Toni Comín: «El Govern a l'interior tindrà limitacions i els que som a Brussel·les hi aportarem relat»

El conseller de Salut i número set d'ERC per Barcelona, Toni Comín, cita NacióDigital al porxo de la biblioteca de la Universitat de Lovaina, una de les catedrals del saber de la vella Europa. S'ha instal·lat a la ciutat universitària i, poc a poc, s'hi adapta i diversifica la seva activitat, convençut com està que això pot anar per llarg, més després que Espanya hagi retirat l'euroordre de detenció. Al manteniment de l'activitat política del Govern a l'exili i a ajudar com pot en la campanya del seu partit se li suma feina amb els advocats i alguna activitat acadèmica. A la Universitat de Lovaina ja ha participat en diverses classes de doctorat explicant el cas català.

És diumenge al matí, plou i fa molt fred, pel carrer ja hi ha alguns catalans que han aprofitat la setmana per fer turisme i que el saluden. Comín està content. El seu marit i la seva filla han vingut a passar la setmana amb ell. No està desconnectat, ni molt menys, però el mes de novembre ha servit per agafar perspectiva. Cal ser més conscient de les debilitats i les fermeses.

- Fa dos anys, quan va acceptar el càrrec, s'imaginava aquest moment?

- Era una possibilitat. Recordo després de prendre possessió una conversa amb gent d'ERC sobre que calia assumir riscos. El partit ens va demanar aquest compromís. L'ànima repressiva de l'Estat la coneixíem. I en alguna sessió de Govern també en vam parlar. Però una cosa és prendre consciència en abstracte i l'altra és viure-ho, que és quan n'ets plenament conscient.

- En aquest procés hi ha encerts i errors. Un dels errors és no haver mesurat prou bé i explicat la duresa de l'Estat?

- Quan preparàvem el programa de Junts pel Sí ja en vam parlar de què fer davant una actitud repressiva molt dura. I vam decidir que si actuaven d'aquesta manera no ens hi podíem tornar de forma violenta i també vam valorar fins on calia explicitar el risc. Decidim no fer-ho perquè sinó hauríem normalitzat el que no es pot normalitzar. I això ens ha donat una victòria de relat a l'hora d'explicar que la repressió no està justificada. Quan arribat la violència, molts actors l'han condemnada.

- Però també n'han tingut prou per aturar el procés. La República del 27 d'octubre no és efectiva i s'ha aplicat el 155.

- Sí, però és inevitable que quan s'usa la violència judicial i policial, i hi ha una repressió tan forta, les coses estiguin com estan. No hi ha alternativa. Ara bé, tinc la convicció absoluta que ara ens falta perspectiva per veure fins a quin punt l'1 d'octubre i el 27 d'octubre són les bases sobre les quals edificarem tot el procés. El camí continua i aquest octubre no ha estat una aturada estèril sinó un punt d'inflexió que ens ha de fer extreure lliçons i construir la nova etapa redefinint l'estratègia. Aquesta etapa, amb les entitats, els somriures... Ha tingut una forma de fer. Ara en comencem una altra perquè a l'octubre fem, la gent i les institucions, un salt qualitatiu, un salt de valentia i determinació. Tinc la certesa que en un temps veurem més clar que això és la base. Després de la manifestació del 10 de juliol de 2010 l'estratègia no estava clara, es va anar fent. Ara estem en un moment semblant, l'inici d'una nova etapa. Hem de definir el mètode i els objectius estratègics.

"Si d'entrada haguéssim explicitat el risc de la violència hauríem normalitzat el que no es pot normalitzar i potser no tants l'haurien condemnada"

- Durant aquests anys hem sentit molt a dir que les empreses no marxarien, que la policia espanyola evitaria la foto retirant urnes, que Europa actuaria... Res ha passat, s'ha caigut en un cert independentisme màgic. Una de les lliçons és que cal actuar amb més realisme?

