Jaume Asens: «L'1 d'octubre ens va apropar més a un referèndum pactat»

Els "comuns" han tancat files amb el front antirepressiu que denuncia la retallada de drets i llibertats per part de l'Estat, i també han estès la mà a una entesa amb l'independentisme que cristal·litzi institucionalment. Des de l'Ajuntament de Barcelona, el tinent d'alcaldia de Drets de Ciutadania, Participació i Transparència, Jaume Asens (Barcelona, 1972), aposta per explorar un acord. I analitza l'escenari judicial amb preocupació. Denuncia un intent de criminalització del procés i reivindica la legitimitat de l'acció dels Comitès de Defensa de la República (CDR), tot i que avisa dels riscos de caure en el parany d'un Estat que busca aplicar a Catalunya la recepta basca.

- Fins a quin punt és perillós l'actual escenari, tenint en compte que el rellotge de la investidura ja corre i un horitzó d'eleccions ara mateix no és descartable?

- Estem en un moment d'impàs, en què anem a les palpentes. És evident que no hi ha fórmules màgiques ni un manual al qual consultar. Costa trobar el camí. Ara som en una tercera etapa: la primera, del 2003 al 2010, és la de l'Estatut; la segona, del 2010 al 2017, és la del procés; i la tercera etapa requereix una redefinició de l'estratègia i una anàlisi dels errors. Perquè d'errors se n'han comès. S'ha pecat d'un excés d'ingenuïtat a l'hora de confiar excessivament en una reacció internacional, com una mediació de la Unió Europea. I hem de tenir present que les relacions internacionals no es guien pràcticament mai per principis de moralitat. També hem après que no en tenim prou amb diposar de la raó democràtica per guanyar. Camus deia que, a Espanya, hi va haver tota una generació que va aprendre que tenir raó no era suficient, i que es podia tenir raó però ser derrotat, de la mateixa manera que la força pot destruir l'ànima i, a vegades, el coratge no és suficient per obtenir recompensa. Aquesta reflexió que Camus feia a la Guerra Civil ara la viuen una altra generació de polítics en primera persona. No n'hi ha prou amb la raó per guanyar. També fan falta la correlació de forces, les aliances, i la intel·ligència tàctica i estratègica. El panorama actual és desolador.

S'ha produït un fracàs colossal de la política, amb els líders de les entitats a la presó, Puigdemont detingut a Alemanya i el Govern cessat també a la presó i l'exili. Per tant, és una situació de desfeta nacional important. I, per altra banda, Ciutadans i PP estan en plena competició per decidir qui és el partit alfa que representa millor l'"a por ellos", aquest ànim venjatiu. A tots partits els interessa aquesta dualitat identitària perquè saben que és la millor eina per dividir-nos.

- Què creu que ha de fer ara la majoria independentista?

- En aquest context, la política ha de tocar de peus a terra i el procés hauria de virar de l'ètica dels valors i la convicció cap a l'ètica de la responsabilitat. Quan la primera falla, quan l'ètica dels principis paralitza la segona, fa falta revisar les premisses i veure fins a quin punt és viable. Ara és un moment per replantejar-s'ho, un moment per passar de l'ètica de la convicció a l'ètica de la responsabilitat, sense renunciar als principis. Per exemple, què vol dir fer República? És una consigna abstracta que mostra més impotència que una altra cosa. Hauríem d'aprendre a mirar de cara la realitat. Un dels grans avantatges del procés és que ens ha fet més lúcids i, per tant, més forts com a país. Hem après quins són els límits. Rosa de Luxemburg deia allò que qui no es mou no sent les cadenes. Hem sentit quins són els límits de l'Estat i això ha aportat autoconsciència de quin és el camp de joc. Ara toca resituar-nos, perquè en cada acció de repressió es fa més necessari que es constitueixi aquest bloc democràtic, ampli i transversal, que demanava Xavier Domènech. I per defensar les institucions és important tenir Govern efectiu.

