Niño Becerra: «Espanya és insostenible com a estat, tal com és ara»

Santiago Niño Becerra (Barcelona, 1951) és economista i catedràtic d'Estructura Econòmica de la Universitat Ramon Llull. Sense pèls a la llengua, va vaticinar l'esclat de la crisi en el seu llibre El crash del 2010 (Los Libros del Lince). Abans d'accedir a l'àmbit acadèmic, va treballar en el sector siderúrgic. Es mostra satisfet de poder parlar amb llibertat perquè diu que només té dos carnets: el de conduir i el DNI. Les seves opinions trenquen esquemes i irriten el pensament establert. En aquesta entrevista ho torna a demostrar.

- Fa una mica de por preguntar-li a vostè sobre el futur. Va ser dels pocs que va veure venir la magnitud de la crisi. Què ens espera en el curt termini?  

- Crec que estem davant d'un canvi radical. Aquesta crisi és econòmica però té unes conseqüències socials brutals. Estructuralment és molt semblant a la del període 1929-47. De fet, hi ha elements que es donen a les dues. Són crisis sistèmiques que canvien les societats. Amb la Depressió, va canviar el concepte de família. En aquells anys era normal que en una casa visquessin tres generacions. La crisi va significar l'atomització de les famílies. Ho explica Steinbeck al seu llibre El raïm de la ira.

- No estem sortint de la crisi?

- No, queda crisi encara. Ara estem començant la tercera manifestació de la crisi, centrada en el deute i la situació dels bancs. Ningú pot pagar el deute. El món es deu a si mateix 220 bilions de dòlars. Això no es pot pagar. I els bancs estan carregats d'actius comptabilitzats a un valor molt superior al del mercat. No és un tema només d'Espanya, eh, és general.

- S'està ensorrant tot un món?

- Sí, i n'està sorgint un altre. Quan vam sortir de la Segona Guerra Mundial, el missatge era de plena ocupació. Tothom va tenir feina, en uns països mes que altres. Però tothom tenia possibilitats. Avui ja no. És possible generar PIB amb pràcticament zero persones. Això implica uns canvis brutals.
 

Santiago Niño Becerra és catedràtic d'Estructura Econòmica de la Universitat Ramon Llull Foto: Adrià Costa

- Les persones poden deixar de ser necessàries per al mercat?

- Sí. Diuen que la tecnologia genera ocupació, i és veritat, però per cada lloc de treball que crea en destrueix set. Aquests set, què fan? Al segle XIX va passar una cosa semblant. Va començar a sobrar gent. Què van fer? Van marxar a Amèrica. Entre 1845 i 1913, 50 milions d'europeus van emigrar als Estats Units i a Amèrica Llatina. Però avui, on marxaran? A Mart? Sobra molta gent però no hi ha un lloc on anar. Per això la renda bàsica és imprescindible. És el trinomi que ve: renda bàsica, marihuana legal i oci sense consum. Això i no molestar.

- És la consigna per aconseguir el control social?

- Pot ser. Amb l'ús de molta tecnologia de seguiment i control biomètric. La darrere vegada que vaig ser a Nova York va ser a l'abril. A l'aeroport ja no et fan treure l'ordinador de la borsa. Deien: Everything in the bag! Tot dins de la bossa. Ja hi ha tecnologia per discriminar el que hi ha dins de la bossa. No cal que ho treguis tot, ja sabem el que portes.

"Què és Espanya? El 2% del PIB mundial. No li donem més voltes"

- A banda de la crisi global, s'ha mostrat crític amb l'estat de l'economia espanyola, que arrossega uns problemes propis.

- Escolti, què és Espanya? Espanya és el 2% del PIB mundial. Això és Espanya. No li donem més voltes. I a més, tinguem en compte el model productiu que té, basat en un turisme de baix valor de despesa, un 10% del PIB és automòbil i cap centre de decisió està a Espanya. La taxa d'activitat (les persones d'entre 15 i 65 anys que treballen en relació al total de persones d'aquesta franja d'edat) és de les més baixes d'Europa, del 59%. Hi ha un nivell de subocupació molt elevat. Pensem que hi ha 3,3 milions de persones que treballen que estan en risc d'exclusió social. S'acaben de publicar dades de l'I+D espanyol: està a la cua d'Europa, fins i tot ha retrocedit, és dels pocs que ha retrocedit. Per què? Perquè, entre altres raons, s'ha de complir amb el dèficit.
 
- En el cas d'Espanya, el problema del deute és una de les grans tragèdies de l'economia espanyola.

- Mundial, de fet. En el nostre cas, Espanya paga cada any 30.000 milions d'euros en interessos del deute. És la tercera partida més important de despesa, després de l'educació i la sanitat. El problema del deute espanyol és que la major part és deute extern. El Japó, per exemple, té un problema de deute brutal. Però en la seva major part els propietaris del deute són japonesos. Si un dia surt l'emperador i diu que no poden pagar el deute, no passa res. Però a Espanya això no és possible. Hi ha un problema de pagament d'interessos que pot enfonsar el país.

