Últimament penso molt en Bill Murray. Potser és perquè els neons japonesos amb què m’he retrobat durant les vacances m’han dut inconfusiblement a un dels seus grans èxits, Lost In Translation, o perquè la senyora de davant meu en un vol de 20 hores va optar per passar l’estona veient Ghostbusters: Frozen Empire. Però, de fet, no hem vingut aquí a enganyar-nos: he pensat en Bill Murray perquè tinc al cap la seva pel·lícula més icònica: Groundhog Day. L’estiu ja ho té, això –que la calor insostenible i el desfici general que provoca el contrast entre els que no treballem i els que encara han d’anar a l’oficina ens fa sentir atrapats en un Dia de la Marmota constant i sense final. I si aquests dies mirem a les nostres cartelleres, i sobretot, mirem cap a la ciutat de San Diego, ens adonarem que la sensació és molt més que un miratge fruit dels 40 graus de temperatura.
Fa unes setmanes celebràvem en aquest diari l’arribada de Twisters, un autèntic blockbuster d’estiu que era un reclam més de l’intent de gèneres desapareguts—en aquest cas, el d’aventures—de reincorporar-se i retrobar-se amb les sales de cinema després que aquestes s’haguessin convertit, en les immortals paraules de Martin Scorsese, en una projecció constant de “pel·lícules parcs d’atracció”. Aquí, el nom propi a culpabilitzar és el de Marvel, que des de l’estrena d’Iron Man l’any 2008, ha basat el seu model de producció en educar el paladar de l’espectador de tal manera que les sales s’han convertit en un temple on només val la pena veure el seu tipus de cinema. N’hem parlat molt, del cansament generalitzat de Marvel. N’hem analitzat les raons, els elements que han dut al públic general a desencantar-se de les històries de superherois que, a través d’una mirada fresca i seriosa, havien reinventat un gènere defenestrat. Kevin Feige, el seu màxim responsable, ha negat els darrers dies que la gent s’hagi cansat de la seva màquina de facturar—i potser té raó, veient com han omplert panels i sales enormes durant la San Diego Comic Con que aquests dies ha omplert de friquis la ciutat californiana. La realitat, però, sembla que és una altra. I que Feige, o no sap veure-la, o es nega a creure-la.
Tot això ha passat mentre que a les sales de cinema ha arribat la seva última estrena—i única de l’any, en principi--, Deadpool & Wolverine. Ryan Reynolds ha retornat al seu paper més icònic ara dintre de l’Univers Cinematogràfic Marvel acompanyat de Hugh Jackman, que encarna el seu inimitable Logan. Una elecció disputada i no del tot acceptada pels fans, donat que l’X-Man ja va tenir un final molt, molt digne a Logan (2017), que semblava el punt final perfecte pel seu personatge i per a l’encarnació de Jackman. Però això és Marvel, amics. I això és Disney. I aquí ningú té dret a un final digne si la seva reaparició significa calés—tant per l’actor, com per la productora. El mateix Deadpool—l’heroi autoconscient que trenca la quarta paret constantment a base de bromes sarcàstiques—hi fa referència constant al film: Marvel ja no deixarà anar Jackman fins que tingui 90 anys, ignorant per complet que el personatge ja havia posat punt final a la seva història.
La crítica hauria fet gràcia. Que el mateix Feige hagi donat llum verda a un projecte que se’n riu de les seves decisions creatives té guasa i, entre el públic, està comprovat que agrada. El problema és que aquesta crítica no va enlloc. Aquest és el punt feble principal de Deadpool, i que, alhora, és molt comú a la sàtira nord-americana: la crítica és salvatge, però no és realment reaccionària. Perquè mentre Deadpool critica que Marvel abusa dels cameos nostàlgics, basa tot el seu argumentari fílmic en aquests mateixos cameos. I mentre rajen de la forçada immortalitat de Lobezno, a San Diego, Robert Downey Jr apareix d’una multitud d’extres per anunciar-se com el nou Doctor Doom. Sí, el mateix Robert Downey Jr que va posar en marxa tot aquest engranatge amb el seu Iron Man. Sí, el mateix Robert Downey Jr que posava fi a 10 anys de Tony Stark amb un final insuperable a Avengers: Endgame. El mateix que va assegurar que ara es dedicaria al cinema seriós, amb films com Oppenheimer. Aquest Downey Jr—que, per cert, cobrarà una milionada per encarnar Victor Von Doom—ara torna a Marvel de la ma dels germans Russo—uns altres que havien abandonat el barco i que ara tornen perquè s’ha demostrat que de talent real en tenen ben poc—i amb l’aprovat de Feige i de milers de fans que van corejar el seu nom en treure’s la màscara.
I jo no puc evitar pensar en Bill Murray, rebentant el despertador un cop i un altre, amb aquella frustrant i desesperant sensació que tot el que fa és en va, que tot progrés només tira enrere, que tot pas endavant acaba resolent-se en una tornada desesperada al passat. Feige no ha sabut planejar bé la seva pròxima generació de superherois. No és cap secret que no ens importa Shang Chi (algú el recorda?); ni les tres Marvels (retinc un total d’un 0% de les pel·lícules que capitaneja Brie Larson); que Doctor Strange mai ha estat un personatge adequadament desenvolupat per liderar res; i que els Eternals han acabat sent una taca esborronada en un currículum molt dubtós. De fet, per fer aquesta enumeració, m’he hagut de trencar el cap per recordar qui se suposa que són aquests nous superherois que recolliran el testimoni dels que un dia ens van enamorar. Feige no els ha donat el temps necessari per madurar i per introduir-los, ha col·lapsat el públic a base d’històries intranscendents de pressupostos altíssims i qualitats pèssimes. Ha fet el ridícul amb sèries com Echo i Secret Invasion, i ha deixat pel camí personatges introduïts a mitges tintes. I davant del problema extra-narratiu que ha suposat l’acusació de violència domèstica de Jonathan Majors, cridat a ser Kang, el nou gran dolent de l’univers, només se li ha acudit fer marxa enrere i treure de la banqueta una vaca sagrada que fa temps que hauria d’haver-se retirat de debò. I en això s’ha convertit Marvel: en un seguit de cameos inesgotables i insostenibles que només es valoren pels cinc segons de felicitat que provoca tornar a veure Jennifer Garner vestida d’Elektra.
I penso en Bill Murray, atrapat en el mateix horrorós dia, mentre a la gran pantalla el Deadpool de Ryan Reynolds se’n riu de totes aquestes estratègies barates en complet i absolut va. I ara que un dels seus propis personatges ha ridiculitzat tant l’Univers, què ens queda? Com ens hem de prendre seriosament Harrison Ford transformant-se en una bèstia vermella en una pel·lícula liderada per Anthony Mackie, un actor híper carismàtic encallat en el personatge més avorrit del món? Com ens hem de centrar a valorar el calendari de properes estrenes, quan totes semblen estar a mig fer i a mig aconseguir, amb milers de fils penjats sense resoldre? Quina esperança hi ha que Fantastic Four: The First Steps no torni a cometre els mateixos errors del passat? La fórmula Marvel està gastada, és hora d’assumir-ho en tots els sentits. Si el món vol sobreviure, s’ha de reinventar. Ha de buscar una nova fórmula—o potser deixar de banda el concepte de “fórmula” per complet i apostar per directors amb visió, amb originalitat, que portin cada film pel seu propi camí. Així, potser, quan s’ajuntin els 4560 milions de personatges que ara ja conformen els Avengers, tindrem algun tipus d’al·licient real per pagar l’entrada.