Amb una veu fresca i una forma molt personal d’entendre la música, en Triquell -Francesc Fuentes i Triquell (2000, Barcelona)- s’ha consolidat com una de les figures més singulars del panorama musical català. Vallesà i amb només 25 anys, ha aconseguit connectar amb una generació que vibra amb èxits com Jugular, CBD i Espardenyes o Road Trip, així com amb la seva energia genuïna damunt l’escenari. Els seus inicis, però, no van ser en un conservatori ni seguint una formació acadèmica, explica, sinó davant la pantalla d’un ordinador descobrint les possibilitats infinites que li proporciona un DAW, el programari que et permet organitzar i crear sons. Autodidacte i curiós de mena, confessa que ha après a produir a base d’hores i intuïció, amb la ferma convicció que l’excés d’academicisme pot acabar matant la vena creativa. Ara, amb un nou àlbum que porta per títol Paco Deluxe i que fa just una setmana que acaba de sortir del forn, ens rep amb una barreja d’emoció, expectativa i calma.

Enhorabona, moltes felicitats! Fent la vista enrere, imagino que un punt important d'inflexió en la teva carrera musical devia ser participar a Eufòria?
Sí, evidentment, érem la primera edició i era expectativa i incògnita. Ara ho abraço i ho recordo de manera molt bonica, com un capítol més. Quan acaba un fet important a la vida, necessites el teu temps per processar-lo i per ser conscient de tot el que deriva d'un fenomen tan gran. Publicar un àlbum o treure cançons que hagin pogut anar molt bé són moments importants, però personalment no són els meus punts d'inflexió. Potser són punts d'inflexió externs, que no depenen de mi, però no els valoro com a tal. Un punt d'inflexió és el primer cop que t'enfrontes a un micròfon, quan aprens a fer un acord o una progressió ben feta. També quan una relació et defrauda i et trenquen el cor, quan la teva família es desestructura, no poder pagar un lloguer o viure en un sistema que et pressiona, t’estreny i que està com està.

Pel que fa a aquest nou àlbum, m’ha tocat enfrontar-me a un estudi que no era el nostre, sinó un de més gran, amb més recursos, assumint més responsabilitats, deadlines, pressions horàries, havent de preparar un directe mentre promociones una obra i mentre paeixes tot el que comporta. També fent els directes, perquè al final he fet molts concerts arran del primer àlbum i, evidentment, hi ha dies que l’emoció és a flor de pell i tot és idíl·lic, però d’altres que tot és més rutinari.

Paco Deluxe -el nom del qual fa honor a tots els Pacos que estimes i que t’envolten-, el defineixes amb un estil inclassificable i arriscat. Què vol dir això?
Suposo que inclassificable ve de la meva confusió cada vegada que has d'explicar de quin gènere forma part el que faig, perquè al final mamo de molts llocs i de molts referents diferents. I arriscat em refereixo en l'àmbit comercial. Quan fas música menys ortodoxa suposo que t'arrisques a què el públic no ho entengui i a trencar cintures o a destrossar expectatives que es fan al voltant de tu. Però clar, això ja són factors que se'm fan molt difícils d'aterrar. I pel que fa al títol, correcte. La meva àvia Paca, que és una icona, la meva millor amiga, que és la Paca i l'estimo molt, el meu avi Paco patern, que es va morir fa temps, però que me’l segueixo apreciant i recordant sempre i el meu besavi, que és d'on va venir el nom de Triquell; el senyor Paco Triquell. A més, Paco és un color, que és el que trobem a la portada d’aquest àlbum i que correspon a una mena de granat Bordeus.

El títol de l’àlbum fa honor als meus avis, a la meva millor amiga i al meu besavi, d’on va sorgir el nom de Triquell

Ei! I també hi ha un joc que és com un “jo mai mai” del sud d'Espanya, que és el PACOnocerse, per conèixer a la gent que està fent el joc amb tu; PACOmerse, per embolicar-te i posar-te calent amb la gent que t’envolta i el PACOcerse, que seria per intoxicar-te amb substàncies. És un joc que s'està popularitzant molt, com el “jo mai mai” de tota la vida. Existeix una aplicació que es diu PACO fins i tot, i no hi tinc res a veure! (Riu).

La teva feina, crear, és la teva passió?
Sí, una mica, però no l'única, no vull monopolitzar les meves passions. Tinc una mena de microclima que són els meus i són el prioritari. Avui dia, una de les coses que et salva és mirar qui et rodeja on estàs i intentar aterrar, perquè si obres la consciència no s'acaben els problemes i les injustícies. Però a banda d’això, he estat en entorns de rodatge i m'agraden molt els processos de prèvia i de postproducció de curts i d'obres de teatre, ara que també he conegut una mica aquest món. M'agrada molt el punt antropòleg d'observar, analitzar i intentar entendre coses.

En un futur m'agradaria formar part d'un procés de creació d'alguna cosa més gran a banda del meu projecte, intentar donar veu a l'òrbita de la gent que em rodeja que crec que té grans idees i molt de talent, la veritat. Una de les coses que ens salva de les cúpules de tiranes de govern són els petits entorns, associar-se amb gent que també té ganes de fer alguna cosa, de formar part de quelcom més creatiu, d’accedir a les consciències i de remoure-les, d’intentar crear contingut ajudant-nos als uns als altres evitant les grans produccions i, evidentment, et trobaràs amb gent que connectes creativament i artísticament i gent amb qui no.

I has connectat igual amb en Gerard Quintana que amb la Maria Jaume, que podem escoltar en aquest nou àlbum que t’acompanyen?
He connectat molt bé amb els dos, però sí que amb la Maria des d'un punt i el Gerard des d'un altre. La Maria és una persona que observa, que sap parlar, que sap el lloc que està ocupant i que llegeix molt bé el context. Té molt de carisma a l'hora de crear. El Gerard Quintana és com una projecció de mi en un futur, un niu de reflexions, em veig molt com ell i és una persona a qui ja considero amic.