"Un dels grans avantatges del procés és que ens ha fet més lúcids i, per tant, més forts com a país"

- Tenint en compte aquesta reflexió, és possible avui un govern amb els "comuns" i els independentistes? Hi ha converses en aquest sentit?
- Ara és el moment que Junts per Catalunya i ERC, que es van presentar a les eleccions amb un programa concret, arribin a un acord. I nosaltres hem dit que si no en són capaços, hi ha altres majories alternatives, de progrés, que són possibles. Es podria obrir l'escenari, però encara no hem arribat en aquest punt. Encara no ha arribat el moment de trucar a la porta dels "comuns". En tot cas, val la pena recordar que, tot i que es parteix de la premissa que el president ha de ser de Junts per Catalunya, ERC i la CUP sumen més. I no entenc aquest enrocament en el fet que el candidat sigui de Junts per Catalunya quan hi ha majories de progrés alternatives.
 
- Només amb un Govern que vagi més enllà de l'independentisme es podrà combatre la repressió de l'Estat?

- La legislatura que hauria de començar ara no hauria d'estar dominada per l'eix nacional, com tampoc per l'eix esquerra-dreta, sinó per l'eix democràtic. I, a partir d'aquest eix, s'hauria de veure com s'articulen les aliances. Precisament, perquè el que està en joc no és només la independència sinó la democràcia. Per tant, el procés hauria de pivotar sobre els conceptes de sobriania i democràcia, i ampliar el perímetre on érem més forts, en l'esperit de l'1 d'octubre. En aquell espai van confluir tant independentistes com no independentistes. Es tracta d'ampliar el perímetre. El 27 d'octubre aquest perímetre es va reduir. En un moment de resistència democràtica com el que estem vivint, hauríem de tornar a l'esperit de l'1 d'octubre. I no només perquè érem més forts sinó també per una raó estratègica. És molt més fàcil apel·lar a la solidaritat de la resta de l'Estat i crear aliances més potents quan ho fas des de la defensa dels valors democràtics. Amb un govern de concentració democràtica i d'àmplies majories, transversal i plural, és més fàcil que aquest govern pugui defensar l'autogovern i les seves conquestes, des de l'educació fins als mitjans de comuniació i, a la vegada, internacionalitzar el conflicte.    

- Els "comuns" podrien entrar en aquest govern encara que el PSC declinés formar-ne part?

- No és descartable. L'escenari ideal seria que el PSC hi fos. Hi ha dues fronteres que hem de defensar: la primera, la d'aquell espai polític que pensa que Catalunya és una nació i té dret a decidir, que té un objectiu comú tot i que difereixi en les estratègies; i la segona, és la frontera democràtica, de defensa dels drets humans. En aquest front antirepressiu, en el qual no hi és el PSC, hem d'aconseguir que hi sigui. Miquel Iceta va fer una proposta de govern de concentració interessant, que nosaltres celebrem, però just després el PSOE el va rectificar. Per què ho esmento? Perquè crec que és important construir aquests dos espais. El més lògic seria que el govern de concentració estigués format pel front democràtic, però si no és possible, també podria estar integrat pels que comparteixen la defensa del dret a l'autodeterminació. A diferència del PDECat i ERC, que continuen governant amb el PSC en alguns municipis, a l'Ajuntament de Barcelona hem trencat amb els socialistes pel 155. I ningú ens pot dir que no siguem coherents amb el nostre discurs antirepressiu. Ja hem dit que no és una qüestió de debat nacional, és una qüestió democràtica. 

"En un moment de resistència democràtica com el que estem vivint, hauríem de tornar a l'esperit de l'1 d'octubre"

- Quin hauria de ser el programa d'aquest govern ampli que proposa Xavier Domènech? És compatible amb l'objectiu de la República i el procés constituent?

