Jordi Raich: «Intento veure els 'botxins' com a persones humanes»

Jordi Raich va participaren un col·loqui celebrat al Palau de la Generalitat sobre La negociació, una eina de transformació. Llicenciat en Biologia, Dret i Relacions Internacionals a l'Escola d'Estudis Africans i Orientals de la Universitat de Londres (SOAS), ha estat cap de delegació del Comitè Internacional de la Creu Roja a Mèxic i Amèrica Central i responsable de Relacions Externes de Metges Sense Fronteres.

Raich és investigador associat de l'Institut d'Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH). Ha participat en la resolució de diversos conflictes internacionals, des de Bòsnia al Sudan, de Mèxic a Colòmbia. Ho explica el documental Els Negociadors, dirigit per Rosalind Bain i produït per Josep Morell i Jordi Vilar, d'Ottokar. A Colòmbia va ser determinant en l'acord de pau subscrit el 2016 entre l'estat i les FARC. 

- Quines són les condicions que ha de reunir un bon negociador?

- Per damunt de tot, crec que ha de ser una persona molt perspicaç. Un bon psicòleg, algú capaç d'entendre el que les parts que estan en negociació volen i comprendre perquè pensen en que pensen i fins a on són capaços d'arribar. Seria un error creure que tothom és igual. Una negociació no és una recepta de cuina. Cada negociació és diferent i cada part de conflicte ho és també. I no tenir pressa. La major part de negociacions no es fan al voltant d'una taula sinó entorn un cafè o una copa. O en una piscina o fent jogging.

- Per fer aquesta feina és millor ser un pragmàtic que un ideòleg?  

- Sí, és millor ser pragmàtic. Sobretot, has de ser creïble. A la Creu Roja diem que hem de ser imparcials, però no ho serem perquè ho diguem. Són els altres els que decidiran si som imparcials. I afecta la vida privada. El que facis fora de la taula de negociacions també importa. A Colòmbia, el ministeri de Defensa em va donar un reconeixement i durant les converses a Cuba, els de les FARC em van preguntar si treballava per a l'exèrcit colombià. Jo els vaig dir que si volien em podien donar la medalla de les FARC i l'acceptaria. I tots van riure. 

"Quan l'exèrcit colombià va matar el cap de les FARC i aquestes van donar mort a diversos soldats, i les negociacions continuaven, em vaig adonar que allò anava de debò"

- Fins i tot ser cínic pot ajudar?

- Sí, també. Jo el que faig servir és emprar les evidències que tenim sobre el terreny. Nosaltres, un avantatge que tenim és que, a més de negociacions, gestionem projectes en el territori, de tipus sanitari, social, d'infraestructures. Això ens dona informació sobre què pensa la gent de cada actor i aporta dades que es poden utilitzar durant les converses. No som uns delegats que arriben de Nova York.  

- Va ser rellevant en l'acord de pau a Colòmbia. Quin va ser el punt més difícil de superar?

- El més complicat va ser engegar tot el procés. La part secreta, que va durar nou o deu mesos, en un país on es parla molt. No fèiem les coses en túnels soterranis. Anàvem amb helicòpter enmig de la selva. La gent ens veia. Mantenir la confiança de les dues parts i que ens acceptessin va ser complicat. Que les FARC confiés en nosaltres la seguretat dels seus caps militars, posar-los en helicòpters que sobrevolaven zones controlades per l'exèrcit, dur-los a un avió i traslladar-los a Cuba per negociar. L'èxit, però, no és nostre. L'èxit era d'ells, de les parts en conflicte, que volien que el procés de pau avancés.

- Hi va haver algun instant en què va veure que l'acord era realment factible?

