22
de març
de
2023, 08:00
Actualitzat:
14:17h
Les llistes de Top 10 sèries que has de veure abans de morir fa anys que no deixen d’engreixar-se. El top 10 s’ha convertit en top 15, top 20, fins a assolir l’ambiciós i un pèl egoista títol de Les 100 millors sèries de la història. Com si resumir milers d’hores i hores de contingut televisiu durant dècades fos tan fàcil i gens reduccionista. La diversitat en els noms dels autors d’aquestes llistes —que sovint tenen la necessitat de convertir, pel que sigui, en llibres— tampoc és que s’acostumi a donar, perquè la gran majoria són homes blancs i heterosexuals de totes les nacionalitats del primer món (sobretot nord-americans, per què ens hem d’enganyar). I el resultat és gairebé avorrit: en el top 3 sempre hi trobem les mateixes sèries: Breaking Bad, Mad Men, The Wire. Que no vol dir que no es mereixin el lloc. Però ja voleu dir que, amb tot el contingut audiovisual amb què les plataformes ens han estat avassallant els darrers anys, no hi ha cap sèrie que sigui capaç de ni tan sols desafiar el títol a una d’aquestes històries sobre homes blancs heteros que només serveixen per satisfer el desig de l’espectador masculí de trencar les normes i ser el puto amo, drogar-se, matar paios, i allitar-se amb diferents dones?
A aquest reguitzell de sèries ben aviat s’hi afegirà —si és que no s’ha consolidat ja— una més: Succession, el drama familiar de Jesse Armstrong que ha estat una de les grans alegries —crítiques i econòmiques— d’HBO dels darrers anys. La història sobre una família de ricachons voltors mal avinguda perquè tots volen els diners del pare magnat que a la seva època jove es va convertir en Donald Trump invertint en la premsa ha captivat milers d’espectadors de tot arreu amb el seu retrat irònic, crític i caricaturesc dels milionaris. Una història profundament ridiculitzant per una classe social tan desconnectada de la realitat que es pensen que el Village del Godó és representatiu de la realitat als carrers, i que dinar al Via Veneto ho pot fer qualsevol.
Succession mai ha estat amable amb ells, ans al contrari: no ha perdut ocasió per deixar clar que els seus personatges són tan fidels a la realitat, que fan el passerell constantment sense ni tan sols adonar-se’n. És el retrat més visceral i denigrant d’aquesta classe econòmica dels últims anys, precursor del gènere Eat The Rich que està tan de moda ara, i rebaixant fins a la misèria les sangoneres que suposen els fills d’empresaris d’èxit que no han hagut de lluitar per res a les seves vides. És per això que milers d’espectadors que mai assoliran el nivell de luxe en què ells han estat fent la croqueta des de ben petits s’hi han enganxat: pel morbo que suposa saber que, en tots els sentits menys en l’econòmic, nosaltres som superiors.
Això és, en part, el que ha fet que Succession hagi estat mundialment reconeguda durant tres temporades. Els premis i les crítiques superlatives no només han vingut per guions per emmarcar i actuacions tan versàtils i detallades que deixes de veure els actors, sinó perquè aquesta superioritat moral que sentim veient la inutilitat absoluta d’aquests protagonistes suposa un xut d’autoestima tan bèstia com el que provoquen les ratlles de cocaïna que es foten a Mad Men. O a Breaking Bad. O a The Wire.
Veieu, una mica, el que us deia?
La seva quarta, i recentment anunciada, última temporada no n’havia de ser l’excepció. Els guionistes ens havien acostumat al caviar, i era pràcticament impossible que ara ens canviessin un Rolex per un Casio, un Ferrari per un Twingo. Concloure una de les sèries més clínicament perfectes és un repte d’enorme envergadura, però en mans d’uns bons líders narratius, és una oportunitat per lluir-se i induir la teva obra en la Hall of Fame de la narració serial. Els de Succession no l’han desaprofitada. HBO MAX només ha donat un míser capítol als crítics per avançar què ofereix la sèrie, com si fóssim un dels desgraciats secundaris disposats a fer-ho tot perquè la família Roy ens doni una mica més de peixet. Però quan la teca és bona, a vegades no necessites més d’un capítol per tastar si és un plat Michelin o si és una hamburguesa vegana de tofu.