El Gerard Quintana és com una projecció de mi en un futur

A banda d’ells també hi ha col·laborat Meritxell Neddermann o en Xicu i, amb ells, s’ha despertat aquesta cosa que no saps molt bé per què, però hi connectes i estimen i els motiva el teu projecte. D’aquí aquest associacionisme de persones que s'ajuden les unes a les altres, perquè ja sabem que el comunisme macro no funciona, però el micro comunisme sí. Hem fet els temes bastant horitzontalment i ha estat una cosa molt romàntica i bonica.

Quina cançó diries que defineix millor el moment en el qual et trobes ara?
És curiós, perquè a mesura que l'he anat escoltant, un cop ja hem mesclat l'àlbum hi ha dies que estàs més d'un camí experimental i dies que estàs més melancòlic, com avui -referint-se al dia que va tenir lloc aquesta entrevista i que coincidia amb la publicació de l’àlbum-. Com que hi ha dies per tot i aquests dies a vegades compons, també hi ha cançons per tot. Avui m'ha entrat molt bé ‘Basura’ amb en Quintana. Però també m'agrada molt ‘Masover’, que venint cap aquí l’he escoltat i m'he emocionat una mica, la veritat. El concepte de masover i el que neix del fet de ser masover, que és el fet de trobar un lloc on et sentis arrelat, on hi hagi una microcomunitat on passin coses, això és el que construeix un masover i el que ens fa estimar realment els llocs on vivim.

En una entrevista a El Món, explicaves que fas una aposta per la música en català al 300%.
Fa temps ho feia en anglès perquè no he consumit gaire música en català llarg de la vida. L'anglès m'agrada molt perquè fonèticament és molt més juguener. El català és molt més complex d'utilitzar en la compo i l'escriptura. Però un cop trobes les formes és molt interessant. És un idioma molt maco, la veritat. Ara, tampoc vull estigmatitzar-lo i fer un hashtag de l'idioma perquè no és la manera de cuidar-lo. Cuidem-lo, estimem-lo, tractem-lo, però no el caricaturitzem.

Ara m'agrada molt escriure i compondre en català i, com que en formo part, hi ha com un gremi on descobreixes artistes increïbles, com Remei de Ca la Fresca, Maria Arnal, o Marina Herlop, per exemple. Hi ha molta escena i amb una part hi connectaràs més i amb una altra menys. Però estic molt en pau. Però apostar per la música en català com a col·lectiu? Bé, sí, suposo. Però el 300% potser és com molt optimista.

En una altra entrevista afirmaves que, per a tu, la música és el teu psicòleg. Fins a quin punt t’ajuda?
Sí, però ja m'he cansat de parlar de psicologia i de salut mental. Ara he adoptat una posició d'intentar no parlar més d’això perquè crec que s’ha arribat a un punt on la salut mental s'ha corporativitzat, on s'està transformant cada cop més en una tote bag i en un hashtag i hem banalitzat tant la salut mental que avui dia parlem d'ella sense tenir cap mena de coneixement de causa. Llavors, passo de parlar-ne. La música per mi és una vàlvula d'escapament. Tot el que és creatiu ho és i espero que ho segueixi sent. Com a qui li agrada cuinar o fer esport, a mi m'agrada fer música i quan acabo de fer-ne i la pareixo, dic, hòstia, que bé que em sento!

La música per mi és una vàlvula d'escapament

Per tant, projectes o visualitzes el futur vinculat a la música.
Avui en dia, la meva percepció d'èxit és alguna cosa que funcioni a llarg plaç. M'agradaria que en vuitanta anys miri enrere i digui; no m'han tombat. Així que no sé si tant en l'industria musical, sinó més aviat seguint estimulant la vena creativa. Ara, si tens un estudi a casa, com és el meu cas, i pots crear i gravar-te, pots publicar. Aquesta vena creativa està allà i per mi és incondicional. Ara però, estem en una època preapocalíptica, aquest és el meu paradigma.

A si? I que ens ve?
L'apocalipsi, que consistirà en un col·lapse total del sistema, en una bretxa quilomètrica entre el més ric i el més pobre.

Però no hem arribat ja en aquest punt?
Sí, però encara més. En una inaccessibilitat d'un dret bàsic que és l'habitatge, de no poder comprar al supermercat perquè... Bé, està passant, no? I això està creixent. Preparem-nos perquè avui en dia l'autosubsistència o ser autòtrof és difícil. Els que no tinguem pasta ens morirem de fàstic. Soc catastrofista. La meva música és catastrofista perquè crec que avui dia tenir un focus realista és ser catastrofista. Fer avui música brillant és naïf i fals, estàs fent utòpic un context que no ho és. Avui en dia ser realista és ser catastrofista. Ho veig així.

La meva música és catastrofista perquè crec que avui dia tenir un focus realista és ser catastrofista

Acabem aixecant una mica això… Com es presenta la gira de presentació d’aquest nou àlbum?
La veritat és que és un cliché com una casa, però el directe -pel temps que hem tingut per preparar-lo i per confeccionar-lo-, ara mateix sona molt bé. Les llums estan molt ben dissenyades i l'equip que tinc és idíl·lic i utòpic, per tant, tinc ganes de fer el directe només per això. Pròximament estarem al Mercat de Música Viva de Vic, a les festes de Santa Tecla de Tarragona i a La Mercè, de Barcelona. Però n’hi ha un que em fa increïble il·lusió, i és que després de 3 anys, el 8 de maig de 2026 tornem a fer un Apolo.