- És un govern que ha d'assumir amb urgència que s'ha acabat una etapa, que ha de superar l'enrocament i que necessita renovar l'estratègia. Ha de ser una estratègia que pivoti sobre la democràcia i la sobirania més que sobre la independència, i que sigui de llarg recorregut. El programa ha d'estar orientat a construir àmplies majories de país, com demanava Jordi Cuixart des de la presó, protegint l'autogovern conquerit el 1931 i desenvolupat després del 1978, un fet que no cal banalitzar. I aquest programa ha de tenir com a prioritats l'alliberament dels presos, la recuperació de les institucions i el reforç del front de denúncia internacional, que permeti crear aliances a l'Estat però també a escala internacional. El que està passant ara amb el processos d'extradició és un mirall en el qual Europa s'està reflectint. La Unió Europea ha volgut enfocar el cas català com un afer intern i, ara, el problema no és només estatal sinó també europeu. En les extradicions hi estan involucrats fins a quatre països. A banda d'això, s'ha de superar la por a ser acusats de traïdors, així com l'esperit del "pit i collons", del "tenim pressa", "marxem ja" o "ho tenim a tocar". Tot aquest imaginari de l'independentisme màgic s'ha esfondrat i el conflicte pren més la forma d'una lenta partida d'escacs. I hem d'aconseguir una certa serenor més enllà del soroll i la polarització. Aquesta crispació no és positiva per fer un debat serè.
 
- La proposta de la legislatura que posen sobre la taula per resoldre el conflicte polític ha de tornar a ser un referèndum acordat amb Espanya?

- No és la prioritat, però no hi podem renunciar. L'1 d'octubre ens va apropar més a la possibilitat d'un referèndum pactat. Cal recordar que al Quebec van fer falta dos referèndums unilaterals abans que es fes un referèndum pactat amb l'Estat. És veritat que el Canadà no és l'estat espanyol. No sé què hauria passat si no s'hagués produït la declaració unilateral d'independència (DUI), però després de l'1 d'octubre estàvem més a prop de la possibilitat d'un referèndum pactat que abans. I després es va produir la DUI. Crec que el referèndum ha deixat de ser un tema tabú a l'estat espanyol. No podem menysprear els set milions de votants que incorporaven al seu programa la proposta de referèndum, com tampoc podem menystenir que Madrid estigui governada per una alcaldessa que defensa el dret a decidir, que el bipartidisme del règim del 78 s'ha esgotat i que ha aparegut un actor contrahegemònic com a Podem que no és marginal com IU. No s'ha de renunciar a exigir el referèndum, però estem en un altre moment. Tal com vam parlar amb Oriol Junqueras quan el vaig visitar a la presó, ara és un moment per seure a la taula i estudiar com fer fora el PP del govern espanyol, i buscar aquesta entesa sense condicions. A diferència de l'anterior cop que es va plantejar la moció de censura, en què ERC i PDECat posaven condicions com el referèndum, ara no les posarien, pel moment d'involució greu que estem vivint. Si l'exigència del referèndum l'hem d'ajornar, es recula i s'ajorna, però no s'hi renuncia. Una cosa és recular per reorganitzar-te i acumular forces, i l'altra és renunciar.

- Per tant, som en un moment de pressió al PSOE.

- La prioritat és fer fora el PP i intentar que el PSOE formi part d'aquest pla. El PSOE va supeditar l'interès general als interessos dels creditors quan va defensar el 155 i ara està supeditant la unitat d'Espanya a la democràcia. Els socialistes han contribuït a trencar el pacte territorial. De fet, van fer Rajoy president d'Espanya i, després, via 155, l'han fet president de Catalunya. Sembla que el PSOE ha traslladat la seva seu a Génova. Hem passat del no a Rajoy a integrar-se en el bloc monàrquic i oligàrquic que està protagonitzant un tancament del règim del 78 en clau autoritària. En tota aquesta regressió de drets, el PSOE hi ha tingut un protagonisme important. El partit ha incomplert les tres promeses que van portar Pedro Sánchez a guanyar les primàries: apropar-se a Podem, defensar la plurinacionalitat i fer oposició real al PP. Res d'això ha passat.

