«La Diada del 2012 va demostrar als polítics que la societat els havia passat al davant»

Els arquitectes de la manifestació de la Diada de l'any 2012 recorden aquell dia amb una barreja de nostàlgia i emoció. La primera gran concentració nítidament independentista s'havia començat a gestar a l'estiu, amb accions en diversos pobles, i els termòmetres al territori d'aquells que eren a la sala de màquines de l'ANC -un despatx minúscul al carrer Rocafort de Barcelona i sense cobertura- ja feien preveure que podia ser un èxit. Totes les previsions van saltar pels aires des de bon matí de l'11 de setembre, quan Barcelona era un formiguer de persones que anaven amunt i avall, molta més gent que en altres diades. La manifestació va superar les expectatives en tots els sentits.

"Va ser un petit fracàs logístic que va evidenciar un èxit polític". Qui parla és Ferran Civit, que l'any 2012 formava part del secretariat nacional de l'ANC i s'encarregava -el terme és relatiu, perquè en aquella primera fornada de l'ANC tothom feia de tot- de les campanyes. El seu "siamès" o "nòvio" -així els anomenaven en algunes territorials de l'entitat- era Ignasi Termes, també secretari nacional i coordinador d'actes. Són, probablement, dos dels principals responsables de la manifestació de l'any 2012, que va col·lapsar el centre de Barcelona i, en molts aspectes, va obrir el cicle polític que culminaria amb el referèndum de l'1 d'octubre de l'any 2017.

L'ANC s'havia constituït com a entitat el 2011, i el març de 2012 va celebrar l'assemblea constituent en un acte al Palau Sant Jordi. A l'abril, Carme Forcadell era elegida presidenta, i només cinc mesos després, al setembre, una entitat jove aconseguia desbordar Barcelona per exigir la independència. No seria just obviar, però, la tasca feta prèviament amb les consultes per la independència. "Veníem d'un moviment previ, el de les consultes populars, que havia creat una xarxa territorial transversal increïble", assenyala Civit. Aquella ANC encara tendre va beure molt d'aquella estructura, clau per a l'èxit de la manifestació de la Diada.

A la xarxa territorial s'hi va sumar l'experiència de la gran manifestació de 2010 contra la sentència de l'Estatut, que havia organitzat Òmnium. Dos anys després, l'entitat es va bolcar en la manifestació de la Diada, posant a disposició de l'ANC la seva capacitat d'influència, els contactes i la capacitat comunicativa. "Òmnium es va posar a disposició d'una acció que convocava una entitat més jove, l'ANC, que en aquell moment encara no tenia una estructura tan forta", recorda Lluc Salellas, que l'any 2012 era el responsable de premsa de l'entitat que en aquell moment presidia Muriel Casals. La manifestació de 2012, però, seria diferent de la del 2010 i, d'alguna manera, suposaria un canvi de paradigma.

Una manifestació propositiva i amb el protagonisme de la gent
Era difícil veure Ignasi Termes i Ferran Civit per separat els mesos previs a la manifestació. Si no estaven junts, es trucaven per telèfon. Tot amb la mirada posada en l'acció de la tarda de la Diada. L'objectiu de convocar una manifestació independentista venia marcada al full de ruta de l'ANC, però aquell esborrany inicial es va modificar. Termes i Civit van plantejar una manifestació que fos propositiva i en què la gent, els assistents, fossin els protagonistes. "Vam passar de la protesta a la proposta", recorda Termes. Fins aleshores, les manifestacions havien estat reactives, en contra d'alguna cosa. La manifestació del 2012 va ser tot el contrari: a favor de la independència.

L'altre element nou va ser situar la gent com a protagonista de l'acció, tret característic de les manifestacions de l'ANC durant els anys posteriors. El 2012, els organitzadors havien muntat una mena d'assemblea popular a l'avinguda del Marquès de l'Argentera. Els manifestants tenien unes cartolines i des de l'escenari se'ls farien unes preguntes i haurien de "votar". Aquella acció va quedar eclipsada per la magnitud de la manifestació, però en els anys següents les performances van agafar més protagonisme. "Volíem que la gent no fos espectadora, sinó que formés part de l'acció. Que pensés: 'Si no hi soc, se'm trobarà a faltar'", explica Civit.
 
