Josep Maria Terricabras (Calella, 1946) és filòsof i ha dirigit la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona. Des del 2014 és polític en actiu com a diputat al Parlament Europeu com a independent en la llista d'ERC. Acaba de publicar Allò que som (Edicions de 1984), un compendi de reflexions personals escrites per un lector que vulgui fugir del ritme trepidant del dia a dia. Terricabras dirigeix el grup parlamentari de l'Aliança Lliure Europea i pertany al comitè de l'Eurocambra que segueix les negociacions del Brexit. Des del cor de la UE és una bona antena de com es veu la situació política a Catalunya.      

- Com valora la decisió dels jutges alemanys de deixar en llibertat sota fiança al president Puigdemont i rebutjar el delicte de rebel·lió?

- Jo tenia confiança en la divisió de poders a Alemanya. Ho dic amb franquesa. No té a veure el Constitucional alemany amb l'espanyol, per exemple. Els seus magistrats han estat triats de manera objectiva i gaudeixen d'un gran prestigi. Sobre el cas per rebel·lió, han avaluat que no existeix l'element fonamental, que és la violència. Si de la petició d'Espanya, hem eliminat el delicte de rebel·lió, hi ha el de malversació. Però el mateix ministre Montoro ha dit que no es va gastar ni un euro en el referèndum. Que pot ser que sigui finalment extradit? No ho excloc, però en tot cas seria per un cas menor.

"No excloc una extradició de Puigdemont, però seria per un cas menor"

- L'hagués decebut una decisió d'extradició en els termes requerits pel jutge Llarena?

- Absolutament. Però no ho veia possible des d'un punt de vista jurídic. Encara no he escoltat cap jurista estranger que doni la raó al jutge Llarena.    

- Presideix el grup de l'Aliança Lliure Europea al Parlament Europeu. Finalment, el món ens mira.

- Ara sí, molt. Això que la situació a Catalunya és un afer intern s'ha acabat ja fa temps. Si a la Xina i a l'Índia obren els noticiaris parlant del cas català, ja no és un afer intern. Qualsevol aspecte important que afecta un estat de la Unió, afecta tota la UE. Fa tres mesos, vam fer una resolució al Parlament Europeu sobre Malta, en què es demanava a la Comissió Europea que hi intervingués (era el cas d'un periodista assassinat). Jo vaig preguntar al senyor Timmermans, vicepresident primer de la Comissió, com és que això no s'aplicava a Espanya. Li vaig preguntar si era partidari de ser fort amb els febles i feble amb els forts, i va quedar parat.   
 
- Va arribar a l'europarlament el 2014. Amb aquests quasi quatre anys ha vist un canvi pel que fa a la percepció del cas català?

- Hi ha hagut un canvi total. Puc posar exemples en el mateix grup. L'Aliança Lliure Europea aplega els Verds, i el 2014, notava com verds holandesos i alemanys ens miraven amb simpatia personal però amb reticència política. Creien que amb la mort de Franco, Espanya ja era una cosa molt diferent. Recentment, una col·lega meva, dels Verds, que mantenia distància envers el que passava a Catalunya, va dir que s'havia d'actuar en els casos d'Hongria, Polònia... i Espanya. I altres col·legues van assentir. Estan canviant les coses.

- En els grans grups, el Popular, el Socialista, les coses també han canviat?

- Hem creat, amb Ramon Tremosa i Jordi Solé, una Plataforma de Diàleg Unió Europea-Catalunya, on ara tenim una quarantena d'eurodiputats, de quasi tots els grups. El president és Ivo Vajgl, que va ser el ministre d'Afers Exteriors d'Eslovènia, que és del Grup Liberal. I dins hi tenim figures rellevants, com Barbara Spinelli, filla d'Altiero Spinelli, un dels pares de la Unió. El PPE ja és una altra cosa, perquè està molt influït pel PP espanyol i per Antonio Tajani, el president de la cambra, d'una gran hostilitat envers Catalunya. S'explica d'ell que de tots els membres de la Comissió Europea que hi ha hagut, el més espanyol ha estat ell, que és italià.

- Hi hem sortit perdent respecte a Martin Schulz.

