28
d'agost
de
2018, 14:41
Actualitzat:
29
d'agost,
15:45h
El setembre passat, en vigílies de l'1-0, vam entrevistar l'historiador Josep Fontana (1931-2018), qui ha mort als 86 anys i continuava sent un cap molt despert sobre la realitat catalana. El camí que duia cap al referèndum convocat apareixia ja ple d'obstacles, però el que passaria aquell dia i en els mesos posteriors era un gran enigma. Davant els interrogants del futur immediat, ens va semblar que el millor era conversar amb algú que tingués perspectiva històrica. El que sorprenia de Fontana era que combinava la voluntat optimista del combat amb l'anàlisi freda. La lectura d'aquesta entrevista potser refredarà alguns entusiasmes, però aporta molts estris per comprendre el que està passant.
Les premonicions d'un savi
Algunes de les coses que afirmava en aquella entrevista eren premonitòries. Estava convençut que l'Estat actuaria de forma repressiva, arribant si calia fins a intervenir l'autonomia, com així va passar. No es feia cap il·lusió sobre una possible mediació internacional i fins va assegurar: "Una intervenció de la Unió Europea? No he cregut mai en fades".
Fontana preveia que l'Estat convocaria unes eleccions autonòmiques creient que això podria anul·lar el lideratge independentista. Confiava en el que podia aconseguir un poble combatiu, i donava un consell: "Si hem d'aconseguir millores, no ens vindran donades per un govern més comprensible a Madrid, sinó que se les haurem d'arrabassar".
Entre Soldevila i Vicens
En la trajectòria de Fontana van influir-hi molts investigadors, però cal recordar que va tenir com a mestres dos historiadors com Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives, que van acabar encarnant dues línies historiogràfiques diferents, la de Soldevila més tradicional i la de Vicens oberta als corrents de la ciència social. Les vicissituds diferents dels dos personatges, amb un Soldevila vinculat al catalanisme republicà vençut, i Vicens intentant obrir-se camí en la universitat del franquisme, va fer que fossin contraposats també en el pla personal. Fontana va començar a sentir la passió per la història a casa de Soldevila, en les classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans. I després va ser un jove deixeble de Vicens.
Al costat del poble
De formació marxista, l'anàlisi dels esdeveniments i el pes dels fets, sempre tossuts contra els dictats de tota escola, va fer que acabés rebutjant els determinismes. Mai va entendre la ciència històrica com una activitat tancada i al marge de la vida i les preocupacions reals de la gent. El mateix afany que el va dur a la investigació del passat el va convèncer per militar al PSUC durant el franquisme. I sempre va recordar amb nostàlgia les manifestacions del "no a la guerra" al costat dels seus veïns.
El seu darrer llibre, El segle de la revolució, arrencava l'any 1914 i concloïa amb l'elecció de Donald Trump. Un colofó prou contundent com per qüestionar que la història sigui un trajecte ascendent cap al progrés. No sentia cap fascinació pels grans personatges, i si se li preguntava per un protagonista admirat, responia que el poble de Catalunya. Al final dels seus dies, negava que la història tingués un sentit i afirmava que l'important era entendre-la bé. Avui hem perdut un dels seus millors intèrprets.
Les premonicions d'un savi
Algunes de les coses que afirmava en aquella entrevista eren premonitòries. Estava convençut que l'Estat actuaria de forma repressiva, arribant si calia fins a intervenir l'autonomia, com així va passar. No es feia cap il·lusió sobre una possible mediació internacional i fins va assegurar: "Una intervenció de la Unió Europea? No he cregut mai en fades".
Fontana preveia que l'Estat convocaria unes eleccions autonòmiques creient que això podria anul·lar el lideratge independentista. Confiava en el que podia aconseguir un poble combatiu, i donava un consell: "Si hem d'aconseguir millores, no ens vindran donades per un govern més comprensible a Madrid, sinó que se les haurem d'arrabassar".
Entre Soldevila i Vicens
En la trajectòria de Fontana van influir-hi molts investigadors, però cal recordar que va tenir com a mestres dos historiadors com Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives, que van acabar encarnant dues línies historiogràfiques diferents, la de Soldevila més tradicional i la de Vicens oberta als corrents de la ciència social. Les vicissituds diferents dels dos personatges, amb un Soldevila vinculat al catalanisme republicà vençut, i Vicens intentant obrir-se camí en la universitat del franquisme, va fer que fossin contraposats també en el pla personal. Fontana va començar a sentir la passió per la història a casa de Soldevila, en les classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans. I després va ser un jove deixeble de Vicens.
Al costat del poble
De formació marxista, l'anàlisi dels esdeveniments i el pes dels fets, sempre tossuts contra els dictats de tota escola, va fer que acabés rebutjant els determinismes. Mai va entendre la ciència històrica com una activitat tancada i al marge de la vida i les preocupacions reals de la gent. El mateix afany que el va dur a la investigació del passat el va convèncer per militar al PSUC durant el franquisme. I sempre va recordar amb nostàlgia les manifestacions del "no a la guerra" al costat dels seus veïns.
El seu darrer llibre, El segle de la revolució, arrencava l'any 1914 i concloïa amb l'elecció de Donald Trump. Un colofó prou contundent com per qüestionar que la història sigui un trajecte ascendent cap al progrés. No sentia cap fascinació pels grans personatges, i si se li preguntava per un protagonista admirat, responia que el poble de Catalunya. Al final dels seus dies, negava que la història tingués un sentit i afirmava que l'important era entendre-la bé. Avui hem perdut un dels seus millors intèrprets.