"El PSOE va supeditar l'interès general als interessos dels creditors quan va defensar el 155 i ara està supeditant la unitat d'Espanya a la democràcia"

- Creu que Pedro Sánchez va mentir o que ha quedat segrestat pel partit? 

- M'agradaria pensar en la versió més optimista, que està segrestat pels poders oligàrquics i mediàtics, que tenen molta força a Madrid. Va tenir un moment de sinceritat quan va explicar, a la Sexta, com se sentia segrestat abans pels mateixos poders. Però ell ha representat una esperança per a molta gent del PSOE, que es van creure que Pedro Sánchez podria representar un canvi important. La seva em va semblar una proposta honesta, però els barons i la correlació de forces al PSOE el tenen segrestat. I això fa gent del PSOE estigui abandonant el partit. A nosaltres ens pertoca pressionar el PSC perquè torni als seus orígens, al socialisme de Campalans, de Gabriel Alomar i Manuel Serra i Moret o, per no anar tan lluny, el de Joan Raventós o Pasqual Maragall. Al PSC encara hi ha veus a les quals ens podem apropar.
 
- A què atribueix el silenci o la tebior de l'esquerra espanyola? Troba a faltar una mobilització a la resta de l'Estat per solidaritzar-se amb el cas català?

- Queda molt per fer en aquest sentit. Hi ha hagut expressions, però molt minoritàries. Recordo, per exemple, concentracions a la plaça del Sol de Madrid arran dels fets de l'1 d'octubre. Però és cert que el context a la resta de l'Estat és de gran asfíxia. I això s'explica amb l'absència d'un espai mediàtic plural, que fa molt difícil posicionar-se. Trobo molt valent que, des de Madrid, Pablo Iglesias parli de presos polítics, perquès es pronuncia en solitud i rep l'acusació de convertir Podem en l'aliat de l'independentisme, que segurament els fa perdre suport electoral. Un dels errors de l'1 d'octubre és que ha faltat dimensió de fraternitat. Quan Companys va fer el que va fer el 1934, ho va fer en nom de la fraternitat i amb certes aliances a Espanya. Era també una crida a la resta de l'Estat. I ara, aquesta interpel·lació a la resta dels pobles d'Espanya s'ha fet, però s'ha fet massa poc.

"La concepció que s'està imposant de delicte de rebel·lió i sedició implica abaixar el llistó: ara mateix es podria considerar que allò que fa la PAH són tumults perquè és alçar-se públicament"

Quan es diu que Espanya és irreformable, es contribueix a aquest determinisme històric. És cert que és molt difícil, però no és impossible. Per això hem d'intentar posar més l'accent en la democràcia. El que està passant aquí té conseqüències a tot l'Estat. I es va veure quan es va aplicar el 155, s'ha vist amb els delictes d'odi, amb el segrest de llibres, el veto a obres d'art o les condemnes a rapers per les seves lletres. Hi ha una regressió que té a veure amb el que està passant a Catalunya. S'estan aplicant mesures d'excepció que després es desplacen a altres fenòmens. La concepció que s'està imposant de delicte de rebel·lió i sedició implica abaixar el llistó: ara mateix es podria considerar que allò que fa la PAH són tumults perquè és alçar-se públicament. Aquestes interpretacions afecten el dret de manifestació i d'expressió a tot l'Estat. Hem de poder fer-los veure que el que ens passa a nosaltres els està passant a ells i que el que està en joc és la democràcia a la resta de l'Estat i no només a Catalunya.

- La Fiscalia està estudiant si pot acusar els CDR d'un delicte de rebel·lió. Què n'opina?

