"Tothom qui l'ha conegut explica que ha viscut amb enteresa i valentia el seu combat amb la malaltia. I amb sentit de l'humor, que no l'ha abandonat mai"
L'imaginari de cadascú és un caos. Una massa informe i amorfa que no respon a lògiques, a racionalitats, a coherències. Conec persones que dins hi porten instal·lats els toros i les espardenyes de set betes, la bona cuina i els pastissets industrials, Mario Vargas Llosa i la Cuore. Michael Robinson formava part de molts imaginaris, moltíssims. Imaginaris amants del futbol però també amants de la televisió, del periodisme, del reportatge i l'entrevista com a gèneres metamòrfics, del sentit de l'humor com a arma infal·lible per excitar la intel·ligència de la gent.
Les transmissions esportives de Canal+ són, des de fa un quart de segle, un referent de qualitat. Ningú ho ha fet ni ho fa millor que ells. Ja fa mesos que he abandonat el futbol, fastiguejat de tanta tonteria. Només si ensopego amb una transmissió del Plus m'hi quedo una estona. Robinson, formant tàndem etern amb Carlos Martínez, i amb un bon feix d'analistes ben preparats, ha excel·lit en un terreny habitat per massa fanàtics i ximplets. Robinson va fer del sentit de l'humor, la ironia i el doble sentit uns aliats boníssims per acompanyar la narració d'un partit de futbol. Segur que els portava incorporats de fàbrica però també segur que els va poder desenvolupar bé a El día después, aquell programa que treia punta a la jornada futbolística amb imaginació i talent.
Després va venir Informe Robinson, el programa de reportatges i entrevistes al qual ell posava cara i personalitat. N'hi ha un bon grapat que són fabulosos. Bussejant pel passat i el present de l'esport mundial, per totes les disciplines, tractant bé els recursos, els materials, la narrativa, la imatge i la qualitat audiovisual, el programa ha esdevingut, també, un referent. Recordo l'entrevista que Robinson li va fer a Cruyff quan es complien no sé quants anys de la seva arribada al Barça. Recordo el reportatge sobre els vint-i-cinc anys de la victòria a Wembley. Recordo un reportatge sobre el seu estimat Liverpool.
Recordo un reportatge, no sé a quin programa –crec que a Fiebre Maldini– sobre la final de la Copa d'Europa del 1984. Es va jugar a Roma i va enfrontar la Roma i el Liverpool. Els noranta minuts van acabar 1-1 i tot es va decidir als penals. És mític el xou que el porter Grobbelaar va fer sota els pals, movent-se com un ninot per a desconcentrar els jugadors italians.
Robinson no va jugar ni un minut de la final però, quan l'últim penal va donar la victòria al seu equip, va esclatar d'emoció i d'alegria. Al vídeo se'l veu, corrent i saltant, abraçant-se als seus companys. És bonic saber quines són les vides diverses de les persones. Quan se l'escoltava comentant un partit del seu estimat Liverpool –aquella final guanyada al Milan a Istambul– era fàcil veure'l sobre la gespa de Roma, embogit, celebrant, feliç. Tothom qui l'ha conegut explica que ha viscut amb enteresa i valentia el seu combat amb la malaltia. I amb sentit de l'humor, que no l'ha abandonat mai.
