Josep Ramoneda: «Tothom sap que Puigdemont no serà president»

Josep Ramoneda (Cervera, 1949) és filòsof i periodista. Va dirigir el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que va convertir en un espai de referència. Ara és el director de la revista de pensament La maleta de Portbou, un títol que fa homenatge a Walter Benjamin, el filòsof que es va suïcidar en aquella ciutat el 1940, en una Europa en flames. Antena sensible de la realitat internacional, Ramoneda alerta del perill de dilapidar l'èxit que va suposar el 21-D i de la regressió que viu l'Estat, i opina sobre el moment polític europeu i el llegat de 1968.  

- En quin punt del drama estem?

- És difícil posar-li un nom. Tinc la teoria que, conscientment o no, s'està prolongant massa l'elaboració del dol. El dissabte 28 d'octubre, l'endemà d'haver-se proclamat la República i imposat ja l'article 155, crec que va ser el dissabte més tranquil que ha tingut Barcelona els darrers anys. Recordo que vaig passejar per la ciutat i era com si no passés res. Per mi, va ser un símbol de quan s'arriba a un punt en què la situació no donava més de si. S'havia d'haver parat abans. Aquesta passada de frenada té conseqüències greus, però té un premi, que és el resultat de les eleccions del 21-D. Es tractava de capitalitzar aquest premi el més ràpid possible abans que la situació es deteriorés encara més. Tothom sap que Carles Puigdemont no serà president. El president és qui té la firma i el pressupost.  

- Suposo que és difícil de contestar, però des d'on creu que es veu millor la realitat, des d'una cel·la o des de l'exili?

- Dit així és simple. Sí que tinc la sensació, i m'ho deia l'altre dia un alcalde d'ERC que va estar a la presó per les seves idees, que a la presó arriba poca informació, però n'arriba, i tens molt temps per pensar. Potser es veuen les coses d'una manera més realista que si ets lluny i envoltat d'una bombolla d'aduladors.

- S'han deixat passar moltes oportunitats?

- La política consisteix en calcular bé les forces i saber el moment oportú. Abans de l'1 d'octubre jo vaig escriure que s'havien de convocar eleccions i capitalitzar la situació. Es va anar a més i va sortir bé, amb la participació important del govern espanyol. Els serveis d'intel·ligència de tot el món es deuen haver fet un fart de riure perquè un CNI que no és capaç de trobar unes urnes que passen per les mans de més de 20.000 persones és de còmic.
 
- Quina explicació pot tenir això?

- Incompetència. I anar de sobrats. És allò de dir: ja ho hem matat! Van liquidar el pla A i no se'ls va acudir de pensar que el pla B podia existir. Però aquestes situacions generen paradoxes. En el món de la imatge tot té la seva doble lectura. Un amic em va enviar a primera hora de la nit la portada del Financial Times, que era impressionant. Era un missatge que jugava a favor, però també en contra. Perquè des de fora no es distingeix si això passa a Barcelona o Madrid. Es va imposar la sensació que aquí passava una cosa grossa, i és el que va desfermar els senyals d'espant econòmic. El govern espanyol va fer el ridícul, però va començar a ensenyar les urpes.       

"El discurs del rei marcarà la relació de la corona amb el país per molt de temps, potser per sempre"

- El discurs del rei el 3-O va ser un tombant?

- És un dels moments que quedarà per a la història. El discurs del rei, d'una manera difícil de comprendre si no és per mecanismes psicoanalítics de voler matar el pare, marcarà la relació del país amb la corona per molt de temps, potser per sempre. No va tenir ni una paraula de consideració per dos milions de persones. Va pesar també l'estratègia miserable de Rajoy de subrogar les seves responsabilitats.  

- Hi ha elements psicoanalítics en aquesta història?

- N'hi ha molts. La necessitat d'Artur Mas de matar el pare, Pujol, ha tingut també moltes conseqüències.     

- En l'actitud del rei també cal consignar el seu viatge recent a Davos, on parla de Catalunya com a part de l'ànima d'Espanya.

- Dir això és veure la nació com un ens sobrenatural. Quan la realitat és que les nacions estan fetes de territori i ciutadans. Les paraules del rei lliguen amb la tradició més romàntica de la idea de nació i demostren l'obsessió que s'ha generat a l'Estat.  

El filòsof argumenta que "el discurs del rei del 3-O quedarà per a la història" Foto: Adrià Costa

- El rei s'ha convertit en l'estendard d'aquest nacionalisme més caricaturitzable?