- Serem més conscients de quines cartes tenim i de quines no, això és cert. Sabem què ens cal per guanyar i sí, cal més rigor i realisme. Per això, he parlat alguna vegada de crisi de creixement, i aquests dos mes l'hem tinguda. Ens ho hem passat malament, però no és estèril això. Ara podem fer més, som més forts.

Toni Comín, diumenge passat a Lovaina. Foto: Delmi Álvarez

- Conseller, parla de redefinir l'estratègia, però per fer què i per com?

- El primer que hem de fer és guanyar el 21 perquè la base de tot és intentar reinstaurar la normalitat democràtica i això vol dir que el bloc contrari al 155 ha de guanyar amb claredat. El debat estratègic ha de ser molt fi, elaborat i profund i no crec que es pugui fer en plena campanya electoral. Ara no podem entretenir-nos i cal entendre que la premissa de tot és guanyar i recuperar una certa normalitat.

- Entén que hi hagi gent decebuda? Quins errors s'han comès?

- Jo estic disposat a parlar d'errors si reconeixem els èxits, com l'1 d'octubre. Els responsables del referèndum el van voler aturar perquè s'estava atonyinant a la gent i malgrat tot la gent va voler seguir i el 27 d'octubre és un valor de futur. Si admetem el valor del que s'ha fet, es pot analitzar la resta. S'ha actuat amb paternalisme es diu perquè no hem parlat amb cruesa. Jo estic parcialment d'acord. Havíem dit moltes vegades que no tindríem reconeixements, que no posaríem els Mossos a la frontera... Potser ho hauríem d'haver dit més cops i més alt, però també és cert que una part de la gent no tenia ganes de sentir-ho tampoc. No era la part del relat que més es volia escoltar. Hi ha també un error en els terminis fixos, ens ha reduït el marge de maniobra. I també pensar en el fet que comptarem amb el control del territori. A partir del gener cal tenir clar amb què comptem i amb què no.

"Potser algunes coses les havíem de dir més cops i més alt, però també és cert que una part de la gent no tenia ganes de sentir-ho"

- L'independentisme pot guanyar i recuperar les institucions, però l'espasa de Damocles del 155 i la intervenció de la tresoreria seguiran... Hi pot haver normalitat amb un govern a Catalunya i un altra a l'exili?

- Ens convé augmentar la base electoral, però amb això no fem prou. Ara se'ns obre la porta de les opinions públiques europees. Cal enfortir tots els mecanismes de pressió. Tenim clar que no volem actuar per la força i sabem que ells estan disposats a fer-ho. Cal doncs una estratègia que els faci cedir, elevar els seus costos de no cedir i això no ho farem en un dia. És l'únic camí que ens queda. Pel que fa al Govern no podem ser esclaus dels esquemes actuals. Aquí faig una constatació òbvia que és que de la nit al dia no desapareixerà l'amenaça de l'estat i, per tant, el govern interior tindrà marge d'actuació com a comunitat autònoma però estarà políticament limitat per les amenaces. L'actor interior té unes capacitats i unes limitacions, és una constatació de fet. I els que avui som a Bèlgica no tenim capacitat de gestió però sí llibertat en temes de relat. Podem dir el que vulguem. Els dos actors hi han de ser i cadascú ha de fer la seva feina i s'han de complementar. No podem renunciar a cap dels dos instruments. Caldrà definir els rols del govern a l'exili i del govern a l'interior, i haurem de crear una forma de fer perquè som en una situació inèdita. Potenciar l'actor de fora ajudarà el de dins i al revés. Com més feina fem els uns i els altres, millor.
 
- Junqueras i ERC han apuntat obertament aquest escenari que diu i han assenyalat Marta Rovira com a candidata a la presidència executiva de la Generalitat. Què pot aportar?

- És una dona d'una capacitat extraordinària però tots plegats estem al servei de, tots hem de ser capaços d'actuar des de l'ètica d'estar disponibles i no demanar res per nosaltres. Les paraules clau han de ser disponibilitat i generositat. L'obligació és el bé comú. El preu el paguem amb sacrificis personals molt alts.

