Max Codinach (Barcelona, 1999), més conegut com a Gavina.mp3, és un artista que ha sabut fer del llenguatge i la sensibilitat la seva identitat. Abans de dedicar-se plenament a la música, va tenir una etapa marcada per la poesia, una base que encara es nota amb les seves lletres, plenes d’imatges i emocions. Amb un estil que combina la introspecció i l’experimentació sonora, Gavina.mp3 s’ha fet un lloc dins l’escena emergent catalana.

Quin és el teu primer record amb la música?
De petit recordo dues coses: El primer record, són els discos pirates que ens fèiem pel cotxe. En aquella època anaves amb discos, i amb el meu pare recordo que fèiem això: agafàvem un CD i hi posàvem vint o trenta temes que no tenien res a veure entre ells, tipus “estiu 2004”. I jo em passava tot l’estiu amb aquell disc. Hi havia de tot: Shakira, Antònia Font, etc. El segon record és d’anar a veure música en directe. Em va impressionar molt, devia tenir uns 10 o 12 anys. Vaig anar amb el meu pare i el meu germà a veure Estopa al Palau Sant Jordi. Per mi, de petit, Estopa era el grup de referència i l’únic grup que existia. Recordo anar al Palau Sant Jordi i pensar: “Ostres, que heavy això que està passant, aquesta gent ho fa molt bé.” Però en aquell moment només gaudia, no hi havia cap aspiració meva personal allà.
 
Quins grups més destacaven a casa?
Amb la música, ni la meva mare ni el meu pare són gaire melòmans. Del meu pare recordo molt, que sempre em deia que la cançó Tunnel of Love dels Dire Straits era la seva preferida. És el típic que no escolta gaire música, però quan li agrada una cançó, s’hi queda enganxat. I amb la meva mare recordo més Bebe. Quan va sortir Manel, els va agafar bastant fort, i tot i que jo era petit, m’ho vaig menjar de rebot familiarment. Diria que Estopa és el grup més fort familiarment. És l’únic grup pel qual hem pagat per anar al Palau Sant Jordi, el que tots sabem les cançons i que encara posem al cotxe. Manel i Antònia Font també han sonat, però més de rebot.
 
Estopa, Antònia Font o Manel, han estat referents en la teva carrera musical?
Estopa, ho ha sigut, però ho fan en castellà i fan més aviat rumba. Tot i que no té res a veure amb el que faig, per mi eren més un referent estètic. Aquest rotllo d’intentar no ser quillo però ser-ho igualment m’agradava molt, i amb els anys encara més. Amb Manel o Antònia Font, sí que són grups que formen part de l’univers musical català del pop i del pop-rock en català de quan jo era adolescent. Aquests grups, conscientment o inconscientment, han tingut més importància quan escrivia o pensava melodies. Manel em va entrar familiarment, però després me’ls vaig acabar escoltant pel meu compte igual que Antònia Font. Joan Miquel Oliver i Albert Pla també m’han influït. Tots aquests són grups que segur que han acabat modulant la meva manera d’entendre i fer música.

Actualment, hi ha algun grup que consideris un referent o que t’inspiri especialment?
Per por de semblar-me massa a algú, prefereixo tenir més d’un referent i agafar una mica de cada un. Quan vaig començar, amb el primer disc, tenia molt presents Calcutta i Yung Lean. D’aquí a Catalunya, potser el que ha estat més present és Joan Miquel Oliver, però tota l’atmosfera d’Antònia Font i Manel també hi ha estat. Amb el temps s’hi han afegit altres influències. Per exemple, el Marc Fernández, que ara s’ha incorporat al projecte i ha estat molt present en el segon disc, té referents més rock i emo, tipus American Football, i tot aquest rotllo emo-creep. Aleshores s’ha anat construint un univers on, depenent de la cançó, tires cap a un referent o cap a un altre.