- Els processos de pau només funcionen quan hi ha veritable voluntat de les parts perquè tirin endavant. Quan me'n vaig adonar va ser al principi, quan les converses eren secretes i ningú se'n va adonar que es duien a terme. Va ser quan l'exèrcit colombià va matar en una operació qui era el cap màxim de les FARC i, malgrat això, després de fer una denúncia pública, les FARC van decidir continuar amb les converses. Va passar també a l'inrevés. Les FARC van donar mort a un grup de soldats d'una base militar, el govern va fer declaracions molt dures, però van continuar amb les negociacions. Les dues parts les podien haver aturat perquè eren secretes i hagués estat fàcil. Aquí em vaig adonar que la cosa anava de debò.  

"A l'Amèrica Central no hi ha la destrucció d'infraestructura que podem veure a Ucraïna, però en termes d'impacte en morts i desapareguts, la situació és comparable a moltes guerres"

- S'entén que la discreció és un element essencial de tota negociació. I la mediatització d'unes converses les deu abocar al caire del precipici.

- Sí, la mediatització dels processos de pau i negociació és molt negativa perquè aleshores les parts se senten obligades a parlar per al seu públic. He vist per experiència que les coses que diuen públicament tenen molt poc a veure amb les que es diuen a la taula de negociació. I al final acaba tenint més pes la necessitat de parlar per al públic que la necessitat de resoldre un conflicte. Fins i tot quan es va admetre que hi havia un procés de pau, no se sabia res del que es discutia.

- La guerra a Ucraïna és a prop d'un procés de prenegociació?

- No ho sé. No ho conec. Però voldria pensar que hi ha molts més contactes entre Rússia i Ucraïna del que nosaltres pensem. I tant de bo que sigui així perquè seria positiu. En tots els conflictes en què he estat, sigui a l'Afganistan, a l'Orient Mitjà o a altres indrets, he sentit els governs declarar que no parlaven amb determinats grups i t'adones que sí que es fa. A través de mediadors, potser, però es fa. 

- Una de les seves darreres responsabilitats ha estat la de delegat de la Creu Roja a Mèxic i Amèrica Central. És una de les zones més dures del planeta?

- És una zona molt complicada. L'Amèrica Central pateix uns nivells de violència enormes que, en termes de nombre de morts, desapareguts, desplaçats, extorsionats, no té res a envejar a moltes guerres que tenen menys víctimes. No hi ha la destrucció d'infraestructura que podem veure a Ucraïna, perquè es tracta d'una guerra soterrada, de guerrilles, de grups armats. Però en termes d'impacte sobre la població, és una situació perfectament comparable a molts conflictes.

- La situació a Mèxic ha experimentat alguna millora amb el govern de López Obrador?

- Políticament, jo no tinc res a opinar. Però nosaltres ens remetem a les xifres del mateix govern, que demostren que en els darrers anys el nombre d'homicidis s'ha quedat entre els 35.000 i els 40.000 anuals, que és un nombre enorme. En termes d'homicidis, la xifra no ha millorat. Continuen havent molts desapareguts i desplaçats. 

- Les ha vistes de tots colors. El 1987 va ser retingut per l'exèrcit d'Uganda, acusat de ser un espia al servei dels EUA. És el moment més difícil que ha viscut?

- N'he passat bastants, però aquest va ser especialment complicat. Perquè vaig quedar del tot incomunicat durant tres setmanes. Em van retirar el passaport, vaig estar presoner en el que havia estat una antiga residència del dictador Idi Amin i no sabia absolutament res. Ningú sabia on era jo. 

- I què hi feia allí?

- En aquell moment no estava treballant. Estava viatjant. El que més m'angoixava és que podia desaparèixer i ningú hagués sabut res. 

"La crisi alimentària que es viu a l'Àfrica, que se'ns està venint a sobre, és enorme i no rep l'atenció que mereixeria"

- Ha estat també a la base nord-americana de Guantánamo.

- Això va ser a principis del 2002, com a part de la feina del Comitè Internacional de la Creu Roja, que és visitar presoners de guerra per monitorar les seves condicions. Abans de l'11-S del 2001, jo havia treballat bastant a l'Afganistan i vaig anar-hi després, quan s'estava fent presoners els talibans. Em van enviar a Guantánamo per fer seguiment de les condicions dels presoners afganesos. 

