25
d'abril
del
2018
Actualitzat
el
02
de maig
a les
16:05h
Cristina Cifuentes (Madrid, 1964) ha deixat de ser un problema per a Mariano Rajoy. La presidenta madrilenya ha presentat finalment la seva dimissió. Després de l'escàndol del màster falsificat a la Universitat Rei Joan Carles (URJC), que l'havia deixat al caire del precipici, la notícia del robatori d'unes cremes en un supermercat l'han forçat a donar un pas al front. Però, en la seva fallida, converteix en un cràter la Comunitat de Madrid, el gran bastió d'un Partit Popular en caiguda lliure. La trajectòria de Cifuentes dibuixa una política ambiciosa, amb una gran capacitat de construir una imatge pròpia al marge del convencionalisme més conservador que caracteritza el seu partit.
La reinvenció d'una dretana dura
Cifuentes va començar la seva carrera política sent una jove militant d'Alianza Popular, la vella marca de la dreta dura que acabdillava Manuel Fraga en els inicis de la transició. Va culminar els estudis de dret (els màsters ja serien una altra cosa) a la Universitat Complutense, on va conèixer qui seria un dels seus socis polítics, el rector Gustavo Villapalos. El mateix que, com a conseller d'Educació de la Comunitat de Madrid, va impulsar la Universitat Rei Joan Carles (URJC), que tants disgustos li ha donat a Cristina i és avui una institució desacreditada.
Com a diputada de l'Assemblea madrilenya, va obrir-se camí pels passadissos d'un PP que va convertir Madrid en un dels seus bastions més imponents. L'altre era el País Valencià. Va assistir a les guerres fratricides entre les maquinàries polítiques d'Alberto Ruiz Gallardón i Esperanza Aguirre. Va veure passar el cadàver de Ruiz Gallardón, enredat per Rajoy en el tema de l'avortament sent ministre de Justícia. I va contemplar l'ascens d'Aguirre al lideratge total de Madrid. El 2012, un Rajoy que aconsegueix la Moncloa al tercer intent la designa delegada del govern a la capital.
La connexió Marisa González
Des de la delegació, Cifuentes elabora una imatge que va com l'anell al dit per esdevenir un dia, quan Aguirre s'incineri per una suma d'escàndols de corrupció, la nova lideresa. Mostra duresa al capdavant de la policia amb el moviment de l'11-M i les protestes al carrer. I alhora ensenya el rostre més suposadament liberal dels populars, mostrant-se com una persona sensible als drets dels homosexuals i gens clerical, fins i tot coquetejant amb el republicanisme.
En la construcció del personatge Cifuentes hi ha una persona clau: Marisa González, el seu braç dret, la cap de gabinet, pe`ro sobretot la seva directora de comunicació. Marisa González és la dona que va fer de Ruiz Gallardón -probablement un dels dirigents populars més reaccionaris- un polític ben vist per l'esquerra i amb fama de liberal. Diuen que Ruiz Gallardón va cometre un error fatal quan va prescindir d'ella al fer-se càrrec del ministeri de Justícia. Cifuentes la va contractar.
De ser l'anti-Aguirre a amenaçar Rajoy
Quan un tsunami d'afers de corrupció s'endú Aguirre i, més tard, el seu hereu, Ignacio González, Cifuentes és allí per recollir el ceptre i és feta candidat a la Comunitat. És l'any 2015 i aconsegueix guanyar, això sí, tancant un acord amb Ciutadans. La presidenta aconsegueix el control del partit a la comunitat, però comet l'error dels encegats pel poder. Obre massa fronts interns. Defensa les primàries com a sistema d'elecció dels candidats del partit, irritant un sector de Génova. I s'atreveix a furgar en aquest tema en vigílies del congrés del PP del febrer del 2017. Al veure, des de la primera fila, l'erosió del PP i de Rajoy, deixa veure que està disponible per a la successió. Rajoy no se'n refia.
Per fer del seu domini intern al PP madrileny una hegemonia total, escomet contra el règim d'Aguirre, que conserva partidaris. D'aquesta manera, intenta dos trumfos alhora: escombrar el que queda de la seva enemiga i aparèixer davant l'opinió pública com una dirigent neta i lliure d'escàndols. Per això prem l'accelerador de la lluita contra la corrupció i impulsa la investigació sobre l'afer del Canal d'Isabel II, que esquitxa de ple Aguirre i González.
Víctima de la supèrbia
Però per reeixir en el seu objectiu li manca prudència. Per esdevenir l'advocada de la integritat, ha de tenir un currículum pulcre. I l'esclat del "mastergate" la colpeja durament. Potser hagués pogut salvar-se si hagués admès la veritat des del primer moment. Però aquest cop, Marisa González no la va poder salvar. La lideresa es va enrocar, va negar els fets, va tenir la gosadia de mostrar documents falsos a l'Assemblea de Madrid, mentre els mitjans anaven publicant noves dades sobre el seu currículum falsejat.
