Es diu que l’amor mou muntanyes, rius i mars. També que és l’idioma més parlat al món, i el somni de milers trobar-lo en algú altre, algú a qui dir vida meva al matí quan et lleves. No obstant això, adonar-nos de tots els tipus d’amor que ens envolten i ens abracen cada dia, a vegades ens costa més. El de la mare, quan et pregunta com ha anat el dia, el del veí quan et recull els paquets quan no ets a casa, el de la portera de la feina que cada dia et somriu i et dona els bons dies, i, el més important, el d’un mateix.

Quan veig arribar als germans Serrasolsas, integrants del grup de música Ginestà, al restaurant Belvedere de Barcelona, ràpidament veig l’amor que comparteixen. Tenen una connexió magnètica que queda més que clara en el seu nou disc Vida meva. En el nou projecte parlen de l’amor eufòric, romàntic i tendre per l’altre, però també de la importància d’estimar-se a un mateix, de l’empoderament que està vivint ara Ginestà i de la importància de cuidar els trencaments. Els germans Serrasolsas no només parlen l’idioma més parlat del món sinó que el canten, amb tot el cor i la vida seva.

Vida meva (2024) parla d’amor, l’últim disc Suposo que l’amor és això (2022) també. Quina importància té l’amor a la vostra vida?

Júlia Serrasolsas (J.S): Tota. Crec que des de petits hem sigut persones molt sensibles. Vivim la vida amb força passió i l'amor és el que fa que encara la visquis més. No et diria que som addictes de l'enamorament, però és una fase que gaudim moltíssim a les nostres vides i que el Pau en parla molt i en parla molt bé.

Pau Serrasolsas (P.S): Sí, sí, jo crec que és el tema universal per excel·lència, sobretot per fer cançons i per escriure. Sempre és bonic parlar del passat, del present i del futur de l'amor, que és una mica de què va aquest disc.

Vida meva és un sintagma que diem moltes vegades quan estem enamorats. Qui és el vostre “vida meva”?

J.S: La meva parella. Jo estic en aquesta fase d'amor ara mateix. No és “la meva vida”, però sí la “vida meva”.

P.S: Els meus gats i jo.

“No et diria que som addictes de l'enamorament, però és una fase que gaudim moltíssim a les nostres vides”

Hi ha dues cares al disc, l’A parla més de l’amor eufòric, el del principi, i la B del trencament i la individualitat. Sempre hi ha un trencament a l’amor?

J.S: No a tot amor, perquè hi ha parelles que duren per sempre, però jo crec que les coses s'han d'acceptar. Igual que comencen i són molt boniques, es poden acabar i és igual d'important una cosa que l’altre. Igual que en el disc. Li hem donat un espai molt equilibrat a l'amor. Després hi ha aquest trencament i aquest empoderament, que és quan et poses tu al centre. Hem de cuidar aquests trencaments. 

P.S: Nosaltres, com a fills de pares separats, hem tingut això molt present des que som petits. Tot comença i tot s’acaba. Et diria que el 50% dels nostres amics, gent de la nostra generació, ha viscut un trencament de molt a prop, si no és el seu, perquè potser té la parella des de jove, o el dels seus pares o de familiars molt propers.
 

A la indústria musical es juga molt amb crear temes sobre l’amor pels altres, però a Vida meva també trobem l’amor per un mateix, que potser és el més important i el que més ens costa de trobar. A Cançó per mi en parleu, com ha estat compondre aquesta peça?

P.S: Ha estat des de la supervivència. Quan vens d'un amor de la cara A del disc, d'un amor eufòric, que passa a ser un amor estable, un amor de parella habitual, i hi ha un trencament, a vegades el que passa és que has abandonat una mica el teu amor propi, i has cuidat poc el teu individu. Aquesta cançó, sobretot, parla de tornar a creure en tu, que pots tornar a estar bé, de sortir-te'n i tirar endavant. És una de les parts clau del disc i el present de Ginestà ara mateix: tornar a estar bé.

J.S: En realitat, el Vida meva de tothom hauria de ser un mateix. Perquè és amb tu amb qui ets i seràs sempre, més enllà del que passi. I per això, el disc és així.

Sí, l’he vist, porta un mirall, no?

J.S: Sí. El disc físic l’ha dissenyat Aina Orduño, que és una passada. La direcció creativa l'ha fet Helena Palau i Abril Martí. Han jugat amb la idea que el Vida meva és la persona que l'escriu, és la persona que l'escolta, la persona que està mirant el disc. Pot passar que quan mires el mirall et vegis a tu reflectida o que hi hagi una persona més al darrere. Al final és una metàfora de la vida pròpia de tothom i de l’amor. El vermell també és bastant simbòlic perquè el disc és cronològic. Ginestà està a la Cara B, a l'empoderament i el vermell reflecteix això: la vitalitat i la passió.
 

També heu volgut remarcar l’amor per la mare. Hi ha fins i tot un vídeo de com rep la cançó ella. Què us porta a escriure-li una cançó a ella? 

P.S: Era un regal que teníem pendent fer-li. Ella sempre ens havia dit que en algun moment de la vida, volia que li féssim una cançó. Vam fer una cançó per a la nostra àvia. La nostra germana, la Maio, n'hi va fer una a l’avi. Evidentment, en algun moment havia de passar.

A part de ser una cançó per a la mama, és una cançó per totes les mares i per totes les dones que des que han tingut una criatura s'han dedicat, pràcticament, 24 hores al dia els 7 dies de la setmana a tirar endavant. Ara que la mama té 55 anys, per fi ja no ha d’estar pendent de la criança. Ens hem fet grans. Ella ha tornat a trobar-li sentit a la vida, s’ha tornat a posar al centre.

