La gran lliçó fonamental que la vida et dona és que tot, tard o d’hora, s’acaba. El nostre temps al planeta. Les vacances d’estiu que has estat esperant tot l’any. La relació amb la teva primera parella, perquè us vau conèixer amb 16 anys a l’institut i ara en teniu gairebé 32 i comenceu a veure que hi ha d’haver alguna cosa més al món. La curta i intensa carrera d’İlkay Gündoğan al Barça. Tot acaba, en un moment o altre. També la nostra sèrie preferida. I, en aquest darrer cas—com en el cas del futbolista alemany d’origen turc—sovint ho fan massa aviat, de manera esvalotada i amb poca elegància, per culpa d’una directiva que no sap gestionar econòmicament la seva empresa. I, evidentment, tot acaba però no sempre tot acaba bé. Bon vent, Ilkay. Et trobarem a faltar quan Pedri es torni a lesionar d’aquí dues setmanes.
A Gündoğan l’han readoptat al Manchester City, però hi ha sèries que no compten amb la benevolència d’un magnat àrab de diners il·limitats. I, per tant, aquesta setmana hem hagut de dir adeu de manera forçadament prematura a My Lady Jane, l’última aposta d’Amazon Prime Video que ho tenia tot per gaudir d’una llarga vida televisiva. La sèrie basada en la novel·la homònima reimagina la història de Lady Jane Grey, l’anomenada “Nine Days’ Queen”—va estar al capdavant de la corona anglesa durant només nou dies—en un Regne Unit dels Tudor dividit social i políticament. Lady Jane Grey (Emily Bader) és una de les ments femenines més brillants de la seva època, però la seva mare, borratxa de poder, l’obliga a casar-se amb Lord Guildford Dudley (Edward Bluemel) per assegurar el benestar de la família. Jane, independent i moderna, es veu de seguida involucrada en un matrimoni que detesta—o, de fet, no—i amb una obligació que la supera: que el seu cosí Edward l’anomeni reina, per sorpresa de tots, després de la seva suposada mort.
Una premissa que té poca gràcia sobre el paper, però que a la pantalla guanya infinitament per la seva creativitat i originalitat. La sèrie es banya en l’humor sarcàstic i negre per explicar-se, és atrevida i canalla no només en lo sexual—que molt—sinó també en lo escatològic, polític, i social. És Bridgerton passada pel filtre de Succession, de The Boys, de The Great. És un producte que regira completament el gènere romàntic de fantasia d’època per donar-li un toc fresc, brillant, hilarant, rematadament original i ambiciós. És una sèrie tan divertida. Tan eixelebrada. I tan boja, a estones, que funciona a la perfecció. És un engranatge impecable de guió, de producció, i d’interpretació. I el resultat és un regal per a la crítica i l’espectador difícil d’igualar.
Deu ser una sèrie cara de collons, sí, perquè totes les d’època ho són i aquí l’ambientació i els efectes visuals són molt, molt pulcres. L’altre pilar sobre el qual se sustenta la sèrie—i el que fa que veritablement sigui imperdible—són els protagonistes. Els personatges són riquíssims, deliciosos d’interpretar i de veure. Però no tindrien cap mena de sentit sense els actors que els donen vida—sobretot, Bader i Bluemel, que tenen una química tan estratosfèrica i insuportable que sembla mentida que no estiguin rebent infinites ofertes per protagonitzar junts més comèdies o drames romàntics. Tots ells fan que My Lady Jane tingui el segell de qualitat aprovadíssim; que sigui una d’aquelles sèries que, a priori, hauria de durar 4 o 5 temporades bones. I li dona, per descomptat, una infinitud de voltes a Bridgerton. Per tant, Amazon ha fet lo lògic: donar-li zero promo, basar-se en el boca-orella perquè sobrevisqui, i aleshores cancel·lar-la només dos mesos després de la seva estrena al·legant que tenia poca audiència. Ja. I una merda, Jeffrey Bezos.
Quin sentit té apostar per aquestes produccions atrevides, que a sobre són tot un èxit, i deixar-les morir de gana? Quin sentit té renovar un producte com The Boys, que està molt a prop d’esgotar del tot les seves capacitats, i en canvi tallar-li les ales a una sèrie que et pot obrir a un públic nou i continuar sustentant-te entre les plataformes amb continguts de més qualitat? Dos mesos després de la seva estrena és impossible que la sèrie hagi arribat al seu topall de públic. Entre altres coses perquè s’ha estrenat a l’estiu—mala època—i ha hagut de competir amb altres grans produccions com House Of The Dragon. Molts la vam reservar a la llista de sèries pendents per recuperar a l’estiu, i ens hem trobat amb la seva cancel·lació quan ja dúiem dos capítols i ens n’havíem enamorat—true story. I molts d’altres encara la tenen pendent—sobretot tenint en compte que la seva protagonista, Emily Bader, és ara un reclam per veure la sèrie després que s’hagi anunciat el seu paper a People We Meet On Vacation, l’adaptació del best-seller d’Emily Henry. Amazon ha demostrat tenir poca visió de futur—una mica com Deco al Barça.
