Ignacio Sánchez Cuenca: «L'actuació del Suprem empeny Espanya cap a la situació de Polònia»

Criticar en el panorama de la cultura espanyola noms "intocables" com Mario Vargas Llosa, Fernando Savater, Antonio Muñoz Molina o Arturo Pérez Reverte requereix gosadia. La té Ignacio Sánchez Cuenca, professor de Ciència Política de la Universitat Carles III, que ha impartit també a les universitats Pompeu Fabra, Salamanca i Yale. La teoria de la democràcia i la política comparada són els seus àmbits d'estudi.

Entre la seva producció bibliogràfica hi ha La desfachatez intelectual (Los Libros de la Catarata, 2015) i Atado y mal atado. El suicidio institucional del franquismo y el surgimiento de la democracia (Alianza, 2014). Quan es diu que la intel·lectualitat espanyola ha estat muda davant la repressió de l'Estat a Catalunya cal consignar les rellevants excepcions. Una d'elles és la de Sánchez Cuenca.

El seu assaig La confusión nacional (Los Libros de la Catarata) està considerat com un dels títols imprescindibles per saber què està passant en el panorama polític espanyol. En aquesta entrevista -que fem abans de la seva participació a la Biennal de Pensament Ciutat Oberta, a Barcelona- en dona algunes claus.

- A La confusión nacional dissecciona com ha afrontat la democràcia espanyola el procés sobiranista. Ofereix un diagnòstic preocupant. L'Estat està disposat a pagar el cost de sotmetre la "revolta catalana"?

- En el llibre acabo dient que quan l'estat espanyol ha hagut de decidir entre unitat nacional i democràcia, acaba optant per la unitat nacional, encara que tingui un cost per la democràcia. Tot indica que les elits espanyoles consideren que el preu a pagar val la pena, que si s'ha de sacrificar una mica de democràcia per mantenir Espanya unida, se sacrifica.

"Les elits espanyoles consideren que el preu a pagar per sotmetre Catalunya sacrificant una mica de democràcia val la pena"

- El nou context polític, amb el nou govern Torra i amb el de Pedro Sánchez, pot canviar les coses?

- Hi ha diverses maneres de respondre a això. Una és pensar què hagués passat si hi hagués hagut un govern del PSOE en aquests darrers anys. Jo penso que les coses no haguessin arribat tan lluny. Això amb Zapatero no hagués passat perquè entenia els conflictes polítics d'una altra manera. Però ara veiem que el PSOE està dividit internament. El govern de Sánchez està molt pressionat per les elits, el pes de l'opinió pública i les divisions internes al PSOE.

- Assenyala com un fet dramàtic la minsa reacció a l'evidència de la guerra bruta de baixa intensitat feta pel govern Rajoy contra el sobiranisme.

- Si la víctima d'aquesta guerra bruta hagués estat un partit espanyol d'àmbit nacional, això hagués desembocat en un escàndol de grans proporcions. Un cop més, potser no val tot, però per combatre l'amenaça de ruptura territorial valen més coses de les que són admissibles en democràcia. En aquest cas, la societat va mirar cap a un altre costat.
 
- S'ha mostrat molt crític també amb l'independentisme.

- És que el moviment independentista s'ha posat uns objectius que no és capaç de complir. Es va fixar uns terminis absurds, creant unes dinàmiques d'expectatives que van arrossegant els dirigents del procés i els fan prendre decisions cada cop més allunyades de la realitat. Per desobeir necessites tenir un suport social més ampli, has de ser Gandhi a l'Índia o Luther King als Estats Units. És a dir, tenir tota la teva gent darrere com un bloc. Però la societat catalana és molt complexa i no hi ha tota la societat en bloc darrere. En això sóc crític. No pels objectius en ells mateixos, tot i que jo no desitjo la independència de Catalunya. Critico que no s'hagin mesurat les forces.

"L'independentisme va malbaratar els seus recursos no aturant-se l'1 d'octubre"

- Què li aconsellaria a l'independentisme en aquest precís moment?

- No sóc bo per donar consells, però crec que l'independentisme va malbaratar els seus recursos no aturant-se l'1 d'octubre, que va ser un èxit de l'independentisme. Ho va ser a Catalunya però també a l'exterior. L'1-O va ser un exercici de democràcia i es va aconseguir un capital polític enorme. Però hi va haver la temptació d'utilitzar-ho a curt termini. Entenc que els líders van sentir la pressió, però els líders has de saber resistir-la.  

- Quan va escriure La desfachatez intelectual, va dir que la societat civil espanyola és més madura que el gruix dels seus dirigents i creadors d'opinió. Segueix pensant-ho?

- És curiós que no hi hagi gaires enquestes sobre Catalunya a nivell estatal. Els pocs sondejos que tenim mostren una opinió pública difícil d'entendre. D'una banda, dona suport sense fissures a l'empresonament dels dirigents sobiranistes i rebutja tota concessió, i alhora ha augmentat, sobretot entre la gent jove, el suport a un referèndum pactat. Va ser còmic l'enquesta que va treure El Mundo a finals d'octubre del 2017 en què va mostrar una majoria en favor d'un referèndum pactat. Es van quedar tan astorats que van fer-ne una altra quatre setmanes després canviant la formulació de la pregunta.

- I entre la clase política?

En la classe política hi ha pànic a la possibilitat que en l'opinió pública creixi el suport a un referèndum. Jo crec que quan se superi la fase judicial en què som ara, inevitablement, s'expandirà la idea d'un referèndum acordat. Curiosament, la gent que va viure la transició és la que manté una posició més tancada. Veuen la crisi catalana com posar un risc al que es va aconseguir.

