Àngels Bassas: «Cal posar l'accent a les coses que realment valen la pena»

És un dels rostres més coneguts dels teatres catalans, i ara també un nom a tenir en compte en el camp de la narrativa. Àngels Bassas (Figueres, 1971) es confessa una lectora apassionada, amb molt de respecte per l'ofici de l'escriptura. "M'agrada la literatura que no té palla, on tot és aprofitable i sincer", assegura, convençuda del poder que tenen les bones històries. Potser per això no deixa mai de seguir els camins que li dicta la fe i la feina feta a consciència, un impuls que parteix d'una vocació de ferro i que l'ha portat a ser finalista del Premi Josep Pla i del Premi BBVA Sant Joan amb Dóna't (Edicions 62, 2016), la seva primera novel·la, que arriba després d'assaborir l'èxit amb les històries del Patatu.
 
- L'accent marca la diferència entre "dona" i "dóna", en un joc evident al títol i que es referma al llarg de tot el llibre. Aquest joc és l'estímul que l'empeny a escriure Dóna't?
 
- El títol és molt important i resumeix dues claus de la novel·la. La primera, parlar de la dona i de l'essència femenina. La segona, parlar del donar-se. Però vaig començar a escriure el llibre ara fa tretze anys, amb una història base amb els personatges principals, la Maria , l'home desconegut que es va apareixent de ciutat en ciutat, la galeria d'actors amb el "guaperes", l'Anton i la Carlota Siurana. El germen provenia de la voluntat de parlar de la gent del meu ofici quan som de gira. Del fet de "donar-se". De seguida, però, va sorgir la idea aquesta que ser amb persones que coneixes de fa molts anys i que són autèntics desconeguts, en el fons. I a l'inrevés: la fascinació que hi pot haver quan vas caminant pel carrer i passa algú pel costat que podria ser l'home de la teva vida i tu no ho saps. Els camins que prenem, les decisions, tot això em fascina.
 
- La Maria porta una llibreta de tapes dures on va escrivint coses mentre és de gira. Vostè també ho feia?
 
- Sí, escric purament per plaer i, com ella, vaig començar a escriure aquest llibre a mà. La primera vegada va ser en el típic paper d'hotel, aquell que porta el logotip incorporat.
 
- La primera vegada que la Maria parla d'una habitació d'hotel crida molt l'atenció per com descriu les olors, l'espai i les sensacions que es tenen en un lloc "de pas".
 
- Sí, m'ho comenta molta gent. És aquella sensació que no deixa de ser un lloc aliè a tu.

- Com ha canviat la història, a deu anys vista? D'aquells hotels ara en queda un pòsit de molta vida...

- Escrivia, revisava i anava afegint coses. Però durant molts anys vaig tenir la novel·la aparcada. Va ser a partir de l'èxit dels contes del Patatu que molts amics em van començar a preguntar per què no publicava tot el que tenia escrit. I va ser quan la vaig rescatar, literalment. Vaig afegir-hi la part dels deu anys després, que jo trobo que és una de les coses més interessants de la Maria, precisament. En el camí, però, vaig tallar molta cosa i em vaig centrar en la història d'ells dos i en aquests personatges tan humans que els rodegen, aquestes persones que es donen.

- És aquí quan li afegeix la càrrega simbòlica als accents?

- Exacte. Em vaig adonar que hi havia un paral·lelisme entre el pensament de dona que jo volia transmetre, aquesta reivindicació d'una dona coratjosa, valenta, orgullosa de ser dona i que vol poder parlar obertament del seu desig, de les coses que l'exciten, i de les coses que desitja, vitalment i professionalment. La Maria és una persona molt valenta!
  
- La dedicatòria del llibre reforça aquesta idea, com també la puntuació i això de marcar molt el ritme a través d'una prosa retallada que és molt propera a la poesia.
 
- Per a mi, la puntuació és essencial. Vaig demanar als editors que es respectés al màxim. De fet, crec que tinc un llenguatge molt poètic, amb una estètica de la disposició de les frases molt buscada i concreta. Potser em ve per deformació professional, un sentit de l'estètica molt bèstia. No és el mateix un punt i a part, que un punt i seguit, que uns punts suspensius! I el lector, ni tu mateix, no t'emociones de la mateixa manera si ho llegeixes d'una manera o d'una altra.
 
- Aquesta voluntat visual i molt rítmica és especialment explícita al final del llibre, amb l'Epíleg. La figura de la dona agafa una força molt especial.
 
- És curiós, però aquest Epíleg ha sorprès molt. La gent pensa que la història deriva cap a una relació determinada. I crec és justament en aquest final on rau la vertadera declaració d'intencions. "Sí, m'agrada donar-me, sóc molta valenta i molt generosa. Però tu també ho hauràs de ser", diu. Si no és així, la balança està descompensada. És un cant a les coses que realment valen la pena en aquesta vida, com la vocació. Donar-se plenament és molt positiu, sempre i quan no atempti contra els teus interessos o et faci mal. L'Epíleg és un clar missatge de voluntat de joc, però sempre recíproc.
 
- També vindria a ser la relació que s'estableix entre actor-espectador o autor-lector.
 