- Oi tant! Estava més preparat, era fàcil tenir-hi una bona relació. Podies passar pel seu costat i et cridava: "Viva la Katalonia!".

"Catalunya hauria de dir que si fos independent, assumiria la meitat del deute espanyol"

- Europa ens ha tractat malament?

- Sí, però ha tractat malament molts temes. Si mirem cap al drama dels refugiats, ha estat una vergonya. La UE continua sent un club d'estats i es protegeixen. Però per sota del primer nivell, les coses s'estan movent d'una manera extraordinària. Aquests darrers mesos m'han trucat periodistes d'arreu, de Nova Zelanda al Brasil. Fa només uns mesos, quan alguns em trucaven, els més destacats, de la BBC als alemanys, semblava que ho fes el senyor Rajoy, perquè estaven alineats amb els arguments del govern espanyol. Això fa quatre mesos. Ara ha canviat. L'1 d'octubre va ser molt important. No es va tombar la balança però va posar en alerta molts sectors. Això d'anar posant a la presó polítics elegits... El crèdit d'Espanya a Europa és pròxim a zero. És respectat pels grans estats perquè també ho és, és un país de tradició imperial, i perquè deu molts diners, i tant alemanys com francesos volen creure que cobraran. Jo crec que s'equivoquen perquè mai cobraran ni cinc.
 
- El deute espanyol és un element clau de l'actitud dels grans estats de la UE?

- És una de les claus. I cada vegada ho tindrà més difícil el govern espanyol per anar demanant més ajudes al Banc Central Europeu. Ara hi han col·locat el senyor De Guindos, però en els darrers anys no hi havia ni un espanyol en llocs de rellevància en les institucions de la UE. Catalunya hauria de dir que si fos independent, assumiria la meitat del deute espanyol.            

"La imatge d'Espanya a Europa s'ha deteriorat molt en els darrers quatre mesos"

- La imatge d'Espanya ha canviat darrerament?

- En els darrers quatre mesos, des de l'1-O, la imatge d'Espanya s'ha deteriorat molt. Espanya continua sent un país molt desconegut. Quan nosaltres volem dir que una cosa no l'entenem, diem que ens sembla xinès. A Alemanya hi ha una expressió similar, que diu: "Em sembla com un poble espanyol". El sud d'Europa, de fet, és bastant desconegut pel nord.

- Quins camins hauria d'emprendre el sobiranisme per tenir més ressò a les institucions comunitàries?

- En l'àmbit comunitari, les coses s'han fet bé, tant des de la conselleria d'Exteriors com des del Diplocat. No en la primera fila, la dels governs dels estats, però sí en els parlaments. Ara s'està notant. La declaració del Parlament portuguès demanant una solució política és molt rellevant. Però els canvis en l'àmbit comunitari són molts lents. Com és que la UE accepta tots els països que neixen d'una guerra, des del Bàltic als Balcans, i no aquells que ho intenten de manera pacífica?

"La posició de la UE respecte al procés no ens ha de fer euroescèptics"

- L'actuació de la UE envers Catalunya no el fa ser euroescèptic?

- Jo no sóc euroescèptic i la posició de la UE respecte al procés no ens hi ha de fer. Necessitem una Europa unida per evitar que els grans imperis se'ns cruspeixin. Però sí que sóc eurocrític. Per Catalunya, Europa és la nostra història, com va ser el nostre refugi durant el franquisme. També entenc que molta gent se senti decebuda i frustrada. Això canviarà quan es vegi que el gel que s'ha volgut posar entorn Catalunya es trenca.
 
- De totes les figures polítiques més destacades de la UE, Donald Tusk, Jean-Claude Juncker, Mario draghi, Antonio Tajani..., qui li sembla més sensible envers la causa catalana?

- Tusk. Potser perquè és polonès. És qui va dir després de l'1-O que els problemes no es resolen amb violència. Però ja no ha dit cap cosa més.    

- Parlem un moment del Brexit. Està en el comitè de l'europarlament que segueix les negociacions entre Londres i Brussel·les. Havia advertit de la necessitat d'evitar alguns paranys. Està ben encarrilat el procés de negociació?

