Francesc Cabana: «La història no absoldrà Jordi Pujol»

Francesc Cabana (Barcelona, 1934), tres fills i vuit nets, contempla la realitat amb una espurna d'ironia. Ho sap tot sobre la història de la banca i l'empresa catalana. Després d'una extensa producció bibliogràfica, imprescindible per conèixer el passat econòmic del país, recentment ha publicat Set despatxos. Memòries, més aviat amables, de seixanta anys de feina (Mobil Books), un compendi de records escrits amb gràcia i vocació pedagògica. En aquesta conversa, feta a la seu d'Enciclopèdia a Diagonal Mar, parla amb llibertat de com veu el país, de l'escenari econòmic global, de Banca Catalana i la seva caiguda, i de l'expresident Jordi Pujol, a qui professa admiració i estima, però a qui valora de manera crítica. 

- Explica que va començar a treballar en banca sense despatx i amb una moto. Vostè ha vist com s'ha transformat el món dels banquers, que abans eren persones discretes que fugien de la llum.  

- I tant. He de dir que durant molts anys, tret d'algun cas excepcional, jo no en vaig veure, de corrupció. I, a nivell internacional, igual. N'hi comença a haver a partir dels anys 1975, 1976, però a la meva època no n'hi havia. Ara el que hi ha és un gran poder polític per part dels banquers. La banca s'ha anat reduint. Abans, els anys seixanta i setanta, hi havia un centenar de bancs a tot l'Estat. S'ha produït una fusió d'interessos dins del món financer que afavoreix l'oligopoli i li dona un enorme poder polític. Hem de pensar que els banquers compren el deute espanyol. 

- Quins efectes té això?

- Que els governs tenen molt en compte la seva opinió i s'ho pensen dues vegades abans d'adoptar mesures que puguin perjudicar un Santander, un Sabadell o la Caixa.  

- El seu primer despatx va ser la casa Dorca, d'Olot. Va ser el bressol de Banca Catalana. Havien acordat la compra de la Banca Dorca però va venir una oferta millor, i Dorca la va rebutjar perquè havia donat la seva paraula. 

- En Joan Dorca era un senyor. "Jo només tinc una paraula", ens va dir. Forma part d'una època, que també tenia aspectes positius. 

- Desmenteix de forma enèrgica la crítica que s'havia fet a Banca Catalana de ser una entitat que invertia bàsicament en projectes de país sense una visió de negoci.

- L'únic projecte de país en el qual ens vam abocar amb molts diners va ser amb l'Enciclopèdia Catalana, i va ser un èxit des del moment que va sortir. Va ser un gran negoci. Si no recordo malament, se'n van arribar a vendre més de 120.000 col·leccions. Nosaltres havíem previst una xifra de 30.000 o 40.000. Vam fer operacions de país, però no suposaven un cost enorme. Eren quantitats que podien ser d'un milió de pessetes, però no eren un cost. Es van enviar diners a Josep Tarradellas i en diverses activitats.
 
- Quines inexactituds queden dempeus sobre Banca Catalana?

- Jo tinc un llibre que encara no he publicat que és la meva història de Banca Catalana. Està escrit i elaborat. Fet exclusivament amb documents de l'època sense cap opinió actual. 

"He treballat bàsicament en dues empreses: Banca Catalana i l'Enciclopèdia, en totes dues he jugat a la contra i en tots dos casos tenia raó"

  
- Quines claus aporta en aquest llibre?

- Hi surten clarament els responsables del daltabaix. Jo he treballat bàsicament en dues empreses: Banca Catalana i l'Enciclopèdia. En totes dues, he jugat a la contra, restant en minoria. Les meves posicions no van ser acceptades i en tots dos casos tenia raó jo. Cosa que dona una satisfacció relativa, ja que les dues van acabar malament. Enciclopèdia es manté, però va fer unes bestieses terribles. També tinc escrita la història d'Enciclopèdia.

- S'hauria de publicar, això.

- Sí, però passa que, encara que hi ha gent morta, viuen els fills dels protagonistes i això sempre és delicat. No hi ha cap fet delictiu, eh? Tan sols queden reflectits els problemes de gestió.

- Quins errors s'hagués pogut estalviar l'Enciclopèdia?

- Es va decidir publicar en castellà. En un moment donat, jo vaig dir que si era per guanyar diners, d'acord. Però és que se'n van perdre. Era doblement estúpid. Una altra decisió va ser la venda de l'edifici i traslladar-nos aquí. Jo era del parer que l'Enciclopèdia havia de tenir un lloc al centre de Barcelona perquè és una empresa cultural i necessita un espai on rebre gent i fer actes socials. Aquí hi ha la Frigo, cosa que em sembla molt bé, però l'Enciclopèdia és diferent. Per fitxar un director general van contractar un headhunter! L'Enciclopèdia no podia fer-ho, això. Havia de posar un bon gestor i que també conegués la literatura catalana. 
 
- Què va dur a la caiguda de Banca Catalana?

- Hi va haver un grup de persones encapçalades per Jordi Pujol que van fer una política molt arriscada i la van perdre. Jo m'hi vaig oposar absolutament. Jo i el meu sogre, que era una persona extraordinària, però quan es tractava del seu fill...

"A Jordi Pujol me l'he estimat i me l'estimo molt. Altra cosa és que estigui en desacord amb la seva manera d'actuar"

  
- En què discrepaven?

- A Jordi Pujol me l'he estimat i me l'estimo molt. Altra cosa és que estigui en desacord amb la seva manera d'actuar. Jo l'he vist en consell de guerra i a la presó. A Banca Catalana va ser arriscada la compra de bancs, amb unes xifres que van comprometre la salut financera del banc. Vam ensopegar amb la crisi econòmica. Per aquí és per on ens va enganxar el Banc d'Espanya. El Santander també ho va fer, però el Banc d'Espanya va actuar diferent. - Què va fer el Santander?

