L’extensió del futbol a l’Anglaterra industrial del segle XIX, que va implicar una creixent popularitat d’aquest esport, va despertar ben aviat l’interès d’algunes dones per practicar-lo. Inicialment, però, aquesta participació va estar limitada a activitats folklòriques sovint vinculades al fet matrimonial. Sense anar més lluny, alguns dels primers partits de futbol femenins eren enfrontaments entre dones solteres i casades en una activitat que en tenia ben poc, de competitiva, i molt d’aparador al servei dels joves mascles a la recerca d’esposa.
Aquesta dinàmica es va trencar amb l’arribada de la dècada dels 80 del segle XIX quan, per primera vegada, les dones britàniques van disputar partits atractius per al públic i amb un cert punt de competència. El debut formal d’aquest futbol femení va arribar el 1881, amb una sèrie de matxs, disputats a Edimburg i Glasgow, entre una selecció escocesa, coneguda amb el sobrenom de Mrs. Grahams XI, i una altra d’anglesa. Tot i la bona acollida de públic, el segon dels partits va acabar com el rosari de l’aurora, amb una violenta invasió de camp i amb les futbolistes perseguides per la massa enfervorida que havia saltat a la gespa. Un dels fets que segurament explica perquè la majoria de les integrants d’aquells combinats jugaven amb noms ficticis que no es corresponien amb els reals.
De fet, els incidents van esdevenir una constant en aquells primers partits de futbol femení que van suscitar la crítica d’una premsa caracteritzada pel tradicionalisme masclista de l’Anglaterra victoriana que retreia a les futbolistes la seva aparença, el seu vestuari i el seu nivell de joc, arribant a manifestar obertament que el futbol era un esport d’homes i que no era desitjable que les dames el practiquessin. Fins i tot diversos doctors van afegir-se a la campanya sol·licitant, amb pretesos arguments mèdics, que es prohibís completament l’exercici del futbol a les noies britàniques.
Imatge del combinat del nord del British Ladies Football Club, el 1895 Foto: SWNS.com
Malgrat la voluntat evident de l’establishment de dissuadir les dones de practicar-lo, un grup de fèmines va publicar, el 1894, un anunci al The Daily Graphic amb l’objectiu de trobar noies disposades a formar el primer club femení de la història. L’empresa va tenir èxit i gairebé una trentena de joves van apuntar-se a la crida donant peu al naixement, l’1 de gener de 1895, del British Ladies Football Club, l’equip pioner del futbol femení que va passar a ser entrenat per l’aleshores jugador del Tottenham, Bill Julian, un dels pocs futbolistes masculins que va manifestar de forma oberta el seu recolzament a l’esport femení.
El British Ladies havia estat impulsat per dues figures clau. En primer lloc, per l’aristòcrata Florence Dixie, marquesa de Queensberry però alhora inquieta esportista, viatgera, escriptora, corresponsal de guerra i feminista de la primera hora. Dixie es va convertir en presidenta d’un club on a la secretaria l’acompanyava Nettie Honeyball, el pseudònim amb el qual era coneguda la jove futbolista de classe mitjana que juntament amb la marquesa havia promogut l’anunci al The Daily Graphic que havia propiciat la creació del British Ladies.
Malgrat que la presidència del club va recaure a mans d’una aristòcrata, el cert és que el gruix de les jugadores que van integrar-s’hi eren d’origen força més humil. Tot i la diferència de classe, les futbolistes compartien conviccions feministes amb la marquesa de Queensberry, com és el cas de Helen Matthews, una coneguda sufragista que ja havia participat a la sèrie de partits de futbol femenins de 1881 vestint la samarreta escocesa.
La sufragista i futbolista escocesa Helen Matthews, en una imatge de 1895 Foto: South West News Service
El nou British Ladies va debutar públicament el 23 de març de 1895, a Londres, en un matx que va aplegar més de deu mil espectadors i que va enfrontar dos equips del mateix club amb les futbolistes dividides entre un combinat del nord del Regne Unit i un altre del sud. El partit va suposar un progrés notable en la lluita pel reconeixement del futbol femení ja que, per primera vegada, les futbolistes van poder jugar sense cotilla ni sabates de taló alt. Tot i així, l’acollida del partit a la premsa va bascular entre la censura i la burla, una circumstància que no va fer desistir les entusiastes futbolistes que, en poc més d’un any, van disputar prop d’un centenar de partits d’exhibició arreu de la Gran Bretanya. Unes activitats on l’esport femení era protagonista, és cert, però on també ho era la lluita pels drets de les dones.
De fet, la pràctica futbolística de les British Ladies va servir per posar sobre la taula alguns dels temes reivindicats pel moviment feminista i que qüestionaven els models existents a la societat victoriana de l’època, com ara el vestuari, l’ideal femení o la sexualitat de les dones.
Imatge de la futbolista, feminista i impulsora de les British Ladies que competia amb el pseudònim de Netti Honeyball Foto: @FootballMuseum
La mateixa Nettie Honeyball argumentava que s’havia decidit a impulsar el club precisament per “demostrar que les dones no són les criatures ornamentals i inútils que els homes han dibuixat”, al temps que afegia que la pràctica futbolística femenina era un acte “d’emancipació” que aventurava que un dia “les dones seuran al Parlament i tindran veu en la direcció dels assumptes que els afecten”.
El feminisme de la secretària del club es completava amb el de la seva presidenta, la marquesa Florence Dixie, militant sufragista que, al marge del dret a vot, defensava la plena igualtat entre sexes fins al punt d’advocar perquè la corona pogués ser heretada per la filla primogènita del rei, per la mixitat en l’educació, per l’accés igualitari a totes les professions i posicions, o perquè, com havia succeït al futbol, les dones tinguessin dret a portar la mateixa vestimenta que els homes. A més, Dixie era l’autora d’una novel·la de ciència-ficció feminista, publicada el 1890 sota el títol Gloriana o la Revolució de 1900, que s’avançava al seu temps i retratava un Regne Unit on es reconeixia el dret femení al vot i on es dibuixava un país que arribava a finals del segle XX amb un govern de dones que el duia a la pau i a la prosperitat.
Malauradament, malgrat el fervor de les seves impulsores, el Britsh Ladies va tenir una vida efímera ja que va desaparèixer el setembre de 1896, poc més d’un any després del seu primer partit, fruit de la manca de recursos econòmics per prosseguir amb la seva activitat.
El futbol femení va tornar a l’obscuritat i va veure com s’imposaven mesures com la que va adoptar el 1902 el consell de la Football Association que va prohibir que els equips masculins s’enfrontessin a combinats de fèmines fins i tot en partits benèfics. Enrere quedava el somni d’aquelles pioneres que van fer del futbol un instrument de vindicació de l’emancipació femenina.
Retrat de Lady Florence Dixie, marquesa de Queensberry i presidenta del British Ladies Football Club Foto: National Portrait Gallery, London