Convindreu amb mi que, per norma general, les remuntades costen. El 6-1 contra el Paris Saint-Germain és una de les bestialitats més precioses que el futbol m’ha deixat gaudir al Camp Nou, i el sorpasso d’Emma Stone davant Lily Gladstone als últims Oscars va ser de justícia divina cinematogràfica. Però la vida ens en regala poques, de remuntades. I les sèries, sovint, encara ens en procuren menys.
És complicat que una sèrie en decadència es torni a trobar, a reafirmar, s’erigeixi de les seves cendres com un fènix televisiu que semblava tocat de mort. L’hemeroteca ens confirma que pocs vaixells refloten quan perden qualitat. Però, de tant en tant, hi ha l’excepció que confirma la norma. I la tardor televisiva ens n’ha regalat una: la quarta temporada d’Only Murders In The Building. El 6-1 de la televisió nord-americana del 2024.
Si heu seguit els Emmy—els premis més importants de la televisió dels Estats Units—sabreu que la sèrie liderada per Steve Martin, Martin Short i Selena Gomez es troba entre les favorites de la crítica. I és que l’underdog—aquell producte pel qual ningú dona un duro, però que després et sorprèn favorablement—ha fet molts mèrits per situar-se entre les produccions més destacades del panorama audiovisual.
Amb la seva premissa poc probable i d’aparentment curta durada, la d’un grup de veïns d’un car edifici de l’Upper West Side de Nova York que són aficionats al true crime i decideixen resoldre un assassinat al seu edifici, podia haver sortit molt bé, o molt malament. I durant les seves primeres dues temporades, el balanç era força positiu. La primera edició era pràcticament impecable, i tot i que la segona s’havia entrebancat amb algun obstacle narratiu, havia assolit molt bona nota. La tercera temporada es va tòrcer més, amb l’afegit d’un gran punt a favor—la grandíssima Meryl Streepen un paper gairebé revolucionari per la seva carrera—però força punts més en contra: la sèrie havia caigut en la trampa fàcil de creure que més és millor, quan, en realitat, mai és així.
Aquesta tercera temporada ens havia dut entre les bambolines d’un xou de Broadway, ens havia ofegat amb massa personatges secundaris, havia separat el trio protagonista—el pilar bàsic sobre el qual se sustenta la gràcia de la sèrie—i havia resolt un cas allunyat del famós Arconia amb poca satisfacció. I la promesa que la quarta temporada es traslladaria a Hollywood no semblava reconduir la situació.
Per sort, el miracle ha succeït: els guionistes s’han retrobat, tant amb la història com amb els personatges, han corregit els seus errors, i han tornat a la fórmula principal, la bàsica, la que funcionava i ens va fer enamorar de la sèrie. La quarta temporada d’Only Murders In The Building és la més purament Only Murders In The Building des de la primera.
Si us feia por que l’acció es traslladés a la costa oest, no patiu. A excepció d’uns secundaris brillantment executats per Zach Galifianakis, Eva Longoria i Eugene Levy,la sèrie no ha oblidat el seu quart protagonista indiscutible: la ciutat de Nova York. No podia ser d’altra manera, donat que l’assassinat—de la doble d’acció del personatge de Martin—té lloc a l’Arconia. I, francament, una sèrie que t’atrapa per la seva localització, per com inspira i expira Manhattan per tot arreu, per aquest edifici de rics nord-americans que il·lustra un espai molt específic, hauria perdut absolutament el nord a Califòrnia. Primer punt assegurat.
I si la ciutat que mai dorm és el quart protagonista, l’altre indispensable de respirar màgia a la sèrie és el trio daurat d’aficionats als misteris que resolen casos i en fan un pòdcast. En ells, en la seva dinàmica, les seves bromes internes, en la química insuportable cuinada a base d’anys d’amistat de Steve Martin i Martin Short, rau el veritable aspecte còmici interessant de la sèrie. I si a la primera temporada ens moríem per veure els tres viure aventures, en aquesta quarta hi tornem, amb un triangle inseparable i amb més afició que mai. Que no els hagin separat, que hagin sabut construir les seves trames individuals a través de la fortificació de la seva amistat és la victòria més gran de la temporada. El que la converteix, havent vist només vuit capítols, en una de les més rodones del que portem de sèrie.
D’aquest trio també en sorgeix, evidentment, l’humor, que en aquests capítols és més punyent i despietat que mai. Les punyalades sobre la diferència d’edat entre protagonistes són més agosarades i atrevides—n’hi ha una, sobre l’Alzheimer, d’un humor negre tan radical, que em va fer entrar mal de panxa de riure—i el punt d’humor slapstick està molt més controlat que en l’anterior, on algun personatge va caure en el ridícul insuportable. Han cuidat i curat més que mai els guions, i el resultat, en clau humorística, és apoteòsic.
I, evidentment, la sèrie no funciona sense el misteri: aquell “qui va matar Tim Kono” que, malgrat l’aparença suposadament blanca i secundària del cas, lligava absolutament tot el que passava a la sèrie i li donava un punt extra de qualitat. A diferència de la tercera i la segona temporada, al cas se li ha donat més importància i més cura ara, retornant-lo al centre de les trames, jugant amb la seva inherent comicitat i amb el suspens que li pertoca. Ens serveix com a excusa per endinsar-nos en l’Arconia—un autèntic regal—i en els seus inquilins. I juga amb les nostres expectatives i ens deixa amb un misteri d’aparent impossible solució. I això, senyores i senyors, és el gol de Sergi Roberto al minut 94: el colofó final que escriu una remuntada gloriosa.
És, per tant, si m’ho permeteu, la millor notícia del que va de tardor televisiva, que tot just comença. Retrobar-se amb una sèrie com qui es retroba amb un vell amic amb qui has perdut lleugerament el contacte. Restablir una relació que donaves per morta. Reviure una flama que semblava apagar-se. Only Murders In The Building m’havia fet reenamorar d’un tipus de televisió que semblava haver-se extingit, i el pronòstic que se li acabés el gas, que perdés la màgia, que morís d’èxit, em feia profunda pena. Per sort, de moment —i esperant que els tres capítols que queden no esgarrin la temporada— sembla que, si no la renoven, acabarà amb una brillant explosió final. I si la renoven, francament, si aquest és el nivell, que no acabi mai aquest pòdcast.