"A Espanya hi ha dues àrees amb possibilitats: Euskadi i la zona que va de la frontera amb França a Sagunt"

- Veu Espanya inviable?

- Anava aquí. Espanya és insostenible com estat, tal com és ara. A Espanya hi ha dues àrees que tenen realment possibilitats. Una és Euskadi i l'altra és la zona que va des de la frontera amb França fins a Sagunt. I si a Balears fessin una reconversió turística, també. No entro en política, però no pot ser que una regió rebi cada any el 17% del seu PIB, com és Extremadura, o Astúries, que està rebent el 14%, o Galícia, que rep el 8, cada any. Això no és sostenible. És com si una família, a més del que guanya, hagués de rebre cada mes 1.000 euros per subsistir. És evident que voldria dir que alguna cosa grossa passa allí. A Espanya hi ha catorze regions que reben i quatre que donen, que són Catalunya, Euskadi, País Valencià i Madrid. I el cas de Madrid és estrany, perquè s'ha fet l'invent que sigui una comunitat. Madrid hauria de ser una mena de districte de Colúmbia, i la resta de la província hauria d'estar a Castella-la Manxa, i Madrid al marge. Ara, una conseqüència de la crisi, més enllà d'Espanya, serà el canvi del model d'estat a Europa.

- Els estats aniran a menys?

- De l'Europa dels estats passarem a l'Europa de les regions. A Europa hi ha un seguit d'àrees que tenen una clara projecció econòmica i d'altres que van completament a remolc. L'economia alemanya està sostinguda per quatre lands: Baviera, Baden-Württemberg, Hesse i Hamburg. A Itàlia, si fa una línia al sud de l'Emília Romanya, nord i sud són mons diferents. I Roma està per sota d'aquesta línia. Bèlgica és Flandes. Estem davant d'un canvi de model d'Europa. Els estats potser subsistiran però redefinint-se.  
 
- L'Espanya de les autonomies va ser fruit del café para todos.

- Sí, va voler ser una sortida política, però això és del 1980, que és quan s'aprova la LOFCA. Si Catalunya tingués un Estatut com el de Guernica, tot això que passa ara no estaria passant, o no de la mateixa manera.

- Quina solució veu al conflicte?

- Crec que no hi ha solució. L'única sortida passa o bé per la independència o bé per una opció tipus Pla Ibarretxe. Una solució així presenta l'avantatge que no es produeix un trencament i formalment Catalunya continuaria sent part d'Espanya. Durant la Transició, Catalunya hauria pogut tenir un sistema de finançament com el basc, però no ho va voler. Va ser un error. El que no tinc clar és si, de tenir-lo, als anys noranta se'ns hagués permès mantenir-lo. Perquè el PIB del País Basc representa el 6,5% de l'espanyol, i el de Catalunya és el 20%.

"La Comissió Europea, l'Eurogrup, Juncker i Rajoy només estan defensant el seu estatus"

- A quina de les dues parts en conflicte, Catalunya i l'Estat, li surt més car el bloqueig polític?

- És que no és un tema de bloqueig polític. El que passa entre Catalunya i l'Estat em recorda el que va passar a França a finals del segle XVIII, en vigílies de la Revolució, quan la burgesia reclamava més independència respecte de la monarquia absoluta i l'aristocràcia, que responien que no perquè estaven defensant els seus interessos. Estem en una situació similar. La Comissió Europea, l'Eurogrup, Jean-Claude Juncker, Mariano Rajoy i el govern de Madrid només estan defensant el seu estatus. No crec que hi hagi cap ideologia aquí, ells estan defensant la seva posició.  

Santiago Niño Becerra a l'entrevista amb NacióDigital Foto: Adrià Costa

- És fundat l'impacte pel trasllat de les seus d'empreses?

- El problema és que estem analitzant la situació a l'hora. Perdonin, però sobre què ha passat a l'economia catalana el primer balanç s'hauria de fer com a molt aviat la primavera del 2018, quan faci sis mesos de l'1 d'octubre. No té sentit dir que han marxat 2.700 empreses. Sabem el que va passar a Eslovènia: es va declarar la independència, van fugir empreses a dojo i quan la situació es va estabilitzar, després de la independència, van tornar i van arribar més de mil empreses noves. Parlar d'això ara és fer terrorisme econòmic. És absurd. Veurem en quina situació estem a l'abril.   

"Parlar ara de marxa d'empreses és terrorisme econòmic. El primer balanç sobre què ha passat a l'economia catalana s'hauria de fer la primavera del 2018"

- Què hi ha darrera d'aquests trasllats de seus? Una estratègia política?