La manifestació també tenia un marcat caràcter inclusiu, que es posava de manifest en el lema, "Catalunya, nou estat d'Europa". "El vam discutir bastant i al final vam deixar que fos obert", recorda Termes. La idea d'"estat" no especificava les característiques d'aquest estat, i es parlava d'Europa, però no d'Unió Europea. La base de tot era l'autogovern i el dret a decidir, i tot estava pensat perquè tanta gent com fos possible s'hi sentís interpel·lada. "Volíem aglutinar el màxim de sensibilitats del sobiranisme cap a la independència", argumenta Termes. "Volíem empènyer la classe política, però sense retrets", afegeix Civit. Més d'un milió i mig de persones van omplir el centre de Barcelona.

Tot salta pels aires
El matí del dia 11 ja convidava a l'optimisme, perquè hi havia "molt de moviment", però al moment de l'inici de la manifestació, a les 17.14, és quan es va veure que allò seria històric. La marxa havia de començar al Passeig de Gràcia i arribar fins a l'Estació de França. Allà hi havia l'escenari on s'havien de fer els parlaments i després, la delegació de l'ANC es reuniria amb la presidenta del Parlament, Núria De Gispert. Tota la logística prevista va saltar pels aires. El Passeig de Gràcia estava col·lapsat, i els organitzadors van canviar el lloc de la capçalera i la van situar al carrer Pau Claris amb Casp, per agafar més fàcilment la Via Laietana fins al punt final de la marxa. "La capçalera només va poder avançar 15 metres, tot estava col·lapsat", recorda Termes.

A partir d'aquí va començar la improvisació. Els organitzadors van decidir que la capçalera de l'ANC, amb Forcadell, deixessin la pancarta i es desplacessin pels carrers del Born fins al parc de la Ciutadella, per assistir a la trobada amb la presidenta del Parlament. Després, més tard de l'hora prevista, van arribar a l'escenari. La previsió era al revés: primer els parlaments, més tard, la trobada amb De Gispert. "Ens havíem imaginat la capçalera baixant per Via Laietana, arribant a l'escenari, fent un discurs i entrant al Parlament. Al final va ser el revés i els timings no es van complir per enlloc", recorda Termes. I la pancarta? Havia anat baixant, amb penes i treballs, per Via Laietana i qui era l'encarregada de coordinar-ho era Nel·la Saborit, una de les poques tècniques que treballava a l'ANC en aquella època inicial, i que juntament amb Joan Serra també van tenir un paper determinant en la convocatòria de la manifestació. "La manifestació de 2012 va fer que la resta de manifestacions estiguessin més ben preparades, perquè no ens tornés a passar això", explica Saborit. Ella va haver de conduir la pancarta fins a l'escenari i qui la va agafar van ser representants de les assemblees territorials. "Vaig arribar a Marquès de l'Argentera de nit!", recorda.
 
Un missatge a la classe política
El "fracàs logístic" que comentava Civit va evidenciar un èxit polític i, de fet, un dels reptes dels organitzadors era aconseguir que la manifestació tingués conseqüències i no quedés només en una fotografia. Les grans accions anteriors havien tingut impacte només el dia que la gent sortia al carrer. La del 2012 havia de ser diferent i per això l'ANC volia evidenciar que la classe política rebia el clam dels manifestants. La mateixa tarda, una delegació de l'entitat es va reunir amb De Gispert, i, uns dies després, ho feia amb el president de la Generalitat, Artur Mas, que en aquell moment tenia com a objectiu el pacte fiscal.

"El propòsit de la manifestació era visibilitzar als carrers la majoria social que apareixia a les enquestes", explica Civit. Els mesos previs, els organitzadors consideraven un èxit si s'arribava a les 100.000 persones, que ja hauria suposat fer la manifestació independentista més gran des de la Transició. En tot cas, la marxa va servir per visibilitzar una demanda social i pressionar la classe política. "Vam demostrar a la classe política que la societat havia evolucionat i els havia passat al davant", recorda Civit. Tres setmanes després, Mas avançava eleccions amb la demanda que Catalunya pogués exercir el seu dret a decidir. El que va passar després, és conegut per tothom.