Els refregits són, probablement, una de les malalties més greus que aquests darrers anys han plagat les produccions de Hollywood. I no parlo només dels refregits nostàlgics, d’aquells que tiren de produccions anteriors —normalment dels 80— i del seu èxit per intentar replicar-lo, sovint, en va. Parlo d’aquelles pel·lícules que es creuen intel·ligents, innovadores, que es pensen que estan inventant o reinventant el gènere, però que, en realitat, cauen en els típics clixés que estem cansats de veure.

Longlegs, tot i que prometia una volta fresca i inspirada a un gènere tan exhaust com el thriller, hi ha caigut de quatre grapes. I això que el director, Osgood “Oz” Perkins és fill, literal, d’una de les icones més emblemàtiques del cinema de terror. Però es veu que, que el seu pare sigui Anthony Perkins, l’immortal protagonista de Psycho, no ha ensenyat res a l’actor reconvertit en director. Sobretot, com dirigir el seu protagonista psicòpata, l’assassí en sèrie que es fa dir Longlegs i que encarna amb dubtós encert Nicolas Cage, i a qui ha d’atrapar l’agent de l’FBI Lee Harker (Maika Monroe). Us sona una mica la premissa? A Anthony Hopkins, també.

He anat molt a fons en els primers dos paràgrafs. Suposo que fer un Carvajal i entrar amb els tacs per davant directament al genoll és poc ètic, poc professional, i tendeix al clickbait i a allò que ara està tan de moda, que és atrapar el lector des de les primeres línies perquè TikTok ens ha fregit tant el cervell que no aguantem més de dos minuts en la mateixa pàgina. Ho he aconseguit? No? Tampoc la pel·lícula.

Siguem sincers, però: el film no és tan dolent. De fet, no és ni tan sols dolent. Perkins potser no ha après res en l'àmbit interpretatiu del seu pare, però sí que sap crear una atmosfera tensa de collons, uns plans tan inquietants com estilísticament profitosos, una ambientació que juga a favor dels personatges, de la història, i de l’ambientació històrica—i, per si en teníeu dubtes, el retrat de Bill Clinton constantment ben enquadrat i tan il·luminat que esdevé gairebé coprotagonista del film us ho acabarà de deixar ridículament clar.

La pel·lícula està molt ben dirigida, i aconsegueix crear terror d’aquella manera tan perversa que fa que se’t coli per dins i et turmenti durant nits: com el que et recorre les venes quan veus l’últim capítol de la segona temporada de Twin Peaks, o quan Frenkie de Jong condueix una pilota fins a l’àrea petita mentre tres dels seus companys li demanen la passada al primer toc. El film aconsegueix atemorir sense el jump scare barat en què un canvi sobtat en la música, un so estrident, o un personatge que salta dins de pla et fot l’ensurt de la teva vida. Aquest és el terror que pot fer tothom. La marca d’un autèntic autor del gènere s’aconsegueix creant tensió atmosfèrica, i aquí, Perkins, ho admetré, s’excel·leix. No serà estil ni fotografia ni bona direcció el que li manca al film.

El que li manca realment és un guió que tingui sentit i no se senti una còpia de marca blanca d’altres films que l’han precedit i que han suposat un abans i un després en la història del cinema. L’intent d’homenatjar The Silence Of The Lambs és tan evident que la intenció acaba girant sobre si mateixa i convertint-se en un desastre. La premissa s’hi refereix de manera gairebé literal: un assassí en sèrie, que sembla tenir la capacitat de matar famílies senceres sense ni tan sols entrar a les seves cases, és l’objectiu d’una agent de l’FBI amb un passat familiar traumàtic i una personalitat socialment inepta.

Durant la primera mitja hora, el film compleix tots i cada un dels mecanismes que segueixen fidelment aquestes pel·lícules: una agent federal desesperada per resoldre els missatges xifrats d’un pertorbat (Zodiac) i un malvat que la tempta directament i de rostre pràcticament desconegut (Seven). Durant la primera mitja hora, les comparatives són inevitables, però la pel·lícula se’n surt prou bé. El problema és que tot el que planta en aquests primers 30 minuts de metratge acaben resultant inútils al minut 32, que les coses tenen lloc perquè les diu el guió—els missatges xifrats, que en un inici semblen tan importants, es resolen de la manera més aleatòria possible i després queden del tot oblidats, perquè sí—i que la previsibilitat de tots els plot twists que planteja és tan evident que la introducció de dos personatges és prou per saber com acabarà la pel·lícula. I durant l’hora 15 minuts que resta, l’ambientació i la direcció interessant no són prou per amagar que la història es desfà a trossos i acaba resultant una còpia maldestra de films que li han marcat el camí.

Al film li resta una bala amagada, però. Un canvi al minut 92 d’una vaca sagrada que fa temps que no demostra res, però en qui confies perquè un dia no fa gaire va ser un bon golejador. I no és Maika Monroe, que demostra ser una de les actrius més representatives del gènere des del primer a l’últim minut, donant una veracitat improbable a un personatge solitari, fred, distant i emocionalment complex. La bala, se suposa —èmfasi en el "se suposa"—, que és Nicolas Cage, de qui les primeres crítiques havien parlat meravelles i que estava cridat a ser el pròxim malvat de terror icònic que ens pertorbaria durant la resta de la nostra vida.

El seu Longlegs havia de ser irreconeixiblement terrorífic, d’aquells personatges que et glaça per tot arreu i en qui penses quan sents un soroll estrany en mig de la nit sola a casa. El problema és que és Nicolas Cage. I per molt maquillatge i molt efecte especial que dugui, sempre serà Nicolas Cage. I si a Nicolas Cage el coneixem per alguna cosa aquests darrers anys és per la seva incontinència emocional a l’hora d’actuar. És estrident, és exagerat, està sempre passat de voltes a nivells estratosfèrics. I això, en rols com el de The Unbearable Weight Of Massive Talent, en què se’n riu d’ell mateix, funciona.

Però no funciona en un paper tan delicat com el d’assassí psicòpata satànic, on la fina línia entre el terror i el ridícul és finíssima. Anthony Hopkins sabia ballar-la; també Kevin Spacey i Ted Levine, i Jack Nicholson. Però perquè eren actors amb un no-sé-què malrotllero que ja duien de fàbrica. I, evidentment, excel·lents intèrprets. I quan el guió i la direcció els requeria anar fins al límit entre la bogeria i l’actuació creïble, ho aconseguien amb molt bona nota. Però Nicolas Cage és Nicolas Cage. I el que en la seva actuació hauria de resultar terrorífic acaba resultant tan ridícul que frega la paròdia.

La llàstima és que s’ha deixat perdre un film prometedor, que podria haver aprofitat per embravir-se i canviar les normes, regirar el concepte i aportar-hi noves idees. Perquè el talent per fer-ho, hi és. En canvi, ha optat per la sortida fàcil, la barata, la poc inspirada, que sota l’aparença d’homenatge es deia embolcallar en l’estereotip fins que la sensació, en sortir de la sala de cinema, és que és el film més digne de les tres estrelles dels últims deu anys.