Era molt difícil no associar selftape a dues ficcions: Autodefensa, la darrera original de Filmin que va marcar l'agenda durant setmanes en l'audiovisual català (i també espanyol) de la Belén Barenys i la Berta Prieto; i Polseres Vermelles, ficció dramàtica adolescent que va enganxar centenars de milers de catalans i va generar un planter d'intèrprets que encara avui continuen voltant per les nostres pel·lícules i sèries. D'aquell repartiment en va sorgir la Joana Vilapuig i, d'un film anterior, Herois (Pau Freixas, 2010), n'havia sortit la Mireia Vilapuig. Totes dues germanes, les nenes més famoses de Catalunya.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=WtBU1oTeRXA[/youtube]
Fama, reconeixement, entrevistes, un suposat futur brillant. La realitat, però, ens la trobem a selftape. Aquesta sèrie, codirigida i interpretada per totes dues, és un exercici immens de metaficció que barreja elements completament reals amb certes dosis dramàtiques. Però això només és part de l'embolcall: l'essència, la base de la sèrie, és el crit de venjança que les Vilapuig llencen contra tot el seu passat després de l'èxit de Polseres Vermelles. Contra les mirades, les preguntes, els futurs robats, els lligams trencats i els abusos patits durant més d'una dècada.

Encara que vaig seguir els primers compassos de la sèrie amb molta cura i reticència, només necessita un parell d'escenes per posar-te en el teu lloc. Selftape no és una feina d'autocomplaença ni una autoteràpia barata en la cerca del perdó del públic. És una extensió de les ànimes de les Vilapuig; de tota la feina prèvia emocional que denota la trama, el guió i les seves actuacions per enfrontar-se als monstres creats en platós, entrevistes, sales de càsting i davant els milers de càmeres que se les cruspien dia rere dia. Dues dones íntegres, senceres, que destil·len un cansament emocional immens que els ha provocat una infelicitat en la seva professió i en la seva relació personal. Ho explicava la mateixa Mireia, quan la Joana li confessa que quan està al seu costat "no és feliç". No és cap actuació, això. És real.

Costa de creure que no hi hagi ningú que no pugui empatitzar amb les diferents situacions i problemàtiques que exposa selftape a l'espectador. Des dels abusos sexuals sotmesos en processos de càsting a les vexacions verbals amb les quals se senten capaces les persones que es trobaven les germanes pel carrer. Un flash d'un mòbil en un bar pot despertar la fúria de la Joana. Aboca els records, els traumes, les cicatrius emocionals. "Però no eres tan famosa? Si segur que has guanyat molta pasta".

Quantes preguntes com aquesta deuen haver suportat durant anys? El més sublim i excel·lent de tota aquesta sèrie és que no vaig sentir ni un bri de compassió malsana per elles. Veia dues actrius explicant, d'una manera original i sincera, el seu passat i el seu present. Res queda en la superfície. Fer-se un autoretrat, com els grans pintors del passat, és molt difícil. I les Vilapuig ho han aconseguit i vertebrant una venjança de categoria contra tot i contra tothom.