Montserrat, Bon vent i barca nova, El ball de la civada o Si 10 vol, són alguns dels temes que Lildami (Terrassa, 1994) acaba de publicar dins l’àlbum Bentornat (Halley Records), fent honor així al folklore català. “Torno com crec que s’ha de tornar, quan creiem que realment és tornar bé, al Bentornat, sentint-nos orgullosos i sense fer les coses per fer o per alguna pressió d’haver de crear temes o concerts”.

Venia d’un parell d’anys de pausa que li han servit per pair l’èxit de Supermercat i per tenir temps d’escriure les lletres que ara publica, agrupades en un àlbum que porta el capdavant la imatge del cavaller de Sant Jordi. Citat el dia que bufa les espelmes dels 31 anys, compartim plegats l’estona de l’esmorzar amb un cantant que fa memòria amb el temps i recorda quan, amb 14 o 15 anys, escoltava els primers discos de rap i publicava els primers temes. “El 2008 - 2009 gravava el primer vídeo, editat i muntat per mi i, a base de prova i error, han passat 16 anys”.

Molts desconeixen que el seu nom real és Damià Rodríguez Vila i que és graduat en Enginyeria de Disseny Industrial i Desenvolupament del Producte, a la Universitat Politècnica de Catalunya!
Damià només m’ho diu el gestor i la mare quan està enfadada, tothom em diu Dami. Lildami sencer se'm fa una mica estrany, només m’ho diuen aquells amb qui no he parlat mai. No ho he canviat perquè és una gestió feixuga, però si fos per mi seria en Dami. La gent que escolta la meva música, si entra en detall, entenen que el codi és Dami, però vam començar amb Lildami i són decisions que prens fa 10 anys i que has d'anar endavant amb elles.

I dels estudis, aquesta és l'única enginyeria que vaig veure que seria capaç de treure'm quan tenia 18 anys (riu). Temps més tard, m'ha servit per a moltes coses que potser en el moment d’estudiar-ho no n'era conscient, sobretot amb la metodologia de feina, la resolució de problemes, etc. L'enginyeria i estudiar a la universitat m’ho va ensenyar. Ara, per exemple, estic fent anells i puc dissenyar coses gràcies al fet que vaig fer crèdits de disseny en 3D i vaig estar treballant d'això.

Supermercat va ser un exitàs que imagino que devia ser un punt d’inflexió important en la seva carrera…
Sí, i n'he tingut d’altres. El primer va ser quan vaig decidir que volia deixar la feina. No havia tret cap disc, era el 2017, i vaig posar per Instagram: “Ei penya, he fet unes samarretes de marxandatge, estaré per Arc de Triomf venent-les”. Va venir molta gent i, de cop, vaig veure com en una hora havia guanyat molta pasta. L’any següent me'l vaig prendre per estalviar i per fer coixí, per deixar la feina i poder-me finançar durant un temps intentant invertir en música. Allà vaig veure que hi havia alguna cosa que anava de debò. 

Un altre punt important és quan sona el primer tema a la ràdio, el 2018 o 2019, recordo escoltar-me per primera vegada i pensar, uau, què està passant! He tingut altres minipunts i Supermercat va ser un punt, o quan et contracten per estar a la tele. És guai perquè han estat graons que m'han fet entrar a la piscina a poc a poc, és a dir, no m'hi he tirat de cap, i això fa que m'hagi endurit en aquests 15 anys provant de fer coses. Sé què és treure un tema i que no passi res, treure un disc i que no passi res o que et funcionin les coses. Això està bé perquè t'ajuda a tenir el cap ben moblat.

Mantenint controlat l’ego?
Crec que sí. Tothom té ego, però sí que et fa una sensació de tocar de peus a terra. He estat aquí, he estat allà i torno a estar aquí, al final tot es resumeix en seguir treballant. La vida dona moltes voltes i treballar de diferents coses et dona un coneixement de com funciona el món. Abans de fer el tema del Supermercat havia treballat en un supermercat. De fet, els pares es van conèixer al supermercat, llavors, té com aquest... Bé, de saber com funcionen les coses.

"Els títols universitaris no són tan importants com ens pensem o com ens han fet creure"

També vaig estar treballant a una cadena de supermercats i, l'any següent, estava treballant d'enginyer; guanyava més al supermercat que d'enginyer! Això, per desgràcia, mostra com potser els títols universitaris no són tan importants com ens pensem o com ens han fet creure. Molta gent es pensa que estudiarà un grau i tindrà un sou de l'hòstia, i tant de bo fos així, però la vida t'ensenya que no sempre ho és.