A més, la cançó l’heu fet els tres germans, com ha estat treballar amb la Maio?

J.S: Molt bé.

P.S: Més fàcil que això, no hi ha res.

J.S: Absolutament. Estem molt units els tres, des de molt petits.

“No hem fet cançons per fer. Crec que és el disc amb què podem dir que estem contents amb totes”

A Vida Meva també hi ha moment per acomiadar. L’Adeu explica una ruptura, però també l’acomiadament dels vostres avis. Tot i ser un tema trist, l’heu tractat amb molta vivacitat, amb molta felicitat. Escriure de l’amor i la mort ha estat semblant?

J.S: No és ben bé per ells. Durant el temps que vam estar fent el disc se'ns van morir els avis amb molt pocs dies de marge. El dol de la mort ha estat molt present en aquest temps. Era un tema que teníem pendent i vam donar-li un espai al disc. Volíem tractar la mort des d’aquesta sensibilitat d'algú que ja sap que està marxant i ho fa tranquil.

P.S: Hem tingut prou temps per poder parlar amb ironia i amb una mica de sàtira d'aquells moments que no van ser agradables.

P.S: Sí, és això. Ens va semblar que era el més icònic d'un enterrament. El so és un sample que vam haver de buscar, perquè un dia vam anar a gravar les campanes i ja no sonen! Almenys no les del campanar que vam anar.
 

En aquest disc hi ha força col·laboracions. Tot el contrari que a Suposoque l’amor és això. Què us aporten aquestes col·laboracions?

J.S: Cadascú ens aporta una cosa bastant diferent. Per exemple, amb la Maria Hein és molt evident que hi ha una veu que és prodigiosa. Quan entra ella a la cançó és com si et portés els ocells de veritat, com si et portés el cel. Ens agrada molt perquè, a més, vam viure com és la Maria Hein en un estudi, que és molt bèstia. Entrar a la peixera, es posa a cantar i ja està, ja està perfecte.

P.S: El Triquell és una persona amb un món interior brutal. Des que va sortir d'Eufòria ens vam anar trobant, fèiem birres. Avui dia, podem dir que som amics, l’estimem molt. Ell va sortir d'Eufòria molt ratllat i amb mil històries, perquè allà t'exposen d'una manera i de cop i volta apareixes a un món que no coneixes. Nosaltres estàvem en un moment de transició, una mica pendents de què fèiem amb el disc següent. Aquesta cançó de Sota els Focos també explica com és aquesta sensació que sentim quan a vegades ens toca fer coses que no ens agraden.

Crec que és fàcil d’empatitzar amb la cançó amb el Triquell, perquè per a vosaltres és fer bona cara als escenaris, però per algú altre pot ser la feina, un sopar amb amics…

J.S: Exacte. Està bé també entendre que tenim males èpoques i que podem estar vulnerables, també a sobre de l’escenari. Perquè això és una cosa que no pots evitar i passarà. Si deixes aquest espai i intentes que tota la fase prèvia al concert sigui el més còmode possible, després a l'escenari sí que surts a fer el show. Tot ha d’estar molt cuidat, però això ens passa amb tot.

P.S: Jo diria que hi ha més complexitat en la producció. Crec que li hem pogut dedicar més temps al disc, més relaxadament. No hem fet jornades setmanals i això et dona temps per pair les cançons, per fer els canvis perfectes. Hem treballat perquè cada cançó sigui una peça única. No hem fet cançons per fer. Crec que és el disc amb què podem dir que estem contents amb totes.
 

La vostra música va molt lligada a la poesia, hi ha metàfores, personificacions, símils… per exemple a Els Ocells o a Raspall de dents. Com és el vostre procés creatiu per compondre?

P.S: El disc és cronològic. Des de la primera cançó fins a l'última estan endreçades tal com han passat aquests dos anys. Hi ha cançons en què sí que hi ha molta poesia, perquè a vegades fa una mica de vergonya explicar les coses tal com sonen i posem el focus en una altra banda.

J.S: És un recurs.

P.S: Sí. Construeixes metàfores i expliques les coses intentant amagar-les. La poesia és una eina en aquest disc. Després hi ha cançons com Cançóper mi que ho explico tot superliteral. No m'hauria imaginat en Pau de fa dos anys dient “és el primer dia que dormo amb algú que no ets tu”. La poesia és preciosa i hem arribat a un punt on també s’associa molt amb allò que és Ginestà, però també sabem dir les coses directes.

J.S: Sí, en tots els discos hem anat fent evolucions a nivell musical, a nivell de so, però en aquest és més evident. Nosaltres fins ara teníem un directe més petit, portàvem una porteria sempre, fos l’escenari més gran o més petit, i aquest any ens hem volgut obrir. Ho hem fet, primer de tot, portant un músic més, que és l’aposta que hem fet amb en Gerard Sala. I, també, hem volgut que tot sigues més potent i gran. Sempre hi ha cançons més acústiques, però ara també ens ve de gust ballar, cantar i que la gent s’ho passi bé.
 

Haurem de trobar-vos als nous directes. Teniu concerts tot el mes d’abril, esperem noves dates per aquest 2024?

J.S: Ara tenim el del 5 d'abril a les Strenes de Girona, el del 12 d'abril al Paral·lel 62, i després també tenim Andorra, València i Manresa, així com a presentació.

P.S: A l’estiu anirem al Canet i al Tingladu. De moment no podem dir més.