Era el 2012 quan una banda formada per 11 joves valencians naixia amb el nom de La Fúmiga, nom que escollien responent a la idea que els motivava de fumigar amb música. Eren un grup d’amics d’Alzira que es coneixien del poble i que, amb un esperit festiu i reivindicatiu, han utilitzat les seves lletres i melodies per defensar els drets humans i convertir els valors antifeixistes i antihomofòbics que duen com a bandera.

Tot plegat els ha portat a conquerir places, escenaris i festivals d’arreu, convertint-se així amb uns referents de la música popular catalana. L’èxit del grup ha estat imparable i les xifres parlen per si soles: La Fúmiga suma més de 150 milions de reproduccions en les seves cançons només a Spotify, un èxit rotund per a un grup nascut en una població de 45.000 habitants. Però el més rellevant ha estat la seva transversalitat i el fet d'haver estat capaços de trencar sostres arribant a un públic que mai havia consumit música en valencià.

Ara que han anunciat el seu final, és moment de fer balanç, de recular i fer memòria en el temps i de preguntar-los pel que vindrà a partir d’ara. Àrtur Martínez (1988, Alzira) lidera la banda i, amb ell, compartim una tarda de tardor per conèixer els moments més memorables de la banda i del significat del seu últim treball, Gràcies per tant. 

Ho heu explicat per tots els canals i vies possibles, però molts encara no ho entenem. Per què plegueu? 
Sí, molta gent ens ho pregunta, però volem reivindicar els finals feliços. Hi ha comiats que han de ser alegres i, tinc la sensació, que les generacions més joves això ho fan molt millor. El que més ens espantava és que era un final decidit des de feia 4 anys, i no volíem que el nostre públic se sentís enganyat.

Hem estat tan transparents, que la gent ha entès que era el final que volíem, el que desitjàvem. Necessitem almenys 7 o 8 mesos per acomiadar-nos tal com volem, perquè tenim moltes coses guardades i molts sentiments que hem passat aquests anys que necessitem que flueixin i compartir-los amb el públic, que al final ha estat el protagonista d'aquesta història. Nosaltres hem posat la banda sonora, el fil musical i així és com ens sentim. 

No gaire gent pot dir que ha fet sempre el que ha volgut...
Amb tot això del final i aquesta voràgine del que ha passat, és la primera vegada que sentim orgull pel que hem fet. No som gent gaire talentosa, amb una vida molt plana, normal i corrent, que l'únic que pretén és fer una vida amb els seus, sense grans històries. Aquesta història crec que no l'hem sabut dimensionar o no l'hem volgut veure tan gran com era, perquè d'alguna manera hem pensat que això no ens tocava o no ens ho mereixíem pel fet de ser gent normal.

D’això ens en penedim moltíssim, és la manera més absurda d'autoboicotejar-se perquè quina cosa més ridícula pensar que a la gent normal no li poden passar coses meravelloses! Aquest any viurem cada concert sentint que tot ha valgut la pena i, sobretot, que sigui un any d'agraïment absolut pel públic que ens ha seguit. 

Per què vau prendre la decisió ja fa quatre anys? 
Va ser el moment en què vam veure que això podia convertir-se en un projecte seriós que podria ocupar gran part de les nostres vides. Hi va haver un consens, el desembre del 2022 o gener del 2023, després de presentar el nostre segon disc, i va ser un moment en el qual pensem que si fem les coses bé i seguim treballant com ho estem fent, pot ser la nostra feina, la nostra manera de viure. Això sempre ens va espantar i vam decidir que no abandonaríem les nostres vides per la música, no em preguntis per què; pors completament irracionals, sense sentit...

Vist en perspectiva, és la millor decisió que hem pres, per què això acaba en el millor dels nostres moments -tant extern com intern-, i tots tenim la nostra terra on tornar; la família, la parella, les feines i als amics, que un dia els vam dir; “ens podeu esperar 4 anys? Perquè tornarem i estarem aquí”. Ens van dir tots que sí i així ha estat. És molt bonic haver viscut això amb els amics de tota la vida i tornar a casa i que els amics i amigues -que no són músics- t’estiguin esperant, em sembla la millor de les històries.

Què és el que us fa sentir més orgullosos? 
De les coses que han derivat del projecte. Si m’ho emporto en clau valenciana, hem estat uns activistes del País Valencià i això és el que hem fet, mantenint viva l'escena valenciana, apadrinant projectes que neixen al País Valencià, intentant que estiguin presents als nostres concerts i que la gent els pugui conèixer.

El que més il·lusió em fa és poder haver arribat a moltes persones del País Valencià que no havien escoltat música en la nostra llengua, havent trencat aquest sostre, arribant a escoles i agrupant famílies senceres que ens venien a veure als concerts. M'alegra moltíssim haver trencat tots els clixés d'un anticatalanisme rar per una part de la dreta valenciana, on a mi no m’expliqueu com és el poble català perquè jo ho he viscut, m'han tractat sempre com a casa des del primer dia, sent un poble que acull i que sempre està disposat a compartir totes les coses que tenim en comú i de més. 