Acaba de publicar Bentornat després de dos anys de pausa. Algú dirà: dos anys per escriure un disc?
Perquè justament el volia treballar així. Entenc que fa fins i tot ràbia quan veus que el procés és de dos anys, d'un any o del que sigui per crear un disc, però m'hi he deixat moltes hores d'estudi invertit, molta energia i també diners. Per fer aquests temes potser he fet vint i escaig demos, he escrit moltes coses que he tirat, i també perquè per escriure alguna cosa diferent, has de viure coses diferents. Durant aquest temps m’han passat moltes coses i respecte al 2023 em veig més adult, he viscut fets amb amics propers, trencament d’amistats, conèixer a gent nova, m'he mudat, tinc un gos... Ara estic en un punt molt estable de la meva vida, i crec que es nota en el disc.

Així ho ha volgut plasmar amb Bentornat, amb uns temes titulats a partir d’expressions i frases fetes que a tots ens ressonen.
Són títols molt arrelats al folklore i a la cultura catalana, perquè volia rendir homenatge i treure pit a allò que tenim a casa nostra. Estem anant a mostrejar coses a l'altra punta del món, agafant referències estilístiques, fixant-nos amb el que fan a Puerto Rico o a Estats Units, però aquí tenim un folklore i una cultura pròpia molt potent! Traiem pit d'això, mostrem gent d'aquí, agafem referències estilistiques nostres i utilitzem frases fetes de Catalunya. Soc això, és el meu petit crit contra el globalisme per mostrar el què tenim aquí. 

"Amb Bentornat volia rendir homenatge i treure pit del que tenim a casa"

La premissa del disc era que, tal com funciona la indústria, tot va molt de pressa, estàs obligat a treure música constantment i a fer concerts perquè no saps quan ho petaràs. He estat en aquesta roda i ja sé com va. Ara volia trencar amb això, donar-nos espai, seguir fent música, però amb l’objectiu, sobretot, d’on veiem el projecte d'aquí a cinc anys, tenint clara quina direcció vull agafar. Separar molt bé què és Lildami i què és Damià, que sembla una ximpleria, però no ho és. En Damià sap perfectament com penso, el que soc, però en el projecte musical he fet tantes coses -pop, havaneres, rap i mil coses més que m'han vingut de gust-, que ara toca pensar bé en quin és el projecte en quèe em vull enfocar. On brillo, on no destaco tant i, enfoquem això a cinc anys vista. Davant d'aquesta roda de treure temes, aturem-nos, endrecem les coses i mirem què volem fer d'aquí a cinc anys. Així ha sortit el disc.

No és el mateix el Dami que en Damià?
Sí, perquè si parles amb mi i t'escoltes el disc, el que dic a les cançons és el que et puc defensar en persona, i això va amb la transparència, amb el fet de no haver d'inventar-me una imatge de qui no soc a les lletres. No tinc cap lletra que no et pugui defensar o argumentar en persona, però sí que és cert que, al final, quan et veus fent coses de tele o als concerts, és molt fàcil com dissociar i veure com aquest no soc jo. És una moguda molt rara, no ho sé. Llegeixes el teu nom en boca d'altres, sents la gent que parla de tu, i penses; però si aquest ha posat un tuit cagant-se amb la meva carrera i no em coneix de res! Tant de bo em conegués perquè veuria que està equivocat. No puc perdre el temps en canviar-li l'opinió, però quina llàstima que critiqui en Lildami i no sàpiga com és el Damià. 

Tinc molt clar què soc i les opinions que m'importen, que són les de la meva parella, les de la gent que tinc al costat, la dels meus amics i la meva família. No puc controlar el que opina la gent que no em coneix, perquè en aquest cas estan opinant del Lildami i no del Damià. Al món hi ha dos tipus de persones; els que fan les coses i els que critiquen les coses que els altres fan. Si estàs en el segon calaix, et parlen les frustracions internes. Hi ha projectes musicals que no m'agraden, sèries, creadors de contingut, etc., però qui soc jo per dir públicament alguna cosa? Cadascú està fent el millor que pot a la vida i, que a mi no m'agradi, no vol dir que estigui malament. Sovint ens prenem la subjectivitat d'un mateix com la raó absoluta, i aquest és el problema. 