- És curiós que facis aquest paral·lelisme. De fet, vindria a ser com fer l'amor. La bona manera de fer l'amor és donar-se molt, mútuament. Si només esperes rebre, no pots ser un bon amant. Un bon amant sap donar molt i ser molt generós. Tota aquesta cosa de les fantasies que surten al llibre és una manera de fer evident l'emancipació femenina. Que les dones (i també els homes) puguem dir obertament el que ens excita, els desigs que tenim, és un primer pas per millorar les relacions. La gent calla massa coses... no verbalitzem prou les fantasies que tenim! Hi ha por a dir les coses pel seu nom i a expressar el que sentim. Ens estem jutjant constantment des d'un punt de vista moral.
 
- "Accentuar i puntuar bé pot arribar a ser essencial", diu a la novel·la, després d'escriure que "Es van fer l'amor. Es van fer, l'amor".
 
- Com a actriu, per a mi és molt diferent llegir-ho d'una manera o d'una altra. A la vida, posar els accents a les coses és molt important. Moltes vegades passem per la vida sense puntuar, sense posar l'accent en allò que s'ho val. Ara ens trobem en l'era de la immediatesa, del canvi permanent, i no hi ha manera d'aprofundir en l'essència de les coses. Què és el que queda, però? En realitat, només ens queda això, la puntuació: posar l'accent en les coses que realment valen la pena.
  
- També escriu que "Tot el que es fa amb plaer, fe i convicció, provoca l'excel·lència". Sembla una divisa cabdal en la seva trajectòria, tan vital com professional.
 
- Cal viure la vida amb plaer i amb convicció. Les coses que es fan amb aquests patrons tenen un plus, hi crec molt. De fet, amb la imaginació i amb la ficció pots transformar la realitat i la pots acabar millorant. Als creadors ens permet fer possibles coses que en la realitat són impossibles, i per això la gent s'enganxa a un bon llibre i per això la gent va al teatre, perquè vol fer realitat els somnis. Això provoca que tu, com a espectador o lector, puguis agafar confiança i fe, que és el més màgic de tot, perquè té resultats a la vida.
 
- De la Maria, diu que tenia una fe que "movia muntanyes de molt petita". Sembla que, dels tres pilars que comentava, el fonamental és la fe, més que els altres.
 
- Aquí hi ha molt de l'Àngels Bassas, ho reconec. Vinc de la cultura del treball, d'una família de treballadors que no sabien què era el teatre. A mi ningú no m'ha regalat res, sóc en aquesta professió perquè vaig tenir una vocació de molt petita. Jo sé perfectament què és la vocació! I gràcies a això superes les pèrdues de fe que tenim, aquelles temporades en què t'adones com n'és de dura la teva professió, que vius en un judici constant, en precarietat laboral. En d'altres països, als actors els fan "Sir" i aquí som uns desgraciats... Sort en tenim de la fe. La Xirgu ja ho deia: "sense la fe no podria fer tot el que he fet". Jo també. L'Àngels Bassas no estaria fent tot això si no tingués una fe absoluta en el que fa. Si no hagués tingut fe en el que escric, no seria, ara i aquí, amb el llibre a les mans. Escric per necessitat vital i perquè hi crec, perquè crec que puc emocionar el lector i perquè m'agrada passar per la vida amb intensitat.
 
- La darrera frase del llibre ho remarca: "No sé si és gaire bo viure amb tanta intensitat, però no ho sé fer d'una altra manera". Vindria a ser la rúbrica?
 
- Aquesta novel·la és de ficció, però hi ha molta veritat. De fet, la bona literatura és aquella on l'autor s'arrisca, es despulla i diu coses que ha vist o viscut. Aquesta darrera frase és molt Àngels, certament. Però, ho confesso: no ho sé fer d'altra manera, tant a dalt de l'escenari, com a la vida, com escrivint.
 
- Fa un moment citava Margarida Xirgu, i això és un dels trets definitoris del llibre. Cada capítol comença amb una citació d'un altre autor en relació al text.
 
- Sí, i està agradant molt. Sempre llegeixo els llibres amb un llapis a la mà i la majoria de les cites han estat posteriors. Tots són referents meus, Peter Brook, Rilke, Shakespeare, Pina Bausch, Stefan Zweig, fent que cada cita tingui connexió màgica amb el capítol. És com la cirereta que poses al pastís.
 
- Curiosament, la cita que obre el llibre és de Rilke i parla de les màscares, establint-se com a porta d'entrada al món del teatre. "Busquem un mirall i ens voldríem treure aquest maquillatge i ser veritables".
 
- També passa a la societat i a les relacions. Ens posem aquesta màscara i costa molt arrencar-se-la. Crec que l'actor fa el procés invers, i és una de les coses que m'agrada més del meu ofici: que em fa millor com a persona. M'ha ajudat a desconstruir, a treure tics, a treure màscares per buscar coses que estan a sota. Crec que l'espectador va al teatre a veure què hi ha sota d'aquests éssers humans i de les grans passions. Per això ens agrada tant Shakespeare, perquè al darrera hi ha personatges enormes.
 
- El final és prou obert com perquè hi hagi un segon Dóna't. Quin és el camí que seguirà ara l'Àngels Bassas escriptora?
 
- Sí, podria fer una segon part, qui sap. Però ara treballo en una cosa nova que m'està agradant molt. De la mateixa manera que com a actriu he donat registres tan diferents, ara em passa el mateix en això de l'escriptura. De fer contes per a nens com el Patatu he passat a una novel·la per adults amb molt d'erotisme. I ara estic fent contes molt tendres, que no tenen res a veure amb la novel·la. Això és molt com sóc jo: una persona que lluita constantment per reinventar-se.