L’era daurada de les cancel·lacions
My Lady Jane és només l’últim nom en una llista de productes audiovisuals que els darrers anys han patit les retallades d’un algoritme impersonal. Dos dies després de la seva cancel·lació, The Acolyte, l’última sèrie d’Star Wars, també posava punt final a la seva història prematurament a causa de la decisió de Disney. Netflix és l’experta absoluta en produir sèries cares de collons i matar-les abans que hagin tingut temps de recórrer el seu transcurs natural mentre renova coses absolutament infumables com The Umbrella Academy i s’entesta a allargar innecessàriament la vida de sèries comEl juego del calamar. En la dictadura de l’algoritme, per descomptat que ja no es pensa en totes aquelles persones que perden feina arran de la interrupció d’una sèrie—és que ja no es pensa, directament, en la qualitat final i en com afectarà l’espectador i, per tant, el client. I recuperar la confiança del client, del que et dona de menjar, del que aguantar pagar tot i haver-se de menjar anuncis a mig capítol, és una tasca difícil. Jo ja començo a dubtar del criteri de Prime Video. I tot se’n va en orris perquè un algoritme ha determinat que no surt a compte, que aquesta sèrie—d’un 94% a Rotten Tomatoes, per cert—ningú la voldrà veure, i que val la pena fotre els calers en produccions sense ànima com The Tomorrow War (pel·li algoritme), Maxton Hall (escombraries per a adolescents), i The Lord Of The Rings: The Rings of Power(roncs intensos).
El que costa més d’entendre és que s’hagi fet tan prematurament, amb només vuit hores de metratge i dos mesos després de la seva estrena. Us imagineu que haguessin cancel·lat The Office abans que arribessin les seves temporades bones (de la dos a la sis)? Entendríem que HBO hagués matat Successiondesprés de la primera temporada, quan molts no ens hi vam enganxar fins molt més tard? Quin sentit hauria tingut tallar l’aixeta a Lost, Parks and Recreation, Breaking Bad o The Leftovers d’entrada quan comencen a brillar a partir de les seves terceres temporades? Cal que les obres puguin respirar, puguin avançar, puguin desenvolupar-se de manera natural i sense obstruccions ni distraccions. Cal confiar en elles, en les seves capacitats, i creure que aixecaran el vol i es convertiran en obres venerades. Sense això, ens està quedant un panorama televisiu desolador de produccions barates i dolentes que aviat ningú es mirarà.
Els fans salvin Lady Jane Grey
Per sort, els fans mai es rendeixen, i ja hi ha peticions en marxa per salvar My Lady Jane. No seria la primera vegada que un fandom allarga la vida d’una sèrie: ja ha passat amb Timeless, Zoey’s Extraordinary Playlisti, el cas més sonat, Brooklyn Nine-Nine, que Fox va cancel·lar sense cap mirament i NBC va rescatar. A la comèdia policial la van ajudar veus incontestables com Guillermo del Toro, Seth Meyers, Mark Hamill i Sean Astin. I, esclar, la llar de les sitcoms americanes, NBC, no va poder deixar passar l’oportunitat. No totes han tingut la mateixa sort—de fet, la majoria de les sèries cancel·lades acaben enfonsant-se en l’anonimat després d’uns dies de dol a les xarxes socials. Espero que els fans de My Lady Jane no es donin per vençuts. Espero que molestin fins a la sacietat. Espero que donin pel sac fins que alguna plataforma recuperi la sèrie i la deixi brillar com promet brillar. Al cap i a la fi, el diàleg entre sèrie i fans és sagrat i inescrutable. Llàstima que les plataformes cada vegada el cuidin menys.
I a tu, lector serièfil, què dir-te. Que et miris la sèrie. Que deixis amb un pam de nas els llestos d’Amazon Prime Video. La sèrie està cancel·lada, sí, però per sort té un final més que digne i tancat. I l’aventura val molt, molt la pena.
Llarga vida a Lady Jane Grey—i al seu marit, una pastanaga. Si mireu la sèrie ja sabreu per què.