Fa uns dies conversava amb Fades i defensaven la importància de l’estilisme en els artistes. Per a vostè, que també té una imatge que l’identifica amb uns colors molt vius, quina importància té?
Fades ho té molt present, i en el meu cas no és que de cop vesteixi de formes molt diferents o vulgui ser molt trencador, sinó que he estat trencador en un context de rap testosterònic associat a certs clixés. El que sempre m'ha ratllat del rap és que sempre surten els mateixos. El que escoltava de jove és el rap que parla del carrer, de les drogues i d’altres coses que em sabria greu representar perquè no he viscut. Em semblaria una falta de respecte parlar de passar droga o de ser el tipus més ‘xungo’. Amb la meva música sempre he volgut trencar amb això perquè no em representa. Si has viscut aquesta vida, canta-ho, endavant, només faltaria. El punt d'un artista és buscar la transparència. Si has hagut de passar quilos de cocaïna per viure, canta sobre això, perquè la gent també mereix escoltar de què va això. 

"Intento vestir com la música que faig, alegre i per passar-ho bé"

Personalment, si he intentat trencar amb alguna cosa és precisament amb això, soc el que soc i, gràcies a Déu, he tingut una bona educació, una bona infància i no m'ha faltat mai un plat a taula, i això vull portar-ho a l'hora de fer música. Pel que fa a les lletres, però també estèticament, no he estat el tipus més testosterònic amb aquesta forma de vestir més associada al rap, sinó que simplement m'encanten els colors, vestir de forma alegre i entro en un Bershka o en un Zara i penso, collons, tot és marró, beix, negre i gris! Intento vestir com la música que faig, que normalment és alegre i per passar-ho bé. 

I més enllà de l’alegria i de passar-ho bé, quin és el missatge que vol transmetre amb les seves lletres i la seva música?
Escriure em serveix com a forma de desestressar-me i per explicar missatges que parlant, em costarien més. Escoltant tot el que he fet i observant la línia troncal que uneix els discos i els temes que he creat, diria que hi ha un missatge al darrere de tots aquests d'intentar apoderar el sentit crític, que la gent pensi fora de la caixa i d’intentar, en la mesura del possible, que tothom trobi el seu camí a la vida, que quan el descobreixes es viu diferent. L'única forma de trobar-lo és provant mil coses. 

En el meu cas, he fet vídeos, disseny, roba, he tatuat... He provat mil coses diferents i, al final, hi va haver un punt en què estava fent tantes coses, que la mare em va dir; si intentes abraçar molt faràs poc, escull el que vulguis, el que et faci més feliç i ves cap allà. Va ser la música, però no descarto que d'aquí a 10 anys provi una altra cosa i vagi cap allà. Em sap greu que molta gent se'n vagi d'aquí sense haver provat perquè, potser una d'aquestes coses és la que realment et farà feliç invertint el temps, ja sigui en la feina, anant al gimnàs, fent maquetes de vaixells o jugant a pàdel. Així que el missatge que intento donar és aquest, que provem i que intentem trobar allò que ens faci feliços. 

Amb unes lletres sempre en català.
Canto en català perquè la meva veu és en català. Quan parlo amb mi mateix, amb els meus amics, amb la parella o amb la família, parlo sempre en català. Si cantés en castellà, m’estaria col·locant una màscara. Sempre estic buscant aquesta autenticitat i aquesta transparència, per això no tindria cap sentit que canviés l’idioma. Al principi vaig començar a cantar en castellà perquè és el que havia escoltat, per una qüestió de referents que tenia aleshores, perquè era el que havia vist. El que em sembla bonic del moment en què estem, és que cada vegada la gent s’atreveix més des del principi a cantar en català perquè està veient que hi ha referents musicals o creadors de contingut d'èxit. Això és bonic i és el que em va faltar quan tenia 15 anys.

"Si ja som una llengua que se'ns intenta menystenir o apartar, l'únic que puc fer en la meva posició és defensar-ho"

Amb el temps, veient com funciona el món i les respostes que he obtingut a vegades al fer música en català, s'ha convertit sense voler-ho en una acció política, de dir no, és que a part hi ha la reivindicació de que em sento més còmode, més transparent, però és que si no fem nosaltres, els catalans, la música en català no la farà ningú. Llavors, hi ha com aquesta, no obligació, però sí aquest sentiment de que s'ha de fer en català per defensar lo nostre. Si ja som una llengua que se'ns intenta menystenir o apartar, l'únic que puc fer des de la meva posició és defensar-ho.