- Cada empresa sap la seva història. Miri, Pastas Gallo va traslladar la seu a Córdoba. Suposo que Pastas Gallo haurà fet la seva estratègia i creu que el seu mercat estarà més fora de Catalunya, potser hi ha gent que pensarà que al canviar la seu es trasllada l'empresa. Aquí el que hi ha majoritàriament és un tema de màrqueting. A l'abril on estarà Pastas Gallo? El decret que va aprovar el govern del senyor Rajoy per facilitar el trasllat de les seus va ser fet a la mida de la situació a Catalunya, però compte, també fa fàcil que la seu d'una empresa marxi de la Corunya a Segòvia, per posar un exemple. El que és evident és que s'ha fet amb intencionalitat política. És com el boicot, que el president d'Extremadura va advertir que boicotejar les pizzes de Casa Tarradellas era fer-ho també als components extremenys que inclou.      

- Hi ha sectors de l'independentisme que han plantejat la possibilitat de fer campanyes que perjudiquin l'economia per forçar una mediació internacional.   

- No li veig la punta a això. Diria el mateix que en el tema dels boicots, que són impossibles perquè està tot interrelacionat.

- Seria un drama que una Catalunya independent quedés fora de l'eurozona?

- Però per què ha de quedar fora? Un país té la moneda que vol tenir. L'Equador té el dòlar americà. Catalunya té l'euro. Per què hauria de restar fora de l'eurozona?  
 - Una Catalunya independent quedaria fora de la UE?

- Quedaria fora si els interessos establessin que quedés fora. Si els interessos marquessin que hauria d'estar dins, estaria dins. Però que estigui dins o fora de l'euro sí que és una cosa en la qual el govern espanyol no té ni veu ni vot.

"No crec que el Fons de Reserva de Pensions es buidi aquest desembre, El govern no s'atrevirà, però haurà de demanar un préstec"

- El Fons de Reserva de Pensions es buida aquest desembre. Quines conseqüències pot tenir això?

- No crec que sigui així. El govern no s'atrevirà a passar a la història com el que ha buidat el fons. Alguna cosa deixaran. El que passa és que no hi haurà prou diners i hauran de demanar un préstec.

- La ministra Fátima Báñez ha fet declaracions polèmiques sobre les pensions a Catalunya, dient que estaven garanties gràcies a la caixa única de la seguretat social.

- Va dir que el dèficit de pensions de Catalunya era més elevat que el d'Extremadura. Evidentment. Perquè els salaris són més elevats a Catalunya, la base de cotització és més elevada i les pensions són més elevades. Això vol dir que durant la seva vida laboral els catalans han estat contribuint més. Si la senyora Báñez diu això, doncs que doni a Catalunya caixa pròpia de la seguretat social. Ah, però això no volen.

- Fins quan creu que el BCE mantindrà els tipus d'interès al 0%?

- Jo penso que els tipus d'interès han deixat de tenir la missió que tenia. La política monetària cada vegada tindrà menys importància. Ara, amb els crèdits directes a empreses, les coses han canviat. Siemens, per exemple, té llicència bancària a Alemanya. El 0% no, una mica pujaran, però no molt. En un horitzó de cinc anys, no crec que els tipus pugin per damunt de l'1,5.   

"Una de les coses més horribles del règim va ser la llei de desbloqueig de comptes bancaris", explica Niño Becerra Foto: Adrià Costa

- Com és que vostè, una persona que ha triomfat en l'àmbit acadèmic i abans va fer-ho en el sector industrial siderúrgic, és tan heterodox?

- És molt senzill. Jo només tinc dos carnets, el de conduir i el DNI, i perquè m'obliguen. No tinc cap servitud i no li dec absolutament res a cap partit polític. És així de fàcil i no es pot imaginar la llibertat que dona aquesta independència.

- En la seva formació hi ha hagut alguna persona o corrent de pensament que l'ha influït de manera decisiva?

- Per mi, la figura del meu pare, David Niño, va ser molt important. Va ser una de les persones més intel·ligents que he conegut. Ell era un expert en comptabilitat d'alt nivell. Va patir molt la Guerra Civil. Després del triomf franquista, va patir molt perquè el règim no va reconèixer la seva titulació, emesa per la Generalitat. No s'havia posat gens en política, tot i que era una persona d'idees molt liberals. Era un home que, a més dels seus coneixements professionals, tenia una cultura clàssica important i coneixia els grans teòrics de l'economia.

"Es parla molt de la repressió del franquisme, però una de les coses més horribles del règim va ser la llei de desbloqueig de comptes bancaris"

- Van patir el franquisme.

- Sí. Ara es parla molt del franquisme, de la repressió, de les fosses comunes, però hi ha coses terribles de la dictadura de les quals se n'ha parlat molt poc. Per exemple, la llei de desbloqueig de comptes bancaris. A la fi de la Guerra Civil, hi havia dues pessetes, les emeses abans del conflicte i les de després. Els franquistes van tenir la idea d'aplicar uns coeficients als saldos bancaris que havien tingut moviments amb posterioritat al 18 de juliol. I van aplicar uns coeficients en funció del temps que la zona havia estat "alliberada". Això significa que molta gent va quedar arruïnada pel fet d'haver viscut més temps en zona republicana. Per mi, és un dels crims més horribles del franquisme.