A l’estiu li demano poca cosa. Que no faci aquella calor asfixiant que et deixa immòbil davant del ventilador mentre et menges quatre polos amb una mà, estil Lobezno. Que les vacances es facin eternes i que no tornin a arribar els dies en què el despertador sona a les cinc de la matinada. I que hi hagi una bona pel·lícula en cartellera, d’aquelles que ve de gust veure un cop, i un altre, i un altre, amb l’excusa que no hi ha Coca-Cola millor que la que surt d’un xorro barrejat amb aigua, i que l’aire condicionat no falla mai. Les primeres dues peticions les dono per perdudes. Però la tercera crec que, entre tots, la podem aconseguir.
Aquest any, sense anar més lluny, els estudis de Hollywood han donat resposta a les meves pregàries en forma de Twisters, el revival que beu directament de Twister, aquella pel·lícula del 1996 en què Helen Hunt i Bill Paxton eren dos meteoròlegs a punt de divorciar-se que buscaven un mètode per aprendre per què tenen lloc els tornados a Oklahoma. La típica pel·lícula que tot nen dels 90 ha vist infinites vegades perquè els drets devien ser barats a l’època i la passaven estiu rere estiu per tots els canals de televisió. Un film que, per cert, revisitat ara aguanta molt bé i demostra que, francament, ja no se’n fan com abans. Però potser la seva seqüela —si és que d’aquesta història 27 anys després se’n pot dir seqüela—és el més a prop que estarem de rememorar el tipus de cinema que es feia als noranta i que ara s’ha perdut. I això, al cap i a la fi, és exactament al que haurien d’aspirar a ser els revivals: no una còpia barata de l’original, ni un xou de picadetes d’ullet i referències constants per esprémer la nostàlgia, sinó una bona pel·lícula que recuperi i actualitzi l’esperit de la primera.
Aquí és on Twisters guanya la partida a qualsevol altra pel·lícula del seu estil. I durant l’hora cinquanta i tants minuts que dura, no deixa de guanyar. El primer encert és el seu cast. Ja fa mesos que en aquest diari avancem l’imminent ascens a l’estrellato de Glen Powell, l’home que durant anys ha estat menjant-se els seus col·legues de repartiment a partir de personatges secundaris i a qui per fi algú li ha descobert el talent per ser un leading man. Aquest any ha encapçalat films com Anyone But You i Hit Man, que no només li han servit per demostrar al màxim el seu talent interpretatiu—sobretot en el vessant còmic—sinó que, a sobre, han funcionat bé a la taquilla i per a la crítica. Recordeu bé aquest moment, perquè d'aquí a cinc anys, quan Powell sigui el nou Tom Cruise, Tom Hanks, Matthew McConaughey—aquell actor que domina la comèdia, la comèdia romàntica, l’acció, el drama, i la dramèdia—mirarem enrere i alguns ja us n’haurem advertit, de com n'és de fàcil enamorar-se d’ell.
El seu personatge, el d’un domador de tornados youtuber que aparentment busca el perill només pels likes i els seguidors, sobre paper, és el més atractiu del repartiment. Però Daisy Edgar-Jones gairebé el supera per complet. Ella n’és la protagonista indiscutible, la reencarnació espiritual de la meteoròloga de Helen Hunt que, després d’un esdeveniment traumàtic, és cridada de nou al món de la investigació dels tornados contra la seva voluntat. A Normal People l’actriu anglesa ja havia demostrat que tenia una carrera impossiblement prometedora. Però en el seu segon paper gran dels últims cinc anys se surt per sobre de la resta, demostrant que té el que cal per ser una gran heroïna d’acció, però que també es troba absolutament còmoda en la comèdia, el drama, i la comèdia romàntica. Tots dos formen una dupla de química extraordinària que condueix la pel·lícula a un altre nivell. Tal com passava amb Helen Hunt i Bill Paxton a l’original.
El segon encert és deixar el film—un blockbuster d’estiu que podria haver caigut en la grisor conceptual, visual, i creativa que els darrers anys ha estat una desafortunada tendència en el gènere— en mans d’un director com Lee Isaac Chung (Minari) que sap implementar una visió i que té la virtut de venir del cinema independent que es fixa en els personatges i les seves relacions. Isaac Chung no aconsegueix replicar els fascinants planos d’helicopter que a la primera pel·lícula li donen un rotllo superior que la col·loca per sobre dels altres films del seu mateix pressupost, però s’hi apropa bastant.
La pel·lícula té personalitat, té gràcia, té un aspecte específic i efectiu. Beu al màxim possible de l’aparença norantera de Twister, però l’actualitza sobretot en les escenes d’acció. Així com a la primera els tornados són impactants, però els manca un sentit de realisme dramàtic, en aquesta doblen en força i càrrega sentimental la primera. Les escenes en què apareixen són esfereïdores, et roben la respiració dels pulmons i et deixen en tensió fins que per fi es dissipen. Un plus que lliga amb l’altra diferència significativa entre aquesta pel·lícula i la del 96: posa més els peus a terra pel que fa a les conseqüències emocionals, físiques, econòmiques i socials del fenomen meteorològic que retrata.
Sí, el que molava de Twister era aquesta visió relativament despreocupada i divertida del fenomen. Era una pel·lícula de desastres en què, més enllà d’una vaca voladora i un petit poble devastat per la tempesta, s’hi veia poca destrucció. Als noranta, això, una pel·lícula d’aventures d’aquest estil, s’ho podia permetre. Ara, en ple 2024, feriria sensibilitats. Hi hauria gent a Twitter i als mitjans qüestionant-se el tacte emocional de la pel·lícula envers aquelles persones que han patit la desgràcia absoluta del que suposa perdre la vida davant d’un tornado. S’ha d’abordar la temàtica des d’un punt menys canalla i exagerat perquè els temps han canviat i, amb ells, també les nostres sensibilitats. És per això que Twisters aposta per explicar el drama de la tragèdia, el patiment, la pèrdua, el dol, i tot allò que implica la realitat d’un tornado. I té tot el sentit del món.
Però no per això és menys divertida. Perquè el film és, per davant de tot, disfruton. Hi ha humor, hi ha personatges exagerats i clowns, hi ha rifi-rafe entre els dos protagonistes i hi ha una escena en un rodeo que no pot ser més americana. I si m’ho pregunteu a mi, quan entro en una sala de cinema a ple juliol, el mínim que m’espero és una seqüència en què tres bojos cridant d’emoció condueixen una pick-up dintre d’un tornado mentre de fons sona Ghost Riders In The Sky a tot drap. I si un d’aquests bojos és Glen Powell, no m’aixequeu de la butaca mai.