- La prova està en la gran quantitat d'intel·lectuals espanyols que fan referència al discurs del 3-O com un abans i un després: "El rei ha salvat el país", "El rei ha mobilitzat l'Estat", etc. Tot el que s'ha criticat del nacionalisme català -i a vegades amb raó- s'ha manifestat en termes similars en l'altre cantó. Aquesta és una de les grans trampes del debat: és tan fàcil recórrer a tots els tòpics que el nacionalisme és una cosa endarrerida, la tribu, l'adoctrinament, en lloc d'analitzar la realitat. El debat, en el fons, és tan senzill com això: el problema no és el nacionalisme, el problema és si té estat o no. Si té estat, ja no se'l considera nacionalista. Però les grans massacres que ha fet el nacionalisme han sigut quan ha tingut estat. Quan escolto en Vargas Llosa amb tota aquesta llista de tòpics... I el nacionalisme francès? Ah, no, perquè aquests tenen estat. Però el discurs de Macron és tan essencialment nacionalista com qualsevol altre.     

- Hi ha risc de malmetre el capital polític que va suposar el 21-D?

- Sí que hi és. S'ha aconseguit una cosa que no era evident: una majoria parlamentària sobiranista per poder seguir governant. No ens la juguem. Sempre és millor tenir poder que no tenir-ne, encara que sigui poc.

"El nou govern ha de reteixir el país i atendre la fractura identitària"

- Què hauria de fer un nou govern sobiranista?

- Ampliar perímetre, fer aliances i reteixir el país. I atendre la fractura identitària. Per primer cop, hi ha hagut una gran mobilització d'un bloc identitari espanyol. Algú pot pensar que ja existia, i fins ara estava amagat i és millor que es visualitzi. No n'estic segur. Hi ha moltes preguntes que s'han de fer, com per què el sobiranisme no aconsegueix penetrar en alguns territoris. Per què el PSC està perdent la perifèria de Barcelona i els "comuns" no estan en condicions de penetrar-hi.
- Se li acut alguna clau?

- No és fàcil. És evident que gent que fins ara se sentia còmode aquí, i que veien bé que els seus fills aprenguessin català, amb les pujades de to dels darrers temps, ara s'han sentit agredits.  

"Vaig votar la CUP el 2015 perquè fessin fora Mas, va ser el primer cop que voto un partit per una cosa concreta i la compleixen"

 - Va sorprendre molta gent quan va dir que havia votat la CUP el 27-S. Se'n penedeix?

- Diguem la frase sencera. Vaig votar la CUP el 2015 perquè fessin fora Artur Mas. Ells van dir que ho farien i jo els vaig creure. I ho van complir. Jo, del centre cap a l'esquerra, ho he votat quasi tot. És la primera vegada que vaig votar un partit per una cosa concreta i que ho compleix. En principi, no tinc motius per tornar-hi, però no me'n penedeixo.

Josep Ramoneda en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa

- Ha notat a faltar els intel·lectuals espanyols? L'han decebut?

- D'alguns m'ho esperava, d'altres no. N'hi ha que s'han passat a la defensa acrítica de la raó d'Estat. Però després n'hi ha bastants que sent conscients que les coses no s'han fet bé des de l'Estat, han optat pel silenci. Cada cop això resulta més preocupant. En l'actual situació, una vaga general dura, o el 15-M, podrien ser objecte de delicte de rebel·lió.

- El règim del 78 està mutant?

- Crec que sí, que està mutant, en una deriva autoritària, en un autoritarisme postdemocràtic.

"En l'actual situació, una vaga general dura, o el 15-M, podrien ser objecte de delicte de rebel·lió"

- Insisteix sempre que aquest procés no es pot deslligar del context global.

- És que tot això no és un bolet, respon a un fenomen europeu, com a mínim. Les societats europees eren fins a la crisi de 2008 unes immenses classes mitjanes, amb poders adquisitius molt diferents però amb uns hàbits i uns costums referencials bàsics similars. Aquest bloc es parteix per la meitat. Uns veuen l'abisme i els altres més aviat el contrari. La fractura és brutal, es dona un clima d'inseguretat, perquè la globalització és molt ràpida i la gent busca referències. En l'origen d'aquest esclat, l'independentisme català no és diferent de la causa del Brexit, Podem, els grillini, la França Insubmisa i el Front Nacional. Simplement, és una mostra més de la crisi del model de governança europeu dels darrers trenta anys. La gent s'ha sentit desemparada. En una societat globalitzada, els poders polítics, que segueixen sent locals i nacionals, cada cop tenen menys poder. I quan tu tens cada cop menys poder, et fas autoritari. Què els queda als estats? La policia, l'exèrcit i les institucions repressives.
 

