Hi ha un concepte que diuen els Jovens a les xarxes socials, manllevat de l’anglès, que se m’ha incrustat al cervell i cada vegada faig servir més de manera no-irònica: “let them cook/they’re cooking”, que en el nostre idioma de Pompeu Fabra, vol dir: “està cuinant/deixa que cuinin”. Però com passa sovint a les xarxes socials, el significat literal no és el significat Milennial/Generació Z. I aquí, “cooking” es fa servir per referir-se a algú que ho està fent molt bé, o que està treballant en alguna cosa que farà bé. Per exemple, quan es van veure vídeos de Lamine Yamal fent-se amic íntim de Nico Williams, la culerada va omplir Twitter (refuso dir-li X) d’aquests missatges en referència al possible fitxatge del crac de l’Athletic de Bilbao per la ciutat que porta el nom del nostre club, que deia aquell. Lamine Yamal estava cooking un fitxatge que al final, res, tu. Sorpresa, sorpresa.
I fins aquí l’explicació per als boomers.
Bé, doncs sota el risc de quedar com una traïdora de la llengua, i sota l’encara major risc de quedar carca, em posaré el barret de llana del meme del Sr. Burnsper dir que, a la tercera temporada de The Bear, they were cooking. Literalment, en tots els sentits possibles.
La sèrie d’FX—aquí la veiem a través de Disney Plus—s’ha consolidat com una de les imperdibles d’aquests últims tres anys de ficció televisiva, i ningú dubta que, quan d'aquí a una dècada es faci el típic recull de “sèries imperdibles dels 2020”, es coronarà juntament amb Succession en el top 3. La història del jove Carmy (Jeremy Allen White, també conegut com el novio de Rosalia), un cuiner que ha de tornar a Chicago per fer-se càrrec del negoci de restauració familiar després de la mort sobtada del seu germà va començar sent una anomalia en el panorama televisiu: el seu ritme frenètic, de muntatge erràtic i ansiós, on es barreja la comèdia i el drama—té molt més drama que comèdia, i ningú entén que als premis no se la consideri com a tal—i es reflexiona sobre la salut mental, l’alta gastronomia, i les relacions familiars—i les que estrictament no ho són, però ho són—no s’havia vist en els últims anys de televisió. Amb una primera temporada per emmarcar, i una segona que va elevar, contra tot pronòstic, el nivell de la primera,The Bear va passar de ser una anomalia resultona, a ser un producte audiovisual excepcional.
No cal dir que la tercera temporada tenia tota l’expectativa a sobre. I quan jugues amb les expectatives—i, sobretot, quan no acabes d’explicar bé la concepció de la temporada—la cosa pot fallar. I mal m’està dir-ho, però a mi aquesta tercera temporada m’ha fallat molt més que les dues anteriors.
Que no vol dir que la temporada falli, perquè és molt difícil que una sèrie del nivell de The Bear s’equivoqui i s’ensorri en la misèria. No seria el cas. Però quan el teu antecedent és tan perfecte, tan aparentment insuperable, tan exquisit que et costa triar entre personatges i capítols, tens les de perdre. Si la segona temporada s’havia marcat tantos amb capítols com Fishes i Forks—or absolut en tots els sentits possibles—la tercera havia de, almenys, generar alguna cosa que estigués mínimament a l’altura. I amb la promesa del restaurant acabat d’estrenar, la temporada semblava haver d’explorar com funcionava aquest nou engranatge tant pels personatges com pel negoci en si mateix. És a dir, que de la tercera temporada tots esperàvem veure com una cuina tan disfuncional com la de The Bear podia fer-se lloc al costat del Disfrutar.
I el principal problema de la temporada és que no ha acabat de resoldre bé les expectatives. És de ritme excessivament lent i pausat—un canvi dràstic respecte a l’agilitat vertiginosa a la qual ens tenia acostumada la sèrie—i acabes la temporada amb la sensació—molt real—que tampoc ha passat pràcticament res. S’atreveix amb un primer capítol oníric, sensorial, absolutament surrealista que pretén provocar dues reaccions en l’espectador: o et quedes meravellat per l’audàcia i el talent inventiu, o el rebutges i abandones. Si ets del primer grup, la sensació és que la resta de capítols tampoc t’ho recompensen del tot.
Hi ha algun diamant en brut destacable, com ara Napkins, dirigit per Ayo Edebiri, a qui les coses estan anant merescudament molt bé després del seu paper revelació a la sèrie, i Ice Chips, que recorden el concepte capítol bombolla que ens van presentar amb Forks i Fishes. Però la segona temporada ja estava dividida en capítols bombolla temàtics que aprofundien en els personatges. En aquesta tercera, fan més sensació de parèntesi forçat perquè els guionistes no volen avançar la trama que d’història interessant i ben plantejada. A això se li suma l’insuportable agreujant de donar massa protagonisme a personatges que no s’ho mereixen gens, i no prou a d’altres de qui ja fa temps ens hem enamorat perdudament. I aquesta concepció global dels 10 capítols que componen aquesta temporada li juguen en contra, perquè la sensació de trava en el camí, de preparació per a una quarta temporada que, per cert, van gravar seguida d’aquesta, és massa evident.
Val a dir que aquesta organització episòdica va només lleugerament en detriment de la sèrie, que per a la resta de característiques continua sent delo milloret que et pots trobar. La direcció és impecable, els actors són més polits a cada escena, i les dinàmiques estan tan marcades que semblen encara més improvisades. Per no parlar dels guions, estratosfèrics i de diàlegs tan bellament escrits que semblen impossibles de plasmar a la pàgina. El menjar continua tenint una pinta immaculada, i els gags funcionen a la vegada que el drama—dur i ofegant com mai s’havia atrevit a mostrar-lo la sèrie.
They’re cooking, i tant que sí. Perquè al final aquesta tercera temporada no deixa de ser una avantsala del que vindrà, d’una quarta temporada que promet ser absolutament apoteòsica i insuportablement caòtica. They’re cooking, sí, perquè els personatges cada vegada arriben més als extrems, perquè les escenes de tensió són cada vegada més impossiblement tenses, i el resultat en l’espectador és acabar bocabadat i sense respiració. They’re cooking, i veurem què s’empesquen a la quarta temporada, perquè el llegat de The Bear té números de passar als annals de la història. Que les postres no acabin esgarrant un menú de 10—i de 120€ mínim, veient com va la cosa.