Abans de la música, estaves en el món de la poesia. Com vas començar a escriure poemes?
Ho recordo poc, però devia tenir uns 14 o 15 anys. Era mal estudiant, i la meva mare em va donar un llibre de poesia. No recordo de qui era, però a mi em va agradar molt. Vaig pensar: “Ostres, això és molt més directe que les novel·les.” I a partir d’aquí vaig començar a escriure. També era una època que m’interessava molt el rap. Vaig començar a escriure molt i, crec que pràcticament no he parat des de llavors, escric gairebé cada dia des de fa deu anys. Més tard, vaig guanyar un premi de literatura, em van publicar un llibre, vaig conèixer gent, publicar poemes en revistes... I de sobte vaig començar a fer cançons, la gent s’hi va interessar i la bola es va fer gran. Ara continuo escrivint de tot, però la literatura la tinc més com una cosa meva. Ara que la música funciona, em puc permetre no publicar qualsevol cosa. Escric, regalo… i ho guardo tot, per si algun dia em moro que el meu germà ho pugui vendre tot i fer quatre duros.
 
En quin moment vas decidir començar a fer les teves pròpies cançons?
Aquí he de parlar d’“Ansietat Budapest” que és un projecte que va néixer amb el Mateu Sagarra i vam fer la primera cançó junts, Emma Watson. És una cançó més del Mateu que no pas meva. Ell la va compondre, em va demanar ajuda amb la lletra, jo vaig posar-hi el poema final, i la vam produir junts. Allà em va començar a picar el cuquet. Pensava: “El Mateu és com jo, no en té ni idea de música, li agrada tocar la guitarra, escriure i cantar, però cap d’aquestes coses les fa fantàsticament, igual que jo”. Amb ell vaig començar a fer cançons, però sense saber per on començar. No va ser fins que vaig trobar gent com Marc Fernández, la Joana Subirats o la Marina Rico, que ja portaven més temps en això, que em van ajudar a gravar i fer cançons. I de cop, en mig any, ja ho estava provant seriosament. La primera cançó que vaig fer, Quan mori el cos, la vaig penjar directament. No m’ho vaig pensar gaire; no hi havia expectatives. Si ho penjaven a Spotify, els meus amics ho podrien escoltar fàcilment.
 
Quan escrius, penses que allò es convertirà en cançó o simplement ho fas per tu?
Escric constantment i en vers, de manera lírica. Depèn: si tinc al cap un projecte musical, sé que puc fer cançons i tinc estudis on gravar-les. A vegades vaig a fer una cançó directament, però moltes vegades simplement escric, i potser després veig que allò podria ser una cançó. També escric coses que no ho són, però que vull provar de convertir-hi. En general, escric per escriure. Quan escric amb el Marc o el Xicu, sé que estem fent una cançó, però en general prefereixo escriure sense saber massa cap on va. A vegades intento fer una cosa molt quadrada i acabo escrivint una altra cosa. M’agrada més així, sense forçar-ho.

Què vols transmetre amb el nom i amb el projecte?
El nom el vaig escollir bastant abans de prendre-m’ho seriosament. No pensava que la gent coneixeria el projecte. La gavina és un animal molt recurrent en la història cultural catalana: a la música, la literatura, el cinema... I també és molt present en els paisatges de la meva vida, entre la costa Mediterrània i Barcelona. Em semblava un nom molt bonic i no volia posar-hi el meu nom real i volia que pogués ser un nom de grup. L’“MP3” era la manera de riure’m una mica de mi mateix, d’afegir-hi ironia. Pel que fa al projecte, no hi ha un dia concret que diguis “ara vaig de debò”. Tot va passant: fas cançons, decideixes fer un disc, després un concert, i de cop tot comença a rodar. Et fitxen, et truquen, i vas veient que pot anar per llarg. Mai he pensat que estigués fent un favor a ningú ni que proposés res extremadament conceptual, com va dir el Pau Riba: “Ajudo a la cultura catalana destruint-la”.  Em costa definir el gènere o el missatge del que faig. Simplement experimentem. Amb aquest segon disc sí que hi ha una idea més clara, però tampoc massa. Quan escric no penso exactament en què vull dir, tot surt de manera natural. Volem transmetre el que transmet la música.
 