- Anar a un divorci després de 43 anys de matrimoni és molt complicat. Qui ho porta per la banda europea, Michel Barnier, ho està fent bé. Se'n parla com a possible candidat a presidir la Comissió Europea. I estem veient com la senyora May està afluixant, tant en el capítol de les aportacions britàniques com en el període curt de transició, que ha d'acabar a finals de l'any 2020, o en l'acceptació dels drets dels ciutadans comunitaris. Qüestions que per nosaltres eren capitals. Entre d'altres coses, perquè no li queda altre remei. Sobretot nosaltres no volem que hi hagi trade off, és a dir, intercanvi. Que a canvi d'acords en un àmbit, es rebaixen plantejaments en altres, com en drets comunitaris, per exemple. Res d'això. Hi ha temes delicats que estan ben encarrilats, com el del nord d'Irlanda (jo no dic mai Irlanda del Nord), que ha costat tant d'encarrilar, i no podem tornar a aixecar fronteres. Hi haurà Brexit, però hi ha coses que es resoldran de manera de no causar mals majors.

- Acaba de treure Allò que som. És un llibre d'autoajuda?

- No, no. No faig llibres d'autoajuda, és un llibre de reflexió. Tampoc és de política. He volgut parlar de la importància del llenguatge, del pensar, en què és això de la veritat, de la nostra relació amb la realitat, la felicitat, la por... Són 23 capítols que els he pensat enfilats, començo amb el pensar i acabo amb la mort.   

"Em fa riure la gent que es pren seriosament. Però som els únics en aquesta bola de la Terra que té consciència de la seva petitesa"

- Parla de la postveritat i esmenta la frase de Pilat a Jesús: "Què és la veritat?". Vostè què creu que és la veritat?

- Jo el reivindico una mica a Pilat. Perquè fa una pregunta que ens fem tots. La veritat és allò que nosaltres anomenem veritat. Com la justícia, com la fraternitat, com la igualtat, és allò que nosaltres construïm al llarg dels segles. Per això discutim sobre això. I per això és tan important el diàleg. No som ben bé res des del punt de vista cosmològic. Que la gent es prengui molt seriosament em fa riure. Però som els únics en aquesta bola de la Terra que té consciència de la seva petitesa.    
 
- I la mort?

- Aquí citaré Ferrater Mora, que la defineix com un cessament. Eduard Punset diu que no està demostrat que ell morirà. Home, jo li dic: Eduard, això és l'únic que està demostrat. Ara, quan no ho sabem, i li desitjo molts anys de vida. Però la importància que donem a la mort és perquè és l'acabament de la vida. No entro en els qui creuen en una altra vida, que respecto. Jo parlo d'aquesta. La mort és natural i inevitable. Queda l'absència. Qui s'ha mort no és present. Per això la mort és un pèl tràgica. De jove, ja mirava les esqueles.

- La tem?

- No. Per què? Tinc por d'una mala vida o d'un final amb alzheimer. Se m'han mort els pares, cosa natural. Temo que se'm puguin morir altres persones estimades. Però a mi el que em faria por és no morir-me.

- Ha estat al davant de la càtedra Ferrater Mora de la UdG. Quin és el llegat de Ferrater Mora? És prou reconegut?

- A l'haver viscut a l'exili, Ferrater Mora no ha tingut alumnes catalans. Sí que ha tingut deixebles catalans. Va ser el filòsof català més rellevant del segle XX. Ell es lamentava que es coneixia més el seu Diccionari -que és excepcional, i vam ampliar-lo- que la seva obra de creació. El seu diccionari és obra d'una sola mà.  

- Ell havia escrit Les formes de vida catalana, on analitza el seny i la rauxa. El seny, segons Ferrater Mora, és el que convencionalment s'entén per seny?

- Seny i rauxa no són tan oposats. Ferrater Mora diu que el seny és un valor moral, no intel·lectual. Té seny aquell que sap en cada moment allò que cal fer. Hi pot haver moments en què es pensi que s'ha de ser arrauxat, i ho farà per seny. El seny de Ferrater Mora no és aquell concepte conservador, un xic comercial que a vegades s'equipara al seny.