- L'estat d'excepció que estem vivint causa dolor i molta indignació, i és un escenari asfixiant. A mi el que em sorprèn és l'enorme pacifisme i paciència de la societat davant d'aquesta situació. L'esquema es repeteix: determinats mitjans alimenten un relat; després els partits polítics, en aquest cas, PP, Cs i PSOE, s'hi sumen; i després la Fiscalia actua. La invocació que fan de la violència per desqualificar l'acció de l'adversari no és gens innocent. Primer, perquè té un gran impacte emocional que és útil per deixar fora el teu adversari i, segon, perquè serveix per deslegitimar les raons de fons de la mobilització ocultant l'enorme violència de l'origen de les protestes. Mentre s'indignen per uns talls de trànsit, s'oculta la violència que hi ha en les polítiques de retallades en drets i l'estat d'excepció encobert del 155.

"La resistència ciutadana a través dels CDR té molta legitimitat. Des de Barcelona ens preocupa la violència que afecta la integritat física i que s'ha produït per part de l'extrema dreta"

- La Fiscalia no ha dit res, en canvi, de les agressions per part de l'extrema dreta.

- La resistència ciutadana a través dels CDR té molta legitimitat. Des de Barcelona ens preocupa la violència que afecta la integritat física i que s'ha produït per part de l'extrema dreta. Hem tornat a veure braços alçats, agressions feixistes, creus gamades i un incendi molt greu a l'Ateneu de Sarrià que podria haver ferit o fins i tot mort algú. També hem vist com manifestacions de Societat Civil Catalana acabaven amb agressions per motius racistes, xenòfobs. Tots aquests partits que ara s'escandalitzen amb accions que són pacífiques no deien res d'aquestes agressions físiques. I no hem sentit a la Fiscalia dir res de l'incendi de l'Ateneu de Sarrià. És d'un gran cinisme. Estem en un context on hi ha hagut més de 1.300 ferits en total pel conflicte polític, més de 140 agressions feixistes, 10 presos, 7 exiliats. En aquest context, posar el focus davant la gent que s'indigna i es revolta per aquesta opressió i injustícia és molt hipòcrita.
 
- Si bé considera que les protestes dels CDR són legítimes, creu que la seva estratègia és encertada?

- S'ha de diferenciar la legitimitat de les accions amb la utilitat. Per a mi, el debat no és si són legítimes o no, sinó si aquestes accions són eficaces per a l'objectiu que es proposen. No es pot banalitzar el risc que hi ha ara mateix que determinades accions siguin utilitzades per reforçar el discurs que aquí hi ha violència, que és l'argument que estan utilitzant constantment per aplicar la plantilla basca. De fet, ja l'estan aplicant. No és descartable que anem cap a un escenari on s'il·legalitzin partits polítics o organitzacions com Òmnium i l'ANC. El jutge Llarena està fent elucubracions que desconnecten de la realitat i també una reinterpretació del que ha succeït. Ha fet una resignificació del concepte de violència, una deriva molt perillosa. Tampoc ens poden resignar, d'altra banda. David Fernàndez deia l'altre dia que hem de desertar del camp de batalla que preparen ells. Que mai ens trobin on ens volen. 

- Que en la causa per rebel·lió entrin en joc fins a quatre països augmenta el risc que la línia que ha seguit fins ara el jutge Llarena sigui esmenada?

- Crec que la més gran amenaça del procés de Llarena està a l'exterior. El fet que hi hagi quatre focus i no només un li genera molta més dificultat perquè no és gens descartable que no estimin l'extradició o que l'estimin parcialment. Tant en un escenari com en l'altre és un problema, perquè si l'estimen parcialment i només l'accepten per malversació significarà que hi haurà persones que han fet els mateixos fets, i a uns els acusen de rebel·lió i els altres no. Això vulneraria els drets d'aquells que, pels mateixos fets, podrien ser condemnats mentre els altres són absolts. Els donaria un motiu més per recórrer a Estrasburg. Si les extradicions es deneguen es posarà en evidència que el procés és polític i es veuria que són presos polítics i el grau de deslegitimació a nivell internacional i estatal seria molt gran.