- I aquest govern interior podria ser encara més ampli?

- Tot són instruments i quan parlem de compromisos compartits, per exemple, seria un bon senyal. ERC, la llista del president i la CUP podem donar indicis de que volem fer política junts. I també hem de mirar als "comuns", és una hipòtesi que no podem excloure. Cal seguir convencent. I una de les coses que hem de fer és anar a Espanya a dir que això no va contra ells i que, a més, és una oportunitat per fer possible que Espanya es refundi. Dir-ho també als unionistes de casa nostra, que no va contra ells. S'agafen al principi de legalitat i no hem explicat prou que el pacte constitucional al que apel·len va saltar pels aires el 2010 amb la sentència de l'Estatut. Aquesta és una de les fonts de legitimitat, perquè són ells els que fan saltar pels aires la Constitució el 2010. No és tan ingenu que aconseguim això. Volem una República germana d'Espanya, no en contra de ningú.

"S'agafen al principi de legalitat i no hem explicat prou que el pacte constitucional al que apel·len va saltar pels aires el 2010 amb la sentència de l'Estatut"

- Al món dels "comuns" veiem gestos ambivalents, com quan donen suport als presos però, a l'hora, Pablo Iglesias els culpa de despertar l'extrema dreta o no els deixa signar el recurs contra el 155. Com els encaixa?

- Per una banda agraeixo molt que hagin trencat amb el PSC a Barcelona perquè no en poden ser còmplices. Són gestos valuosos, però per altra banda jo, que vinc de la tradició del PSUC, penso que si va liderar la lluita contra el franquisme els seus hereus haurien d'estar liderant la lluita contra el neofranquisme al davant, al costat d'ERC i el PDECat. Han de coliderar això amb nosaltres, com fa la CUP. El que passa no és una anomalia, és una catàstrofe. Això és una persecució penal que no ha passat enlloc d'Europa des de la segona guerra mundial. Després, un dels arguments que fan servir per marcar distàncies en campanya és que prioritzen una agenda social, que nosaltres hauríem deixat de banda per la nacional. Però als fets em remeto: jo he fet polítiques més d'esquerres que Ada Colau, he desprivatitzar més i el gran concurs de l'ajuntament, el de l'atenció domiciliària, el va guanyar Florentino Pérez. Les retallades van ser de 1.500 milions amb Boi Ruiz i en el meu mandat n'hem revertit un terç. Hem fet polítiques progressistes en desprivatitzacions, atenció al col·lectiu LGTBI... no sé quin és el motiu del recel. Demanaria més comprensió i més complicitat.
 
- Quan es va afiliar al PSC s'esperava que el PSC acabés donant suport al 155? No sé si el sorprèn que Iceta es reclami ara com la solució per deixar enrere la política de blocs?

- Jo vaig ser sis anys de Ciutadans pel Canvi i mai vaig militar al PSC mentre vaig ser diputat. Només ho vaig ser després d'haver fet costat a Montserrat Tura el 2011 a les primàries de Barcelona i un cop perduda l'alcaldia. Vaig durar poc perquè per mi PSC era Maragall i els grans alcaldes, i quan vaig veure la deriva me'n vaig allunyar. Cap dels consellers socialistes importants del tripartit segueix. A mi em sembla un escàndol absolut que un partit de la tradició del catalanisme i la democràcia acabi manifestant-se amb l'extrema dreta i els hereus del franquisme que s'han tret la careta i Iceta es faci selfies amb dirigents d'un partit que empresona ciutadans per qüestions polítiques. Són còmplices del 155. Quina vergonya fer això amb les sigles del PSC per donar cobertura al retorn del tardo-franquisme. Com s'han atrevit a usar la seva tradició per legitimar aquesta deriva totalitària? És normal que hagin saltat alcaldes i més que ho haurien de fer. El PSC hauria de renunciar a les seves sigles. És un insult a la memòria dels que s'hi van deixar la pell. Quedarà pendent que Iceta expliqui quines de les decisions que ha pres el govern espanyol tenien el seu vist-i-plau i els seus acords amb Soraya Sáenz de Santamaría.