Com descriuries el teu estil musical?
Diria primer el que no fem: no fem música urbana, pop urbà, tampoc fem pop com a gènere, tot i que sí com a idea d’adreçar-te al món. Al principi fèiem una mena d’indie pop electrònic, però amb el segon disc això ha canviat completament: moltes guitarres distorsionades, acústiques, cançons gravades amb cinta... L’entrada del Marc al projecte ha aportat una dimensió més emo, més rock. Ara, si algú m’ho pregunta, dic: “Fem pop estrany.” També dèiem, postpop: un pop distorsionat, destrossat i tornat a construir, un pop amb pinces.
 
Hi ha alguna cançó que hagi marcat un abans i un després en la trajectòria de Gavina?
Pel que fa a números, Sota el cel. Al cap d’un temps de sortir, va fer un boom molt heavy. Molta gent ens va conèixer per aquesta cançó. Però internament, cançons com L’hivern avança o Ho sento molt van ser un punt d’inflexió. Van sonar diferent i ens van fer veure que podíem fer cançons acústiques, amb guitarres i bateries gravades, amb un altre so. També Barna Rookies va tenir molt bona rebuda, però aquestes altres van marcar més la nostra manera de fer música.

Com vau plantejar el primer disc?
El primer disc tot i que és un disc, té més forma de mixtape. Vam ajuntar cançons que tenien coherència entre elles, però no hi havia un pla inicial. El primer disc està format per vuit cançons i vam decidir que seria un disc quan ja n’havíem tret tres. El mànager, ens va dir: “En comptes de treure cinc singles separats, feu-ne dos o tres més i ajunteu-ho tot en un disc.” I així va ser. Jo ni tan sols deia als meus amics que estava fent un disc, deia que estava fent cançons. Però al final ho vam ajuntar tot i vam fer la presentació.

 
Què ens podem esperar d’aquest nou disc?
L’hem fet diferent, ha estat un exercici d’intuïció. El procés ha estat més llarg i intens. Hem treballat amb més gent, i tot ha estat més pensat. El primer disc era més intuïtiu i juganer; aquest també ho és, però amb més consciència. Hem fet, desfet i tornat a fer cançons. Ha estat un any de treball intens. Internament, aquest disc té més pes i sentit. La diferència principal és la consciència del que estàvem fent, sense perdre la part d’intuïció.

A Sempre instint i Balcons, cavalls hi ha un fil de nostàlgia i de parlar del temps passat. És una sensació que t’agrada treballar?
A mi, se’m fa molt complicat, parlar de les coses que m’agraden, de les coses que valoro, de les coses que em fan feliç perquè són meves i no tinc ganes de compartir-les. Normalment, no escric sobre el present perquè el visc. Acabo parlant de sensacions viscudes, sovint a través d’experiències pròpies, de personatges o amics meus, però per res estic parlant tota l’estona de mi. Els sentiments que miren cap al passat, com la nostàlgia, culpa, melancolia, són més interessants i universals. Jo prefereixo intentar explicar una història, no una sensació del moment. Escric sobre el que ha passat, perquè és el que pots entendre, reviure i compartir.
 
Cap on va la teva música?
Cap als Premis Enderrock! No ho sé, no crec que em nominin com a millor artista.
 
Hi has col·laborat no amb Enderrock?
El Sona9, d’alguna manera forma part d’Enderrock, és com un premi d’ells. Durant aquest any hem anat treballant junts i ens han ajudat en coses.
 
I el teu projecte cap on va?
Pròximament, ve un any amb bastants concerts pel que sembla. I segur que canviarà, perquè ja del primer disc al segon hi ha hagut evolució, fins i tot en com cantàvem les cançons en directe. Vam començar sent quatre, ara sis, amb bateria, guitarra... Crec que anirà evolucionant constantment. Tinc moltes idees i en tenim moltes, però cal trobar el moment. A mesura que tens més temps, més concerts i més diners, tot és més fàcil. Espero que continuem avançant, que cada cop tinguem un so més potent, que hi hagi més gent que pensi que ho fem bé... i també més gent que pensi que ho fem malament.
 