"Quan se superi la fase judicial, s'expandirà la idea d'un referèndum acordat"

- Com veu la situació dels presos?

- Home, el que succeeix és un abús de l'estat de dret. Crec que el Tribunal Suprem està actuant com si estigués incoant una causa general contra el sobiranisme en comptes de jutjar coses concretes. Això és una aberració en democràcia. Això està col·locant Espanya en una posició molt delicada a Europa. No dic que estiguem com Polònia, però l'actuació del Suprem empeny Espanya cap a la situació de Polònia. Les crítiques es van estenent. Les declaracions de Pascual Sala em semblen rellevants: és una veu autoritzada i ha estat president del Tribunal Constitucional.    

- A La confusión nacional adverteix dels perills que es poden donar si hi ha un desinflament del moviment independentista.

- Els estudiosos de la dinàmica dels moviments socials han descobert que el moment crític es produeix en les fases de decreixement. Quan el suport social disminueix, els més compromesos amb la causa tenen la temptació de compensar-ho amb tàctiques més radicals.  

- Pedro Sánchez és més sòlid que Rodríguez Zapatero? Més audaç?

- Sóc escèptic amb les possibilitats de Sánchez, no tant per ell sinó perquè el seu partit està menys unit que amb l'etapa de Zapatero. Si hi hagués eleccions noves i el PSOE disposés de més majoria per governar, el partit s'uniria més i potser es podria plantejar una política més arriscada. Però és difícil que el bloc progressista amb Podem avanci amb prou claredat com per abordar el problema. La pressió ambiental a Madrid és terrible. És una bombolla ideològica que gira entorn uns supòsits que no es qüestionen, com que a Catalunya hi ha hagut un cop d'estat. I als colpistes se'ls posa a la presó.
 
- A La desfachatez intelectual analitzava la qualitat del debat públic espanyol. D'això fa dos anys. S'ha millorat?

- En absolut. Fins i tot s'ha empitjorat. El tema català ha tret el pitjor de la cultura política espanyola. Havíem avençat en els primers vint o trenta anys de democràcia. La passió que s'ha generat amb la crisi política catalana ha tret coses que estaven en el subsòl. La contundència amb què es parla sobre Catalunya està podrint el debat polític a Espanya. Han ressorgit els pitjors dimonis del nacionalisme espanyol.

- Assegurava en el llibre que hi ha un relleu generacional entre els creadors d'opinió.

- Sí, però ara no soc tan optimista. Massa gent està molt amargada amb aquest tema. Qui es desvia d'aquí queda com un traïdor. Crec que a Catalunya això també ha passat, amb crítiques a persones per mantenir posicions considerades tèbies. Jo reivindico l'esperit fundacional de la transició. Fins i tot m'acolliria a la figura d'Adolfo Suárez, per qui no sento especial simpatia, que avui seria un feble davant els qui propugnen ma dura. Avui, el seu fill està en posicions molt dures però parla en nom dels principis del seu pare.

- És molt crític amb les grans firmes, els Savater, Vargas Llosa, Muñoz Molina, Pérez Reverte... Aquest senyor és membre de la Reial Acadèmia de la Llengua.

- Jo entenc que pugui estar a la Reial Acadèmia si és bon escriptor, el que no entenc és que el continuïn enviant a programes de gran audiència perquè opini de política i digui una insensatesa rere l'altra. A més, ho fa sempre insultant.

"L'evolució de Fernando Savater és representativa de la impossibilitat que hi hagi pensadors liberals a Espanya"

- Hi ha algun nom que pugui representar aquest món?

- Que els representi tots no, ja que hi ha diferències entre ells. Però la figura emblemàtica és Fernando Savater i ha estat un referent per d'altres més joves. La seva evolució és molt representativa del que ha passat en l'esfera pública espanyola, que és un fenomen que es repeteix al llarg del temps: la impossibilitat de tenir pensadors liberals a Espanya. Jo no em considero un liberal, però crec que és bo que hi hagi pensadors liberals. Al final, els liberals acaben desvirtuats pel tema nacional. És el que ha passat amb Ciutadans, que quan surt de Catalunya es presenta com un partit de conviccions liberals, amb menor presència de l'Estat, però així que sorgeix la qüestió catalana, es transforma en un partit nacionalista espanyol caracteritzat per la intransigència.

- El cas d'El País...

- Ara ha tingut una renovació important. Hi va haver un moment en què era indistingible dels seus competidors. Jo estic a vegades en desacord amb els seus editorials, però ja no és una posició de trinxera. Durant un temps, va semblar que El País diari hagués de salvar el país-estat. Això va arruïnar part del prestigi del diari. Aquest reescalfament nacional que s'ha produït ha limitat el pluralisme que s'estava configurant, sobretot entorn alguns digitals. Però Infolibre, CTXT, Público.es i eldiario.es han estat importants i han creat un sector de lector jove. Jo aquí veig certa esperança.   

- Crida l'atenció l'evolució de molts pensadors espanyols, que han passat de posicions d'esquerra marxista al conservadorisme més desvergonyit, però curiosament mantenint el mateix estil intolerant. Simplement han canviat de bíblia.    

- Alguns sí que van passar per posicions moderades i han fet tot el recorregut. Alguns venien de l'esquerra radical, després van coquetejar amb els governs de Felipe González, van passar pel liberalisme, però aquesta no era l'estació final i han reproduït el dogmatisme dels primers anys. Crec que seria important que els qui participen en l'esfera pública mostressin certa tolerància envers les idees alienes. Amb la crisi catalana això s'ha perdut molt.