D'alguna manera, també m'agrada ser una mica -entre cometes i que se m'entengui- una cultura popular pròpia del País Valencià, que és la cultura de la banda. Nosaltres sortim del conservatori, d’una formació molt clàssica lligada a concerts de banda amb el seu vestit i de més, i el fet que instruments com el bombardí, la trompeta o el trombó, hagin arribat a omplir estadis o a anar a grans festivals, m'ha omplert d'orgull.

Ara qualsevol nen o nena que comenci, pot veure que si toca el bombardí, pot arribar a tocar a la platja del Bogatell davant de 80.000 persones. La música no entén mai de fronteres. L'únic consell que dono és que ningú somiï mai molt fort. Nosaltres no hem somiat mai, hem anat fent i ens han passat les coses més boniques del món. Estar bé somiar, però sense fer-se expectatives.

Imagino que amb tot aquest temps, no tot hauran estat flors i violes… 
Hem tingut sempre una actitud molt positiva davant les coses que ens han passat. La Covid ens podia haver enfonsat perquè acabàvem de treure el primer disc, teníem una gira preparada de 50 concerts al davant i era la primera vegada que anàvem a tocar a festivals. De cop, tot a la merda. Recordo perfectament la videotrucada on vam dir; “això no ens enfonsarà ni molt menys, serà una mostra de resiliència”.

També ha estat complicat mantenir una feina de dilluns a divendres, assajant a les nits els dies que vas a treballar i el divendres pujant a la furgoneta per anar de bolos. Tots hem mantingut les nostres feines a jornada completa, l’únic mig alliberat he estat jo, que soc podòleg i autònom. Working class a més no poder i molt orgullosos d'això.

En el moment de pujar a la furgo sempre es curaven tots els mals. Molts cops pensava, no sé si em queda energia per suportar un cap de setmana de tres concerts fora de casa, però en el moment de tancar la porta de la furgo, estava amb els meus fent una cosa que si ens ho conten fa 10 anys, no ens creuríem. La meva intenció és tornar a la podologia i m'encantaria poder seguir fent música per altres persones, però compaginar-ho amb la meva vida d'abans. 

Socialment i culturalment heu estat altaveu de moltes causes i injustícies socials. Heu tingut mai problemes?
Això és una altra de les coses que més orgullosos estem, d’haver estat altaveu de moltes de les causes pròpies del País Valencià i de Catalunya. Hem estat un grup que ha cancel·lat la seva participació a grans festivals perquè estaven lligats a fons d'inversió israelians, hem portat la lluita de l'escola quan el senyor Mazón va decidir que s’havia de votar si els xiquets volien estudiar en valencià o en castellà -quan no es tenia per què escollir, perquè les dues llengües podien conviure-, hem estat un grup que ha utilitzat el seu altaveu per dignificar tot allò que ens demanaven les víctimes de la dana… De fet, durant la dana vam ser l'altaveu per posar al mapa els barris que estaven més abandonats dies després de la inundació. 

Amb aquestes coses hem estat conscients que teníem un altaveu i l’hem aprofitat, intentant transformar a partir de la música les coses. Heu escoltat les nostres lletres o he de dir explícitament el que pensem? S’entenen les metàfores? Saps què vol dir ‘Addictes a viure’? Que amb el puny ben alt ens tindreu davant quan vosaltres veniu a fer tot allò que feu.

Saps què vol dir "ara és l'hora de fer fora, mostres i gegants?" Estem parlant del mateix que ens diu que “no feu política i feu música”, perquè sap perfectament que l'estem interpel·lant, que tu eres la persona a la qual li cantem les cançons quan traiem aquesta poca ràbia que tenim que no ens caracteritza. La nostra música ha estat un missatge de tot un poble.

Mazón ha estat d’actualitat en apartar-se de la primera línia política un any després de la dana, que deixava a milers de víctimes i més de 200 morts. Deveu conèixer a moltes històries que us toquen de prop
Des del 29 d'octubre de 2024, que nosaltres demanem responsabilitats i disculpes per part d'aquelles persones que haurien d'haver estat avisant al seu poble mentre ens ofegàvem. No era tan complicat per dignitat humana assumir la responsabilitat, marxar i assumir els errors, com fem les persones normals i corrents.

El que més mal ha fet és no tenir una mínima empatia en el dolor, sobretot, per la gent que ho va perdre tot, per les 229 famílies que a hores d'ara segueixen creient que no ha estat digna aquesta dimissió, perquè encara s'ha posicionat des del paper de la víctima, i les víctimes -tot el País Valencià-, té molt clar qui són.