"No és descartable que anem cap a un escenari on s'il·legalitzin partits polítics o organitzacions com Òmnium i l'ANC"

- L'aproximació dels "comuns" a l'independentisme, especialment pel que fa al front antirepressiu, genera incomoditats internament?

- Catalunya en Comú és un espai que està en construcció i on hi participa gent amb biografies i tradicions molt diferents. És un espai ampli, plural i transversal i hi ha sensibilitats diferents. Hi ha fotografies, com la del dissabte 24 de març al Parlament, que agrada menys a un sector de Catalunya en Comú. Forma part de la quantitat de veus discrepants que hi ha a totes les formacions, també al PDECat o a ERC. Estem en un moment en el qual la pluralitat interna de totes les organitzacions està aflorant perquè la situació és complexa i de molta tensió. S'ha de viure amb naturalitat, forma part de la dinàmica de qualsevol organització política.
 
- La veu d'alguns dirigents d'ICV, com Joan Coscubiela, però també d'altres que volen plantar batalla a l'assemblea del 22 d'abril, sumen o són un obstacles per al projecte?

- Tot el que és pluralitat no ho visc com un llast. No és cap secret que jo tinc discrepàncies amb Coscubiela a l'hora d'entendre, per exemple, l'1 d'octubre. Hi havia un sector que defensàvem una posició més activa i desacomplexada en l'1-O, i altres que pensaven que era una trampa i una estafa democràtica. Ens enriqueix formar part d'una organització tan plural.

- Troba a faltar que el front comú contra la repressió i les sinergies que s'han visualitzat al Parlament entre l'independentisme i els "comuns" es traslladi també a l'Ajuntament de Barcelona, més enllà de les iniciatives de suport als familiars dels presos?

- A Barcelona hi ha una lluita despiadada amb la mirada posada a les eleccions i on es prioritzen les lògiques de partit. A mi em dol molt la posició d'Alfred Bosch, que va en una línia diferent d'altres esquerres municipals que han permès governs de coalició, com ara el de Badalona. Hauríem d'haver tendit cap aquí. Sempre hem tingut la porta oberta a ERC i la veritat és que ens ha decebut molt. Quan vam trencar amb el PSC, Esquerra es va oferir a donar-nos suport i la veritat és que no l'hem trobat. Al revés, han aprofitat la situació de més debilitat per fer forat. El cas més emblemàtic és el del tramvia. Dirigents d'ERC en la intimitat em reconeixen que s'avergonyeixen de la posició de Bosch a Barcelona i no entenen que estigui prioritzant els seus interessos particulars a costa de l'interès general i de buscar espais de consensos. La mala relació que tenim amb ell enrareix i dificulta les relacions amb ERC. Hi hem d'estar per sobre, però el component personal pesa.

"Dirigents d'ERC en la intimitat em reconeixen que s'avergonyeixen de la posició d'Alfred Bosch a Barcelona i no entenen que estigui prioritzant els seus interessos particulars"

- Veu el projecte de Jordi Graupera com una amenaça real per a les possibilitats d'Ada Colau de repetir com a alcaldessa?