"Vaig marxar perquè la mare em va dir que a la seva edat no volia tornar a passar pel que va passar amb l'empresonament del pare"

- Una part del Govern du un mes a Bèlgica. No tots van actuar igual. En el seu cas, per què va optar per l'exili?

- La decisió va ser col·legiada en el sentit de mirar des del punt de vist polític si marxar tenia algun valor i si seguir a Catalunya amb risc de presó en tenia o no. Vam acordar que les dues coses tenien sentit i que calia llibertat per permetre que cadascú fes la seva. Aquí ja apareix el càlcul personal i el processal, perquè les famílies pesen molt.

- Ve perquè tem la presó?

- Vinc perquè penso que un Govern a l'exili pot fer també feina i perquè quan, en família, ho valorem considerem que és millor fora, que puc fer més com a exiliat que com a pres. Davant del feixisme, el primer deure és impedir que t'atrapin. No cal regalar a l'adversari el teu patiment. No renunciarem a les conviccions per anar a la presó, però si ens hi podem mantenir fidels sense anar-hi, millor. En vaig parlar amb la meva mare i em va dir una frase que recordaré sempre: “Fill meu, la presó ja l'he viscut una vegada , i a la meva edat no hi vull tornar”. Això hi ha influït.
 - Preveu un exili llarg?

- Vull creure que aquest estat es democratitzarà i no és gens evident que la UE es pugui permetre una deriva totalitària sostinguda. És incompatible amb els articles principals dels tractats europeus. És així. Treballarem per una evolució democràtica de l'estat espanyol perquè el contrari és el col·lapse en tots els àmbits. S'hauria de resoldre d'una manera normal en democràcia. Aquí la nostra vida ja comença a ser més endreçada, però les primeres setmanes per instal·lar-nos ha estat complicada. Ens han buscat molt i hem fet una feina molt intensa amb els advocats. La nostra defensa aquí si fa entendre coses valdrà la pena.

- Se senten prou aprofitats?

- L'aportació que podrem fer des d'aquí a l'hora de definir la nova estratègia serà valuosa. El país no ha dit que s'atura, al revés. I aquí hem d'explicar moltes coses útils. En la campanya anirem a per totes, també des d'aquí en el cas dels consellers d'ERC. La situació que està gestionant el partit és extremadament complicada.

"L'aportació que podem fer a l'hora de definir la nova estratègia serà valuosa perquè el país ha dit que no s'atura"

- La manifestació d'aquest dijous a Brussel·les, que s'espera massiva, quin valor tindrà?

- Aquí sempre que he pogut he insistit en el fet que Europa s'hi juga també la seva ànima en el tema català. Europa neix com a estructura política per garantir que el totalitarisme no tornarà al continent, com una garantia de democràcia. És el fruit del combat entre democràcia i totalitarisme. Neix per dir mai més. I a Catalunya el combat hi és. La dreta francesa gaullista, l'anglesa que ve de Churchill, l'alemanya que ve d'Adenauer i la italiana de De Gasperi, totes venen de la tradició antifeixista. L'única gran dreta europea que no neix de l'antifeixisme sinó del feixisme és l'espanyola i ara es veuen unes conseqüències que són devastadores. La Transició no la vam fer de veritat. No es va exigir una reconversió democràtica de la dreta espanyola i ara ho paguem, i arrosseguen al PSOE. Europa es juga en el cas català la seva ànima, si respecta el seu esperit fundacional o el traeix. La mobilització és una peça clau perquè ens posem a prova; sabem que no estem sols, que no hi ha alternativa i el projecte segueix. Perquè el que fem és salvar la democràcia a Catalunya i ajudar a refundar Espanya. Les manifestacions són un element imprescindible de camí dels propers anys.