Ara que Catalunya ja encara la recta final d'Eufòria, crec que és important que ens ho tornem a recordar amb un somriure d'orella a orella: es poden crear referents juvenils en català. És possible. El català no mossega. Se'l pot agafar, vestir-lo de bons continguts, distribuir-lo per tots els canals possibles i, a més a més, acabar convertint-lo en un èxit esclatant.
No hi ha cap llei espanyola ni cap altre enemic extern que ens ho prohibeixi. De fet, durant molts anys l'enemic ha estat intern. Ni s'ha prioritzat el nínxol juvenil -el que t'ha de falcar el futur de la llengua- a l'hora de crear audiovisual en català, ni s'ha fet una bona feina, ben rumiada i estratègica, quan s'ha abordat amb desgana la qüestió.
El cas d'Eufòria, però, ens demostra que, fins i tot arribant 20 anys tard, es pot triomfar reproduint un format més vell que l'anar a peu. Només calia posar-hi ganes, abocar-hi recursos, i obrir els ulls per caçar un càsting mil·limetrat que enamorés una audiència òrfena d'alegries.
Sí, fer valoracions sobre el que calia fer i el que no quan ja tenim sobre la taula els resultats de l'experiment és trampós. Estic sent trampós. Que fàcil, ara, dir que necessitàvem tenir aquest format específic amb aquests ingredients concrets. Per ser honest, admeto que probablement jo no hauria pronosticat que un Operación Triunfo remasteritzat triomfaria a casa nostra, després de tantes dècades i tants retorns; però sí, ha passat. I potser aquest èxit ens indica fins a quin punt hi havia fam de normalitat en l'audiovisual català juvenil, encara que fos una normalitat antiga.
Ara, és clar, correm el risc d'allargar el xiclet d'Eufòria fins que la goma quedi fina, pràcticament invisible. Hi ha el perill de caure en l'autocomplaença, creient que la feina està feta. I no, tota aquesta moguda acaba de començar. La resurrecció serà lenta i costosa, i només podrem confirmar que respirem amb normalitat quan el cor ens hagi bategat més d'una i més de dues vegades.
Si us plau, no ens encallem en un únic producte. No ens quedem només amb Eufòria. No ens quedem amb una segona temporada d'Eufòria, tampoc. Anem més enllà, posem en marxa la màquina de crear referents i dotem-la de la intel·ligència necessària perquè no deixi de fabricar futur: a la tele, a les plataformes, a les xarxes, a tot arreu.
Tenim una llengua que pot ser atractiva i jove, i l'únic que hem de fer és vendre-la com una llengua atractiva i jove. Vaja, com una llengua normal. Si ho fem, si som capaços de gestionar bé l'eufòria que ara ens sorprèn, potser aconseguirem treure el català de la depressió on nosaltres mateixos l'hem entaforat durant tants anys.