- Crec que no aporta res tenir un alcalde independentista a la ciutat. No sé en què es tradueix això en acció política. Vaig escoltar atentament el discurs de Graupera i hi ha coses que em van agradar, però no va concretar en què beneficiarà la ciutat que hi hagi un alcalde independentista. De fet, és més fàcil que faci la denúncia antirepressiva algú que no és independentista perquè li dona més credibilitat. El PSC ens acusa de portar el debat a l'Ajuntament i nosaltres li diem que no és una qüestió d'independència sinó que és una qüestió de drets humans. Aquest discurs és més fàcil de neutralitzar quan qui tens davant és una alcaldessa o un partit no independentista que aixeca la bandera de la democràcia i dels drets humans. Per promoure espais de diàleg i construir ponts crec que els "comuns" tenim molta més legitimitat. Hem impulsat oferir assistència psicològica i jurídica a tots els afectats per l'1-O, vam fer un informe que vam presentar a Brussel·les i el Congrés, vam rebre els alcaldes quan van ser incriminats, hem posat un llaç groc a la façana, vam rebre els familiars dels presos polítics, hem fet debats. Estem fent accions per reforçar el lideratge que, davant el buit de la Generalitat, creiem que més que mai tenim l'obligació de fer per defensar els veïns i veïnes que van veure vulnerats els seus drets l'1-O.
 
- Li atorga fortalesa a la proposta de Graupera després d'haver estat rebuda amb fredor per part dels partits?

- És molt indicatiu de les possibilitats d'èxit de la proposta la reacció que han tingut el PDECat i ERC. Crec que fer un front independentista a l'Ajuntament genera pocs incentius perquè la gent vota en clau municipal i l'eix esquerra-dreta pesa molt. Intentar introduir l'eix nacional a l'hora de votar pot retroalimentar Ciutadans i la política de blocs a l'Ajuntament. El moviment de Graupera pot generar incentius per construir un bloc a l'altra banda. Traslladar la política de blocs a l'Ajuntament seria un desastre en termes de ciutat i de país perquè erosionaria es espais centrals que intenten superar aquests dos blocs.

- Si els "comuns" no revaliden l'alcaldia serà un fracàs del seu projecte?

- L'alcaldia és el baluard del projecte dels "comuns" i de Podem i de les seves aliances. L'esperit del 15-M es tradueix políticament a les municipals i les alcaldies del canvi, que són una finestra d'esperança construida des de baix amb molt d'esforç. És des d'allà on es pot albirar una alternativa a nivell estatal. Evidentment, en aquesta xarxa de ciutats, Barcelona ostenta un paper de lideratge. No només quedaria tocat el projectes dels "comuns", sinó el projecte estatal, perquè és al reflux de la candidatura de Barcelona que neixen les altres com a rèplica. Evidentment, seria un cop dur, també a nivell estatal.

"Si perdéssim l'alcaldia de Barcelona no només quedaria tocat el projecte dels "comuns", sinó el projecte estatal"

- Quins seran els següents passos que seguirà l'Ajuntament en el marc de la lluita contra la impunitat franquista? Ja han presentat la querella pels abusos als homosexuals durant el tardofranquisme?

- Ara ostentem la presidència de la xarxa i tenim un full de ruta previst amb accions com aquesta querella, que està acabada i s'ha de presentar i anunciar formalment. 

- Quan s'aprovarà la modificació de l'ordenança del civisme? S'han introduït noves modificacions en el període de converses amb els grups municipals?

- La vam portar a una comissió de Presidència, però la vam retirar perquè no tenia els suports necessaris. És una de les conseqüències de la ruptura del pacte amb el PSC. Ara ens estem trobant moltes dificultats perquè ERC està complint però amb el PDECat ens està costant molt posar-nos d'acord. L'ordenança de civisme és més dura, en alguns aspectes, que la llei mordassa. És curiós, perquè tothom es posa d'acord amb revocar aquesta llei, però el PDECat defensa que s'han d'endurir les sancions per les infraccions a l'espai públic. Nosaltres creiem que algunes sancions haurien de desaparèixer. Enganxar cartells pot seguir estant prohibit, però una altra cosa és que es multi. No són el mateix cartells amb publicitat i que tenen un guany econòmic que cartells en els quals està involucrat un dret d'expressió. Es dona la paradoxa que, quan retirem els cartells en compliment de l'ordenança, el PDECat protesta però està en contra de reformar l'ordenança. Estem en un moment d'impàs i no hi ha un calendari fix.