Estem en contacte amb col·lectius de les víctimes de la dana i aprofitarem aquest any que ens queda per posar les coses al seu lloc des de la nostra humil aportació, que no s'oblidi allò que va passar i que es recuperi la dignitat del poble. La dimissió de Mazón no soluciona tot això, queden molts passos per fer i espero que es donin.

I ho heu viscut de primera mà...
Nosaltres som de la Rivera, la segona comarca més afectada per la dana. El nostre poble s'ha inundat de manera extrema dues vegades en la història més recent. Els pares tenen una psicosi absoluta quan plou molt i nosaltres sempre pensàvem que estaven neurotitzats.

Ara ho entenem tot. A Horta sud el que va passar és que no hi havia la sensació de perill perquè no va ploure aquell dia. El que sí que era evident, és que teníem una alerta roja -la màxima alerta meteorològica des del matí-, i en altres danes, amb alerta roja s'ha informat la població que no fes desplaçaments i és la primera vegada que això no passa.

Confio molt en la reinserció i en el perdó, però per això s’han d’assumir responsabilitats. Es va fer una gestió negligent i això s'haurà de jutjar, és l'únic que demanen les víctimes, justícia. No diu la Constitució que tots som iguals davant la llei? Doncs estaria bé que aquest article es complís, igual que molts altres com el de l'habitatge digne i totes aquestes coses tan constitucionalistes que de vegades ens omple la boca que som.

Un tret característic del grup és que està format per 11 homes. Us heu plantejat mai incorporar una veu femenina?
Som l'exemple d'alguna cosa que no ha funcionat bé. Les nostres amigues de la banda, quan decideixen quin instrument tocar i volien tocar la trompeta i el trombó, els diem que per què no la flauta o el clarinet. Que mai més ningú li digui a una xiqueta l'instrument que ha de tocar.

Les úniques persones amb qui hem tocat, amb qui hem compartit carrer, és amb la Mireia Matoses -excantant de Pupil·les i ara de Malifeta- i Miriam Boluda, DJ. Mai he compartit escenari amb cap dona que toqui la trompeta o el trombó, malauradament, i això és símptoma que alguna cosa que no ha funcionat bé. Sempre hem dit que com a grup d'homes no havíem de fer el discurs feminista -i això ho hem après de les companyes feministes-, perquè som 11 tios heteros, blancs i cis. 

El que sí, però que podíem fer, era donar-los l'espai, i això ha estat el que hem fet. Hem de ser molt conscients dels nostres privilegis, però sobretot com a homes dins la música. Els homes han de callar la puta boca i escoltar més. Imagina't si les hem trobat a faltar, que en totes les coses que hem treballat fora l'escenari, només hem treballat en dones; dissenyadora, vestuari, directores de clips… Sempre dones! Són les que saben treure millor les nostres fortaleses, perquè tenen una visió que nosaltres no tenim. Estem orgullosos de l'aprenentatge i de saber que encara ens queda molt per aprendre.

Un moment o escenari que mai oblidareu?
Un és al País Valencià amb la presentació del nostre segon disc a la plaça de bous, plena de gom a gom i davant de 8.000 persones, per la simbologia que suposava i per l'espai. I a Catalunya, el primer Canet Rock -l'edició del 2021-, que era quasi un experiment i que vam sortir a substituir malauradament la baixa de ‘Zoo’. Ens van col·locar a la seva hora -que en la vida ho hauríem pogut somiar-, i eren els cap de cartell d'aquell dia. Vam venir a fer el nostre primer Canet Rock cagats. No he pujat mai a un escenari tan cagat com aquell dia i aquell concert va ser la nostra carta de presentació real a Catalunya fins aquí, que és on hem arribat. 

A la cançó Gràcies per tant, dieu que “s'acaba perquè hem de tornar". Cap Alzira o a la música en un futur? No sé si us heu preparat per al darrer concert… 
Es refereix al fet de tornar a la nostra vida d'abans, o almenys, a la que així recordem. Tornar a casa és aixecar-nos allà, on esmorzem, on dinem, on compartim, on dormim i on tenim els nostres, perquè també volem reprendre totes aquestes coses. Això sí, trobarem a faltar aquest món perquè és meravellós. No hi ha cap feina més agraïda. Sempre penso que si en acabar les sessions de podologia m'aplaudissin, em semblaria surrealista, però potser seria collonut! (Riu).

Portem amb la llagrimeta des del 2 d'octubre. A cada concert després de l'anunci del final ens hem trencat en baixar de l'escenari, i això em sembla el millor dels actes d'entrega a la música. Ara en som conscients, perquè quan baixes de l'escenari i veus algun dels companys que esclata a plorar, és perquè ara… (Pausa) I ara m'emocionaré jo… (S’emociona i se li trenca la veu). És perquè ara hem sigut conscients del que ha passat i això em sembla el més collonut per a posar-li el punt final a una història.