- La situació entre Catalunya i l'estat requeriria també un negociador?

- No ho sé. Això ja és un conflicte diferent. Jo em dedico a conflictes armats i no m'atreviria a donar un suggeriment.

- Quin és el conflicte que resta més lluny dels focus mediàtics?

- Potser el del Iemen. I el del Sudan del Sud. També el conflicte d'Etiòpia, del qual fa un temps se'n parlava bastant, però després va esclatar la guerra d'Ucraïna i se'n va deixar de parlar. Aquesta ha estat una guerra molt cruenta. També el que es viu a la República Centreafricana. I en acabat hi ha problemes com crisis humanitàries molt greus. La crisi alimentària que es viu a l'Àfrica, que se'ns està venint a sobre, és enorme i no rep l'atenció que mereixeria. 

- La crisi alimentària a l'Àfrica s'ha agreujat amb la pandèmia?

- És una suma de factors que han intervingut. És una crisi fruit de la pandèmia, de la guerra d'Ucraïna, dels efectes del canvi climàtic, de la sequera que han patit moltes zones i que ha colpejat les collites. Ha estat una tempesta perfecta i si no s'endreça la situació, desembocarà una immensa crisi humanitària que ens sorprendrà. També ho entenc. Les nostres vides tenen una capacitat limitada d'assumir desgràcies. Si veiem els informatius, contemplem una guerra, un accident i alguna catàstrofe natural. I després ja venen els esports.

- Vostè, després de participar en tantes negociacions de conflictes, es deu haver trobat amb els "botxins", amb figures que poden semblar-nos monstres. D'aquest tipus de personatges, quin ha vist que hagi encarnat més clarament el mal?

- Doncs els intento veure sempre com a persones humanes. La nostra narrativa mediàtica tendeix a mitificar qui ens cau bé i demonitzar l'altre. Jo he donat la ma a moltes persones que han estat sentenciades per crims de guerra. Però aquestes persones, aquests dimonis, aquests monstres, tenen famílies, tenen fills, tenen capacitat d'estimar. S'ocupen de la salut dels seus. I quan vols aconseguir alguna cosa d'aquestes persones, has d'apel·lar a la seva humanitat perquè és així com aconsegueixes que ells entenguin la humanitat dels altres.

- Ha viscut moments d'aquests?

- Els he vist, sí. Hi ha moltes coses que funcionen que pot semblar que siguin petites, però funcionen. Molts d'aquests personatges potser no tancaran un acord de pau, potser et bombardejaran un edifici d'apartaments civils. Però a la meva feina molts cops assolim que ens deixin passar ferits amb una ambulància, que ens deixin evacuar ferits d'una clínica, o distribuir aliments en una comunitat. Això són petites coses que passen cada dia i que, en realitat, formen part del gruix de la nostra feina. I per molta gent és qüestió de vida o mort. Acabar una guerra i tancar un acord de pau ja són paraules majors.

"Les millors armes de supervència són el sentit de l'humor i la capacitat de resistència de l'ésser humà"

- Algun personatge d'aquests que l'hagi impactat?

- No sabria dir-ho... Potser em va sorprendre bastant Charles Taylor, de Libèria, perquè tenia un discurs molt complex, capaç de parlar-te d'història i amb una gran capacitat de parlar. Però a mi, més que això, el que em sorprèn és la capacitat de supervivència de la raça humana. Més que uns personatges. Em sobta aquesta capacitat de supervivència i de la qual no som conscients fins que t'hi trobes.     

- Després de tots aquests anys, què ha après de l'ésser humà?

- H après molt. D'una banda, del privilegiat que soc i del poc dret que tinc de queixar-me de res. I de l'altra, que el sentit de l'humor és la millor arma de supervivència. I aquesta capacitat de resistència de l'ésser humà. És enorme. No sabem la força que tenim, la força que té la vida.