I és que el temps sembla que no passa per als de Succession. No en el sentit estricte, evidentment. Però els hiatus entre temporada i temporada semblen no succeir, no incidir en el més absolut en la qualitat, com si Armstrong hagués escrit tots i cadascun dels capítols que conformen la sèrie de cop. Això explicaria per què no hi ha canvis bruscos en la narrativa, per què el to, la fotografia, la direcció, els guions, les interpretacions i el ritme estan preservats a la perfecció, com si els hi haguessin injectat bòtox i àcid hialurònic els cirurgians estètics més bons dels Estats Units. Que tot això, vaja, és una manera plena de floritures per dir que es manté el nivellàs en tot moment.
No hi ha l’impuls de fer-ho tot més gran al que recorren estúpidament els productors de baix nivell. No es força la incorporació de nous personatges que sovint acaben més fent nosa que servei simplement perquè la sèrie ara té més pasta per gastar-se. No hi ha cap necessitat de canviar l’ADN de la sèrie, ni insuflar-li més humor, ni esprémer el drama perquè la llagrimeta sempre ven més –eh que sí, This Is Us? Armstrong i els seus saben que el que tenen és més que suficient per tirar endavant. Que els seus seguidors volen més teca del Kendall Roy (Jeremy Strong), que en aquest primer capítol sembla tenir menys protagonisme en comparació amb la seva posició a la tercera temporada; més Shiv (Sarah Snook), trencada entre les seves ambicions econòmico-familiars i el seu matrimoni; i més Roman (Kieran, el relativament normal dels Culkin) fent veure que està al peu del canó quan encara no entén ni la meitat de les coses que estan tenint lloc. El que li cal a la sèrie és centrar-se en la guerra oberta entre els tres fills i el pare, un home que es resisteix a morir i a vendre’s al primer postor, que detesta tant als seus fills que els arriba a estimar, i que cada vegada està digievolucionant més en el seu actor.
Que, déu-n'hi-do quina setmaneta de promoció s’està marcant Brian Cox, primer insultant obertament a Jeremy Strong per ser un method actor —ja sabeu, aquella tàctica per la qual els actors no surten del paper ni fora de les càmeres i que, curiosament, sovint duen a terme actors que han de fer de gilipolles— i després assegurant que no va sentir absolutament res en acabar la sèrie. Dues declaracions que perfectíssimament podria haver fet el mateix Logan Roy, i que a molts usuaris de Reddit que viuen a les golfes de casa dels pares ha fet arribar a la teoria que potser el mateix Brian Cox és un method actor que encara no ha sortit de la seva performance.
Sigui com sigui, queSuccession s’ha convertit en l’exemple de l’excel·lència assolida en cada pla —també, pel que promet, en la seva quarta temporada— no hauria de sorprendre ningú, en aquests moments de la pinicula. És absolutament al·lucinant com és capaç d’aguantar 50 minuts de capítol captivant-te l’atenció mentre els seus protagonistes deixen anar tres-cents conceptes econòmics que ni els alumnes d’ESADE deuen entendre. Que si ara compren no se què, que si s’han de liquidar actius, que si s’han de monetitzar incentius o incentivar la monetització. Ens és igual. I els guionistes ho saben. Pots no entendre tres quarts de les tàctiques empresarials que explica el capítol, que acabaràs sabent del cert que és de les coses més excepcionals que has vist mai a la pantalla. I és normal, perquè tot està tan lligat per l’humor, fi i discret però implacable, i les delicioses interpretacions, que la resta és secundari.
Haurem d’esperar uns mesos per saber què passarà amb la Waystar Royco, i qui hi quedarà al seu davant: si un dels ineptes descendents Roy, o un dels descendents Skarsgard, que sembla que cada dia en surten de nous —el de Succession és el guapo. Encara tindrem el plaer de veure com es desenvolupen els capítols i si les dues grans estrelles còmiques de la sèrie —el cousin Greg (Nicholas Braun) i el Tom (Matthew Macfadyen)— es deixaran endur per la clara tensió homoeròtica que plana sobre la seva dinàmica des dels inicis. I tot, amb la brillant banda sonora del sempre encertadíssim Nicholas Britell.
I, si d’aquí a uns anys em demanen fer una d’aquestes llistes publicades en 120 pàgines, no només haurem d’omplir Canaletes perquè significaria que el món de la crítica ha avançat i s’està diversificant, sinó que puc ben assegurar que Succession en formarà part i hi quedarà en el top 10. Plasmada, allà, en la posteritat, perquè els estudiants de primer de Comunicació Audiovisual tinguin una guia per començar la seva educació serièfila. Tot i que, assumim-ho, acabaran veient Lost molt abans.
A aquest reguitzell de sèries ben aviat s’hi afegirà —si és que no s’ha consolidat ja— una més: Succession, el drama familiar de Jesse Armstrong que ha estat una de les grans alegries —crítiques i econòmiques— d’HBO dels darrers anys. La història sobre una família de ricachons voltors mal avinguda perquè tots volen els diners del pare magnat que a la seva època jove es va convertir en Donald Trump invertint en la premsa ha captivat milers d’espectadors de tot arreu amb el seu retrat irònic, crític i caricaturesc dels milionaris. Una història profundament ridiculitzant per una classe social tan desconnectada de la realitat que es pensen que el Village del Godó és representatiu de la realitat als carrers, i que dinar al Via Veneto ho pot fer qualsevol.
Succession mai ha estat amable amb ells, ans al contrari: no ha perdut ocasió per deixar clar que els seus personatges són tan fidels a la realitat, que fan el passerell constantment sense ni tan sols adonar-se’n. És el retrat més visceral i denigrant d’aquesta classe econòmica dels últims anys, precursor del gènere Eat The Rich que està tan de moda ara, i rebaixant fins a la misèria les sangoneres que suposen els fills d’empresaris d’èxit que no han hagut de lluitar per res a les seves vides. És per això que milers d’espectadors que mai assoliran el nivell de luxe en què ells han estat fent la croqueta des de ben petits s’hi han enganxat: pel morbo que suposa saber que, en tots els sentits menys en l’econòmic, nosaltres som superiors.
Això és, en part, el que ha fet que Succession hagi estat mundialment reconeguda durant tres temporades. Els premis i les crítiques superlatives no només han vingut per guions per emmarcar i actuacions tan versàtils i detallades que deixes de veure els actors, sinó perquè aquesta superioritat moral que sentim veient la inutilitat absoluta d’aquests protagonistes suposa un xut d’autoestima tan bèstia com el que provoquen les ratlles de cocaïna que es foten a Mad Men. O a Breaking Bad. O a The Wire.
Veieu, una mica, el que us deia?
La seva quarta, i recentment anunciada, última temporada no n’havia de ser l’excepció. Els guionistes ens havien acostumat al caviar, i era pràcticament impossible que ara ens canviessin un Rolex per un Casio, un Ferrari per un Twingo. Concloure una de les sèries més clínicament perfectes és un repte d’enorme envergadura, però en mans d’uns bons líders narratius, és una oportunitat per lluir-se i induir la teva obra en la Hall of Fame de la narració serial. Els de Succession no l’han desaprofitada. HBO MAX només ha donat un míser capítol als crítics per avançar què ofereix la sèrie, com si fóssim un dels desgraciats secundaris disposats a fer-ho tot perquè la família Roy ens doni una mica més de peixet. Però quan la teca és bona, a vegades no necessites més d’un capítol per tastar si és un plat Michelin o si és una hamburguesa vegana de tofu.
I és que el temps sembla que no passa per als de Succession. No en el sentit estricte, evidentment. Però els hiatus entre temporada i temporada semblen no succeir, no incidir en el més absolut en la qualitat, com si Armstrong hagués escrit tots i cadascun dels capítols que conformen la sèrie de cop. Això explicaria per què no hi ha canvis bruscos en la narrativa, per què el to, la fotografia, la direcció, els guions, les interpretacions i el ritme estan preservats a la perfecció, com si els hi haguessin injectat bòtox i àcid hialurònic els cirurgians estètics més bons dels Estats Units. Que tot això, vaja, és una manera plena de floritures per dir que es manté el nivellàs en tot moment.