La presentació d'una moció de censura per part del PSOE, amb el professor Ángel Gabilondo com a candidat a la presidència, ja va obtenir el suport de Podem. Ciutadans es veia abocat a afegir-s'hi si no volia aparèixer com un aliat del PP en el tema de la corrupció. Per la Moncloa, l'opció era intentar conservar la Comunitat fent caure Cifuentes o abraçar-se a ella fins al final, per forçar Ciutadans a fer-se la foto amb PSOE i Podem. Per un polític com Rajoy, previsible en les maniobres de conservació, la decisió era inevitable. Però, davant l'astorament de tothom, Cifuentes no volia cedir i fins i tot s'ha atrevit a intentar tòrcer el pols a Rajoy. L'Estat ha mostrat avui totes les seves armes. L'escena de l'hipermercat ha estat el cop definitiu. Podeu veure el vídeo, a sota:
La reinvenció d'una dretana dura
Cifuentes va començar la seva carrera política sent una jove militant d'Alianza Popular, la vella marca de la dreta dura que acabdillava Manuel Fraga en els inicis de la transició. Va culminar els estudis de dret (els màsters ja serien una altra cosa) a la Universitat Complutense, on va conèixer qui seria un dels seus socis polítics, el rector Gustavo Villapalos. El mateix que, com a conseller d'Educació de la Comunitat de Madrid, va impulsar la Universitat Rei Joan Carles (URJC), que tants disgustos li ha donat a Cristina i és avui una institució desacreditada.
Com a diputada de l'Assemblea madrilenya, va obrir-se camí pels passadissos d'un PP que va convertir Madrid en un dels seus bastions més imponents. L'altre era el País Valencià. Va assistir a les guerres fratricides entre les maquinàries polítiques d'Alberto Ruiz Gallardón i Esperanza Aguirre. Va veure passar el cadàver de Ruiz Gallardón, enredat per Rajoy en el tema de l'avortament sent ministre de Justícia. I va contemplar l'ascens d'Aguirre al lideratge total de Madrid. El 2012, un Rajoy que aconsegueix la Moncloa al tercer intent la designa delegada del govern a la capital.
La connexió Marisa González
Des de la delegació, Cifuentes elabora una imatge que va com l'anell al dit per esdevenir un dia, quan Aguirre s'incineri per una suma d'escàndols de corrupció, la nova lideresa. Mostra duresa al capdavant de la policia amb el moviment de l'11-M i les protestes al carrer. I alhora ensenya el rostre més suposadament liberal dels populars, mostrant-se com una persona sensible als drets dels homosexuals i gens clerical, fins i tot coquetejant amb el republicanisme.
En la construcció del personatge Cifuentes hi ha una persona clau: Marisa González, el seu braç dret, la cap de gabinet, pe`ro sobretot la seva directora de comunicació. Marisa González és la dona que va fer de Ruiz Gallardón -probablement un dels dirigents populars més reaccionaris- un polític ben vist per l'esquerra i amb fama de liberal. Diuen que Ruiz Gallardón va cometre un error fatal quan va prescindir d'ella al fer-se càrrec del ministeri de Justícia. Cifuentes la va contractar.
De ser l'anti-Aguirre a amenaçar Rajoy
Quan un tsunami d'afers de corrupció s'endú Aguirre i, més tard, el seu hereu, Ignacio González, Cifuentes és allí per recollir el ceptre i és feta candidat a la Comunitat. És l'any 2015 i aconsegueix guanyar, això sí, tancant un acord amb Ciutadans. La presidenta aconsegueix el control del partit a la comunitat, però comet l'error dels encegats pel poder. Obre massa fronts interns. Defensa les primàries com a sistema d'elecció dels candidats del partit, irritant un sector de Génova. I s'atreveix a furgar en aquest tema en vigílies del congrés del PP del febrer del 2017. Al veure, des de la primera fila, l'erosió del PP i de Rajoy, deixa veure que està disponible per a la successió. Rajoy no se'n refia.
Per fer del seu domini intern al PP madrileny una hegemonia total, escomet contra el règim d'Aguirre, que conserva partidaris. D'aquesta manera, intenta dos trumfos alhora: escombrar el que queda de la seva enemiga i aparèixer davant l'opinió pública com una dirigent neta i lliure d'escàndols. Per això prem l'accelerador de la lluita contra la corrupció i impulsa la investigació sobre l'afer del Canal d'Isabel II, que esquitxa de ple Aguirre i González.
Víctima de la supèrbia
Però per reeixir en el seu objectiu li manca prudència. Per esdevenir l'advocada de la integritat, ha de tenir un currículum pulcre. I l'esclat del "mastergate" la colpeja durament. Potser hagués pogut salvar-se si hagués admès la veritat des del primer moment. Però aquest cop, Marisa González no la va poder salvar. La lideresa es va enrocar, va negar els fets, va tenir la gosadia de mostrar documents falsos a l'Assemblea de Madrid, mentre els mitjans anaven publicant noves dades sobre el seu currículum falsejat.
La presentació d'una moció de censura per part del PSOE, amb el professor Ángel Gabilondo com a candidat a la presidència, ja va obtenir el suport de Podem. Ciutadans es veia abocat a afegir-s'hi si no volia aparèixer com un aliat del PP en el tema de la corrupció. Per la Moncloa, l'opció era intentar conservar la Comunitat fent caure Cifuentes o abraçar-se a ella fins al final, per forçar Ciutadans a fer-se la foto amb PSOE i Podem. Per un polític com Rajoy, previsible en les maniobres de conservació, la decisió era inevitable. Però, davant l'astorament de tothom, Cifuentes no volia cedir i fins i tot s'ha atrevit a intentar tòrcer el pols a Rajoy. L'Estat ha mostrat avui totes les seves armes. L'escena de l'hipermercat ha estat el cop definitiu. Podeu veure el vídeo, a sota: