Hi va haver una època en la meva adolescència que llegir un llibre se’m feia difícil. No pels motius pels quals se’m fa ara —la feina; intentar mantenir una vida social semi digna en mig d’un mar de virus (al que he caigut víctima) i de millennials amb horaris incompatibles; l’esgotament que suposa a vegades haver de consumir sèries i pel·lícules per sobre de les meves capacitats; la temptació d’obrir Twitter un cop més. Si no perquè suposo que a l’adolescència, o agafes un The Hunger Games que et cruspeixes en dues tardes d’estiu, o és impossible, sovint, concentrar-te prou per acabar una novel·la a menys que siguis un àvid lector de tota la vida. Vaig recollint els tomàquets i els mocadors que esteu llençant demanant la meva dimissió.

Però en el meu cas, i fruit d’una ja estreta relació amb la ficció audiovisual, vaig trobar que era més atractiu i fàcil intercanviar les novel·les pel recentment descobert fanfiction, un seguit d’històries que fans publicaven a internet de manera gratuïta. Una biblioteca infinita de relats de tota mena, clarament etiquetats i per públics molt concrets i molt diversos, que servia a milers de persones arreu del món per practicar l’escriptura, deixar anar la seva imaginació, o endinsar-se encara més en mons dels quals s’havien enamorat —i sí, això, a vegades, també volia dir corregir-los o criticar-los.

Tot i que jo hi vaig arribar tard, el concepte, evidentment, no era nou. Va néixer en els primers anys de vida d’internet gràcies a la comunitat de fans online de The X Files als anys 90. Però a principis dels 2010, amb la proliferació de sèries com Sherlock, Doctor Who, i Supernatural, i les seves comunitats de fans, que van agafar una nova dimensió gràcies a les xarxes socials, en vaig viure un apogeu difícil de descriure i encara més difícil d’evitar.

Per als que desconeixeu el món us diré que llegir fanfiction no és gaire diferent a llegir històries sense editar ni passar pel filtre professional. Amb la diferència que tant el lector com l’escriptor juguen amb avantatge: com que els personatges i el món són preexistents, les possibilitats són infinites dintre d’uns codis que ja es coneixen. I com que les possibilitats són infinites, hi ha fanfiction de novel·les d’èxit, de pel·lícules que només hem vist quatre persones, de grups de música d’arreu del món, i fins i tot, sí, del Futbol Club de Barcelona. I com que en les webs de fanfic els prejudicis salten per la finestra, les crítiques són constructives, i el judici ètic inexistent, allò, per a molts, és un paradís literari. I amb raó.

Podríem divagar fins a l'avorriment sobre com el fanfiction ha suposat un canvi en el furor per la literatura LGTBIQ+ —la gran majoria d’obres tenen un caire homosexual— o ha significat l’empoderament de joves escriptores que ja no tenen por a plasmar en paper les seves idees —una revolució feminista de cap a peus. Però un dels fenòmens que més llaminers em sembla —i bàsicament perquè el meu, ja se sap, són les pel·lícules i les sèries— és la retroalimentació que, amb els anys, cinema i televisió han viscut amb el fanfic.

Durant anys, el fanfiction era la paraula prohibida: el Voldemort que tot autèntic i pur fan d’un producte evitava per por, per vergonya, per aferrar-se a un sentiment de dignitat que a internet és impossible d’aguantar. La quarta paret de la world wide web separava intel·ligentment els dos mons. Fins que a Hollywood les idees es van assecar i els productors van començar a mirar cap a un altre costat, ensumant els èxits de les noves tecnologies. I aquí, amics, va entrar en joc Fifty Shades Of Grey.

Fanfic de Twilight, era. I E. L. James ho deia, amb tota la patxorra del món, a les entrevistes. Ole ella. I del llibre, que va vendre milers de còpies arreu del món, se’n va fer una saga de pel·lícules que va vendre milers d’entrades. I els graus de separació entre fanfiction i pantalla gran es van anar escurçant. Fins que Hollywood va acabar d’enderrocar la paret. I, d’allà, en va néixer un nou món i un reguitzell de preguntes.

Fins on arriba, la comunió entre obra i fan? Tenen dret, els amants d’un projecte, a canviar-ne les regles per la seva pròpia voluntat i el seu propi gaudi? Si li preguntem a Anne Rice, responsable de Interview With The Vampire  i The Vampire Chronicles, ens dirà que no. Però quin dret real té per coartar la imaginació dels seus propis fans? Ara bé, la voluntat dels fans ha d’esquitxar el producte original en l’anomenat fanservice? Per a molts, que Felicity fos el nou interès romàntic d’Oliver Queen a Arrow per petició massiva dels fans va ser un ultratge; per a altres, el camí correcte a seguir.

I quin paper hi ha de jugar, en tot això, Hollywood? Que es miri el fanfiction com un pou d’oportunitats i idees és desesperació, o és un gest brillant d’adaptació, mirada cap al futur, i valoració del talent més enllà dels cercles tradicionals? I quants més projectes basats en fanfiction de Harry Styles es produiran? De moment, compto After i The Idea Of You, la nova comèdia romàntica que protagonitzarà Anne Hathaway.

L’única resposta clara que tinc és que tot bon material, com sempre, ha de ser benvingut. Tant si arriba per inspiració del líder d’una boy band, com si arriba per inspiració divina, com si arriba per inspiració d’estupefaents. Tant se val si la publica una editorial de renom, o si algú el penja cada diumenge a la nit a Wattpad, o a Archive Of Our Own, o a qualsevol de les nombroses pàgines webs dedicades a aquest món. Si la base és bona, la resta ens l’hauria de bufar. Desfer-nos dels prejudicis i de la crítica infundada i sovint basada en la ignorància. He llegit fanfics millors que moltes novel·les. I això no hauria de resultar diferent pel que fa a l’audiovisual. Si una pel·lícula és bona, és bona. Què més dona d’on l’han treta?

Una nota final pels que escriviu fanfiction: no deixeu de fer-ho. I pels que el llegiu: seguiu-ho fent. Hi ha una cosa bellíssima en la comunió sense ànim de lucre de gent amb un interès comú que només busca diversió, distracció, i qualitat. Això, al cap i a la fi, és el que sempre ha suposat, realment, ser fan d’una cosa.