- Abans de la mort de Franco, tement pel futur, va comprar tot una xarxa de bancs d'Amèrica Llatina. Resulta que la transició va acabar bé i, en canvi, a molts països llatinoamericans hi va haver fortes crisis. La inversió del Santander va ser superior als recursos propis que tenia. Però el Banc d'Espanya el va respectar.    

- Quina relació va tenir amb el Banc d'Espanya?

- Jo vaig ser a Corporació Bancària, que va ser la que va atendre els primers bancs que feien fallida. M'hi va posar el Banc d'Espanya, amb el qual jo hi tenia molt bona relació. Fins al director general, eren gent honesta i no tenien animadversió a Banca Catalana. Però se'ns va morir el màxim defensor que haguéssim pogut tenir, Núñez de la Peña, que ens coneixia i sabia que érem gent honesta.  

- Un dels protagonistes d'aquest llibre encara no publicat deu ser Mariano Rubio, el governador del Banc d'Espanya en aquell moment.

- Home, a aquest el vaig conèixer molt bé. Quan va morir vaig escriure un article a l'Avui dient que era un poca-vergonya i va haver gent que es va enfadar. Escolta, la gent és poca-vergonya viva i morta. Va ser el més fatal per nosaltres. En aquell moment, no hi havia l'odi contra els catalans que hi ha ara.  
 
- La història absoldrà Jordi Pujol?

- No. Una cosa són els 23 anys del seu govern. Ell té molt d'interès en què es revisi la seva història com a president, que es pot defensar molt. I quan va ser al consell de guerra, jo hi era. Ell va cridar la seva dona, la Marta, i li va dir que l'havien advertit que si parlava en el judici li aplicarien una pena més dura, però que ell parlaria. Però després d'aquell dia del juliol del 2014 , jo li vaig enviar una carta en què li deia que vaig sentir tres reaccions: sorpresa, indignació i compassió. 

- Mantenen el contacte?

- Jo el veig cada setmana. Ve a casa i parlem de coses generals. 

- Se sent decebut?

- Jo encara no ho entenc. No entenc com pot haver arribat a fer aquestes coses ell i la família. La dona... El que jo no vaig veure mai és que fos un home que es posés els diners a la butxaca, si era un home que no gastava res.

- A Set despatxos parla d'alguns líders econòmics dels anys seixanta, com Andreu Ribera Rovira, que va unificar les dues cambres en una única Cambra de Comerç. Veu figures així en el panorama actual?

- No gaire. Però líders falten a tot arreu. En l'economia, però també en la política. A Catalunya, a l'estat espanyol i a Europa. Això de Donald Trump als Estats Units...

"Piketty diu que els independentistes són els rics, però jo no conec cap persona que sigui rica i independentista"

  
- Un economista com Thomas Piketty va dir recentment que els independentistes eren els rics. Hi està d'acord?

- Home! Però si és a l'inrevés! L'independentisme és un moviment absolutament popular. Potser sí que a França hi ha un sector que vol anar a Luxemburg a portar els diners, però aquí no. Jo no conec cap persona que sigui rica i sigui independentista. N'hi pot haver algun, però les cúpules econòmiques no. 
 
- Com veu el moment polític?

- Jo soc independentista, per sentiment, però també per coneixement. Catalunya pot estar bé dins d'una federació europea, però amb tants drets com els que pot tenir Espanya o Alemanya. 

- I creu que estem més a prop d'això?

- El que crec és que Espanya és un mal veí. No sé què passarà. Amb 85 anys, ja no veuré moltes coses noves. L'independentisme és un fenomen popular. Ve de sota. Cal tenir esperança. El país econòmicament tira endavant. Fa dos anys va passar una cosa enormement greu, que va ser el trasllat de seus d'empreses, començant per la Caixa i el Banc de Sabadell. Es venen accions a societats estrangeres. Com és que no se'n parla més? Catalunya no farà res si no té una economia sòlida al darrera. Què fa el Banc de Sabadell a Alacant? Per què s'han venut Codorniu? Per què s'han venut Freixenet? Si guanyaven diners! Hi ha hagut moltes empreses que han venut. Pastas Gallo, o Cirsa, o Pronovias. Una cosa és que vingui inversió estrangera, que està molt bé, i l'altra és que et comprin les societats. Els qui s'han venut les societats, de Freixenet a Gallo, haurien d'explicar el per què.

"Els qui s'han venut les societats, de Freixinet a Gallo, haurien d'explicar el per què"

  
- Va publicar fa poc L'agonia del capitalisme. Realment, creu que està a les últimes?

- I tant! Jo volia generar un debat, però veig que ningú s'hi ha agafat. Crec que en Karl Marx tenia raó quan deia que el capitalisme va de crisi en crisi i cada vegada serà pitjor, amb una redistribució nefasta de la riquesa. Quan es van fer canvis socials importants? Després de la Segona Guerra Mundial. Però cal que hi hagi una conflagració perquè es facin canvis necessaris? El model està molt esgotat. La producció es basa en el capital i el treball. Però el capitalisme ha donat massa força al capital i s'ha de revisar. Els sindicats també s'han d'interessar pels beneficis de l'empresa. Crec que arribarà un moment en què la humanitat reaccionarà.

- Què és el que amenaça més la recuperació econòmica? 

- El que hi ha, i això també ho diu Piketty, és una enorme desigualtat. Jo acabo el meu llibre sobre l'agonia del capitalisme amb la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides, que és del 1948. No la compleix ningú. Hem de fer que es compleixi. És el document més citat i publicat de la història i és el més incomplert.