Josep Ramoneda creu que l'estat espanyol està mutant cap a un "autoritarisme postdemocràtic". Foto: Adrià Costa

- La vella estructura de l'Estat.

- Quan el poder econòmic et fa xantatge, què et queda? L'evolució cap a l'autoritarisme postdemocràtic és evident a tot Europa. Cada dia hi ha senyals en aquesta direcció.

"Què és, sinó populisme, el que vol fer el PP endurint el codi penal?"

- I el fenomen del populisme com l'analitza?

- Tot el que no siguin els partits tradicionals de l'establishment és titllat de populista. Quan una categoria és tan àmplia, de categoria científica en té poc. És una etiqueta. Els populistes sempre són els altres. Vols més populista que el que ha fet el PP després de l'assassinat de Diana Quer? Per demostrar que són més mascles de Ciutadans, plantegen endurir el codi penal i agreujar la presó perpètua revisable. Ara plantegen que no es pugui indultar el delicte de rebel·lió. El PP, que es veu amb dificultats, recorre al populisme més clàssic: legislar en funció de les baixes passions de la ciutadania.    

- Aquest 2018 es compliran 50 anys del mític maig del 68. En algun moment l'ha definit com a arqueologia del present.

- Els francesos tenen una gran capacitat per projectar internacionalment els esdeveniments que generen, però de l'any 1968, els fets de París no són els més importants. Aquell és l'any en què hi ha més revolucions al món des del 1848. Revoltes a Berkeley, als Estats Units, on són assassinats Luther King i Robert Kennedy, en plena mobilització contra la guerra del Vietnam, hi ha una revolta estudiantil a Mèxic, hi ha revoltes a Praga, Tòquio, Berlín i Polònia. Tot això acaba malament políticament: als EUA guanya Nixon, a França la dreta triomfa a les eleccions convocades per De Gaulle. Però el 1968 és culturalment un èxit. Ho és en el terreny dels drets i llibertats, dels costums, es trenca amb inèrcies conservadores. I és arqueologia del present perquè a partir d'allí es gesta l'hegemonia del neoliberalisme.  
 
- Hi ha aquella frase de Churchill a De Gaulle: "Entre vostè i l'Atlàntic, jo sempre triaré l'Atlàntic". Entre el Brexit i la pressió dels populismes, el projecte europeu està encerclat?

- Està encerclat perquè, malauradament, la Unió Europea no ha passat mai d'un tractat intergovernamental. I això vol dir que al final s'imposen els estats, i els més forts, que són Alemanya i França, ara que el Regne Unit ja ha deixat clar que vol marxar. No ha superat aquest estadi. Per això no hi haurà mai un president elegit directament pels ciutadans. França mai ho acceptarà, per por a un domini alemany.  

"La socialdemocràcia, des de Blair, no és capaç de teixir un discurs alternatiu"

- Ja tenim govern... a Alemanya. El mític SPD torna a pactar amb la CDU d'Angela Merkel. Com veu el futur de la socialdemocràcia?

- La socialdemocràcia navega i no és capaç de teixir un discurs propi i alternatiu. Per a mi, Tony Blair va ser determinant en aquest procés. El seu "thatcherisme de rostre humà" va culminar amb la guerra de l'Iraq. La socialdemocràcia s'ha anat desplaçant cap a la dreta i cada vegada és menys alternativa. Ara s'ha fet una nova gran coalició per donar estabilitat, però a Alemanya el lideratge de l'oposició el tindrà l'extrema dreta.   

- És dels intel·lectuals que, provinent del marxisme, no ha fet el salt cap al neoliberalisme. Què l'ha deturat?

- Tinc tendència reactiva contra qualsevol projecte que pretengui que l'interès econòmic sigui l'únic horitzó del nostre món. Com també tinc una actitud reactiva contra tot allò que pretengui imposar-me lleis o normes de caràcter transcendent o superior, sigui una religió o una idea de nació en majúscula. L'afirmació de Fiódor Dostoievski, "si no hi ha Déu, tot està permès", crec que és equivocada. És perquè "existeix" que tot està permès. En aquest país s'ha mort més gent en nom de Déu que no pas en nom d'alguna altra idea. Encara ho veiem ara en molts llocs del planeta. No em refereixo a Déu específicament, sinó a una idea transcendental. Qualsevol determinació superior em genera una tendència reactiva.