ens condiciona quan som grans, tot i que moltes vegades no n'acabem de ser conscients. A mi em va ajudar molt a netejar les ferides i a enamorar-me de mi. Al capdavall, tots necessitem que ens dignifiquin. I si no hem estat maternats, és molt difícil que ens estimem incondicionalment.
- Què vol dir maternar?
Viure amb passió els altres, amb empatia, intentant cobrir les seves necessitats i ajudant i facilitant que assoleixin les seves capacitats. Jo, a les persones que acompanyo sempre els dic: “Estima't, cuida't i treballa't. I quan t'hagis enamorat de tu, si sents aquesta passió per la vida i tens ganes de donar a llum, fes-ho”. Per a mi, ser mare, maternar, comença en una mateixa. I per això vaig crear Fem Escola: per cuidar les mares i els pares perquè, després, elles i ells visquin l'experiència de l'embaràs i infantament amb totes les seves fases i peculiaritats, amb les seves llums i les seves ombres
- Moltes dones s'obliden d'elles mateixes, quan tenen criatures, certament...
- Sí, moltes ho fem, però no hem d'oblidar que donar des de la carència, és inviable. Sant Agustí deia: "Doneu-me unes altres mares i us donaré un altre món”. A partir de la dona neix tot: nosaltres concebem, gestem, parim, criem... L'infant serà a partir de la primera relació que tingui, ja sigui amb la mare o amb l'element maternant que s'escaigui. A partir d'aquí, es generarà tota la resta. Quan naixem som amor pur i ens entreguem a uns pares en un context històric, social i cultural concret. Depenent de com aquests ens tractin, serem, igual que ells van ser a partir de com els van tractar.
- I això és irreversible? Sempre estarem condicionats per com va ser la nostra primera relació?
- Si ens ho treballem, no. I treballar-nos-ho vol dir, per començar, prendre consciència i entendre -que no justificar- per què som com som i per què actuem com actuem, i, sobretot, per què qui ens va portar en aquest món és com és i actua com actua. Només ets adult quan pots mirar els ulls dels teus pares, veure'ls com uns iguals, abraçar el seu bagatge que en definitiva és el teu, i prendre'n consciència per poder ser responsable de la teva vida pròpia.
- És adulta, vostè?
- Biològicament, sí. Tot i que he avançat i après molt, encara estic fent camí.
- Algun aprenentatge que vulgui compartir?
- De petita, en més d'una ocasió, jo m'havia sentit una càrrega, a casa. ¿Què podria haver fet, al cap dels anys, amb aquella sensació? Se m'acudeixen dues opcions: tenir rancúnia i culpabilitzar els meus pares o procurar d'entendre el per què de la seva actitud.
- I va fer la segona.
- Doncs sí. No hem d'oblidar que tothom reprodueix la seva pròpia història fins que n'és conscient. En aquest sentit, conèixer la infantesa que van tenir tant la meva mare com el meu pare, va ser clau per comprendre'm i comprendre'ls.
- Què ens en pot explicar?
- Tots dos van néixer en un context de guerra, amb la solitud, les pors i els silencis que comporta i que marquen profundament.
- En quin moment decideix iniciar el procés d'autoconeixement biogràfic?
- Podríem dir que tot va començar quan varen néixer la Mar i el Joan. La dualitat entre l'alegria immensa que sentia i l'entrega que significava, em va costar d'assimilar, bàsicament perquè costa molt donar el que no has rebut. I és aquí on vaig entendre que cal alimentar-se d'amor per donar amor. Però en aquell moment jo no tenia les eines i no trobava cap espai fora de casa on poder compartir el que vivia, i això a vegades em feia sentir sola. De la consciència d'una necessitat pròpia i d'una necessitat com a mare, va sorgir-ne l'espurna del Fem escola.
- Un projecte que ja fa gairebé 23 anys que camina!
- Sí! I m'omple de joia. La meva fita ha estat crear un espai a on escoltar, afluixar i apoderar la matern/paternitat i donar respostes, eines i recursos a les famílies. Sempre dic que voldria ser una nena als braços dels pares i mares que he acompanyat.
- Com ho fa?
- El primer que faig és atendre la mare i el pare: els escolto en el pre part, en el part i en el postpart, i els demano com se senten, com estan vivint tot el procés... Sempre des del màxim respecte. És una qüestió d'humilitat i d'entendre que no hi ha veritats absolutes, sinó que el que hi ha són vivències absolutes. Al llarg dels anys que fa que em dedico això, puc corroborar que la majoria de coses relacionades amb "maternopaternitat” s'arreglen quan s'incideix en l'emoció.
- Expliqui's.
- Quan la mare i el pare poden expressar sentint-se atesos, continguts i segurs, estan en disposició d'atendre el seu bebè des de l'amor incondicional que aquest mereix. Si cuidem els infants, no fem res més que donar valor a l'ésser humà.