No hi ha l’impuls de fer-ho tot més gran al que recorren estúpidament els productors de baix nivell. No es força la incorporació de nous personatges que sovint acaben més fent nosa que servei simplement perquè la sèrie ara té més pasta per gastar-se. No hi ha cap necessitat de canviar l’ADN de la sèrie, ni insuflar-li més humor, ni esprémer el drama perquè la llagrimeta sempre ven més –eh que sí, This Is Us? Armstrong i els seus saben que el que tenen és més que suficient per tirar endavant. Que els seus seguidors volen més teca del Kendall Roy (Jeremy Strong), que en aquest primer capítol sembla tenir menys protagonisme en comparació amb la seva posició a la tercera temporada; més Shiv (Sarah Snook), trencada entre les seves ambicions econòmico-familiars i el seu matrimoni; i més Roman (Kieran, el relativament normal dels Culkin) fent veure que està al peu del canó quan encara no entén ni la meitat de les coses que estan tenint lloc. El que li cal a la sèrie és centrar-se en la guerra oberta entre els tres fills i el pare, un home que es resisteix a morir i a vendre’s al primer postor, que detesta tant als seus fills que els arriba a estimar, i que cada vegada està digievolucionant més en el seu actor.
Que, déu-n'hi-do quina setmaneta de promoció s’està marcant Brian Cox, primer insultant obertament a Jeremy Strong per ser un method actor —ja sabeu, aquella tàctica per la qual els actors no surten del paper ni fora de les càmeres i que, curiosament, sovint duen a terme actors que han de fer de gilipolles— i després assegurant que no va sentir absolutament res en acabar la sèrie. Dues declaracions que perfectíssimament podria haver fet el mateix Logan Roy, i que a molts usuaris de Reddit que viuen a les golfes de casa dels pares ha fet arribar a la teoria que potser el mateix Brian Cox és un method actor que encara no ha sortit de la seva performance.
Sigui com sigui, queSuccession s’ha convertit en l’exemple de l’excel·lència assolida en cada pla —també, pel que promet, en la seva quarta temporada— no hauria de sorprendre ningú, en aquests moments de la pinicula. És absolutament al·lucinant com és capaç d’aguantar 50 minuts de capítol captivant-te l’atenció mentre els seus protagonistes deixen anar tres-cents conceptes econòmics que ni els alumnes d’ESADE deuen entendre. Que si ara compren no se què, que si s’han de liquidar actius, que si s’han de monetitzar incentius o incentivar la monetització. Ens és igual. I els guionistes ho saben. Pots no entendre tres quarts de les tàctiques empresarials que explica el capítol, que acabaràs sabent del cert que és de les coses més excepcionals que has vist mai a la pantalla. I és normal, perquè tot està tan lligat per l’humor, fi i discret però implacable, i les delicioses interpretacions, que la resta és secundari.
Haurem d’esperar uns mesos per saber què passarà amb la Waystar Royco, i qui hi quedarà al seu davant: si un dels ineptes descendents Roy, o un dels descendents Skarsgard, que sembla que cada dia en surten de nous —el de Succession és el guapo. Encara tindrem el plaer de veure com es desenvolupen els capítols i si les dues grans estrelles còmiques de la sèrie —el cousin Greg (Nicholas Braun) i el Tom (Matthew Macfadyen)— es deixaran endur per la clara tensió homoeròtica que plana sobre la seva dinàmica des dels inicis. I tot, amb la brillant banda sonora del sempre encertadíssim Nicholas Britell.
I, si d’aquí a uns anys em demanen fer una d’aquestes llistes publicades en 120 pàgines, no només haurem d’omplir Canaletes perquè significaria que el món de la crítica ha avançat i s’està diversificant, sinó que puc ben assegurar que Succession en formarà part i hi quedarà en el top 10. Plasmada, allà, en la posteritat, perquè els estudiants de primer de Comunicació Audiovisual tinguin una guia per començar la seva educació serièfila. Tot i que, assumim-ho, acabaran veient Lost molt abans.