Hi ha algun artista amb qui t’agradaria col·laborar?
Sí, amb un artista que es diu Bernarda, de Barcelona. Crec que ho farem algun dia; ens portem bé i ja ho havíem parlat per aquest disc, però al final no va sortir. També amb el Joan Miquel Oliver, amb la Maria Arnal o amb una orquestra també m’agradaria. En general, no em costa col·laborar, però les poques que he fet han estat amb amics: Xicu, Al·lèrgiques al Pol·len, Balma... No és casualitat, són els meus amics de la indústria. Em costa més col·laborar amb gent que no conec. M’interessa més col·laborar amb productors, perquè la típica col·laboració d'“una frase tu, una jo” està bé, però no és el que més m’il·lusiona. M’agrada més estar a l’estudi amb 12 persones pensant un tema, treballant junts.

Creus que les col·laboracions t’ajuden a obrir-te i conèixer altres mons musicals?
Sí, totalment. Una col·laboració només té sentit si hi ha una connexió artística molt forta o una connexió humana molt forta. Amb Al·lèrgiques al Pol·len, per exemple, eren amigues meves i em van començar a ajudar amb cançons, després d’haver treballat junts molts cops, vam dir “va, fem una cançó junts” i va sortir molt de pressa. Amb el Xicu, igual: vam connectar artísticament i personalment, i va sortir natural. També treballo molt amb productors, tot això és el que més m’interessa, perquè fa que les cançons creixin.
 
Com veus la indústria catalana?
Parlant clar, és com qualsevol altra indústria: hi ha unes empreses concretes, unes institucions que treballen amb elles, i els diners i interessos es mouen dins d’aquest cercle. Nosaltres, el Xicu, Balma... som artistes independents, i això vol dir que no hem venut el nostre projecte a cap gran discogràfica. Això fa que en festivals, per exemple, no et triïn per mèrits o gustos, sinó per contractes entre discogràfiques. Passa el mateix amb premis. És molt difícil capgirar la indústria, perquè és un sistema tancat. El que sí que podem fer és crear una alternativa: un underground català fort. A tots els països hi ha una escena alternativa, i aquí també pot existir. Ara bé, és complicat, perquè els mateixos que dirigeixen les discogràfiques són els que organitzen els festivals. Si els dius que no, no hi tocaràs. Però nosaltres preferim anar fent el nostre camí, sense dependre’n.

Creus que també hi ha un problema de públic?
Sí. Les discogràfiques donen el que la gent demana, i molta gent no busca coses noves. No dic que el pop mainstream estigui malament, cadascú que escolti el que vulgui, però cal ser més atrevits i buscar artistes que facin coses diferents. El problema és que el que sona a la ràdio ha de ser per a tots els públics, no pot molestar ningú, no pot ser ideològic... i això fa que sigui un producte sense ànima. I si només tens això, és una merda. Manel, per exemple, m’encanten, però si tot Catalunya fos Manel, seria fastigós. Ha d’haver-hi gent que es foti un xarrup de tant en tant, que critiqui, que provoqui. El mateix passa amb el reggaeton o el pop: està bé, però no pot ser només això. En lloc de voler “conquerir” Icat o les llistes d’Indiecat, potser hem de crear un altre espai on puguem fer el que vulguem.
 
Dels últims concerts que has fet, amb quin et quedaries?
Crec que el millor que hem fet fins ara ha estat el del Mercat de Música Viva de Vic. També el de Paral·lel 62 va ser molt especial, perquè hi havia moltíssima gent i va sonar molt bé, el de Razzmatazz amb el Guillem Gisbert va ser molt emocionant: tocar davant 2.000 persones, moltes d’elles que venien per ell, i aconseguir que també gaudissin amb nosaltres. També el del Cruïlla, que va ser molt heavy, tocar a l’escenari principal davant de tanta gent. En general, aquest any n’hem fet molts i tots han estat molt especials, fins i tot els més petits. Però crec que el concert de La Nau, al gener, potser serà el millor que haurem fet mai o almenys el que gaudirem més. Tenim molta il·lusió i pinta molt bé.