06
de febrer
del
2023
Actualitzat
el
08
de febrer
a les
18:00h
Amb la mort de Josep Maria Espinàs se’n va un dels darrers referents d’una manera d’entendre i fer literatura i periodisme, al nostre país. Segur que, a causa del decés, aniran apareixent força articles en què s’estudiaran les diverses facetes del personatge, autor de narrativa breu, novel·la, prosa no de ficció, llibres de viatges, periodisme literari, retrats literaris, entrevistes i teatre, a banda de l’autoria de la lletra de l’Himne del Barça, entre altres aspectes de la vida i l’obra d’algú tan polifacètic com ell.
Existeix, però, un punt en la seva biografia que, per poc conegut, acostuma a no ser esmentat mai. Em refereixo a la seva dimensió política i, més concretament, a la seva condició de candidat a diputat en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de l’etapa republicana, celebrades el 20 de març de 1980. Ell hi va concórrer com a integrant de la llista de Nacionalistes d’Esquerra per la circumscripció de Barcelona. Si bé, inicialment, havia d’anar-hi situat en el segon lloc, aquest passà a ser ocupat per Magda Oranich, per donar visibilitat a un rostre femení i Espinàs n’ocupà la tercera plaça.
Jordi Carbonell l’encapçalava a Barcelona i jo ho feia a Tarragona, als meus 27 anys. S’ha de dir que Nacionalistes d’Esquerra va ser un projecte articulat al voltant d’una figura tan reconeguda com Carbonell, durament represaliat i torturat per la dictadura en negar-se a utilitzar cap altra llengua que no fos el català davant la policia franquista. La seva condició de persona íntegra, patriota i desinteressada, sense altra prioritat que el país i la seva llibertat, seduí amplis sectors de la cultura i la societat catalanes que van acabar sent-ne també candidats.
Entre aquests recordoJoan Oliver, Tísner, Lluís Llach, Serrano, Jordi Coca, Joaquim Carbó, Armand de Fluvià, Josep Albanell, Montserrat Campillo, Vicenç Altaió, Àlex Broch, Maria Favà, Jordi Fortuny, Pau Garsaball, Jaume Fuster, Josep M. Lòpez Llaví, Oriol Pi de Cabanyes, Josep Soler Vidal, M. Àngels Anglada, Santiago Vilanova, Dolos Sistac, Maria Mercè Marçal, Pere Culleré, Laureà Solsona, Joan Rendé Masdeu, Pere Anguera, Santiago Vilanova, Xavier Garcia o Gabriel Xammar, a més, clar, del mateix Espinàs.
La llista de noms coneguts era, certament, impressionant. Allò va ser una gran aventura col·lectiva en la qual tots vam participar amb un entusiasme mai vist, però que no va ser prou correspost amb vots a les urnes. Com en tantes ocasions en la història del nostre moviment d’emancipació nacional, es pot dir que hi vam posar molt més patriotisme que no pas ciència. I, vist amb la distància que dona el pas del temps, semblava més una llista d’intel·lectuals per a dirigir l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que no pas per a concórrer unes eleccions parlamentàries.
“Per una Catalunya lliure i socialista”, dèiem llavors, quan el mot “socialista” encara no havia patit les múltiples perversions posteriors. Defensàvem la independència dels Països Catalans i vam ser els primers a donar visibilitat política a l’ecologisme, el feminisme i el moviment pels drets de les persones homosexuals. Un dels adhesius que més acollida tenia era un que deia, precisament, “Dones, gais, ecologistes, nacionalistes d’esquerra”. Vist el que dèiem, fa més de 40 anys, bé pot afirmar-se que vam avançar-nos unes dècades a plantejar reivindicacions que després han estat normalitzades en democràcia, sobretot entre formacions progressistes. I no teníem militants, sinó “adherents”.
Entre altres múltiples ocupacions, Espinàs es guanyava la vida llavors, fent cursos per parlar en públic per a directius d’empreses, comercials, entitats, etc. L’única vegada a la vida que he anat a unes classes d’oratòria va ser quan ell ens impartí unes lliçons, al llarg de tot un matí, als candidats que, previsiblement, més hauríem d’intervenir en públic i, eventualment, si les coses ens anaven bé, aviat ens convertiríem en parlamentaris.
D’aquell matí d’alumne d’Espinàs en recordo alguns consells bàsics que m’han acompanyat sempre, al llarg dels anys. Per exemple, quan insistia en la importància de parlar SEMPRE amb micròfon, per petita que fos la sala o més bona acústica que aquesta tingués. “Qui parla ha de 'dominar' el lloc, no pot ser que ningú hagi d’esforçar-se per sentir-lo, ni que l’orador s’esgargamelli perquè quedarà afònic i ja no podrà fer cap més míting o xerrada”; “S’ha de parlar sempre amb un micròfon al davant, encara que aquest no funcioni, i com més micròfons millor, encara que no en vagi cap, perquè quan s’és vist algú que digui coses importants sense cap micròfon a un pam de la boca?”.
També insistia a parlar dret, per no dificultar-ne la visió a cap assistent i perquè l’orador tingués una visió clara de la concurrència i les seves reaccions i, alhora, per posar-se físicament per damunt de l’alçada de les persones que hi havia a la sala. I a fixar-nos, en una intervenció, en tres o quatre persones, sempre les mateixes, ben diferents entre elles, per copsar-ne la reacció al llarg del discurs i decidir si se n’havia de modificar o no algun aspecte formal.
Al míting final al Palau d’Esports, Espinàs preguntà als congregats: “Voleu ser Nacionalistes d’Esquerra?”. Però davant el silenci evident, per manca de costum de ser interpel·lats en públic, hi tornà, corregint el tret: “Ara us ho torno a preguntar i espero una resposta clara i ferma: Voleu ser Nacionalistes d’Esquerra?”. Un “Siiiiií” clamorós omplí d’entusiasme i de força aquell Palau, contestant Espinàs. Després de les eleccions, però, l’escriptor donà per acabada la seva aventura política i tornà a fer el que millor sabia: escriure. El trobarem a faltar com a escriptor, però hauríem escapçat la veritat si no haguéssim fet esment d’un episodi tan singular de la seva vida cívica.
Existeix, però, un punt en la seva biografia que, per poc conegut, acostuma a no ser esmentat mai. Em refereixo a la seva dimensió política i, més concretament, a la seva condició de candidat a diputat en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de l’etapa republicana, celebrades el 20 de març de 1980. Ell hi va concórrer com a integrant de la llista de Nacionalistes d’Esquerra per la circumscripció de Barcelona. Si bé, inicialment, havia d’anar-hi situat en el segon lloc, aquest passà a ser ocupat per Magda Oranich, per donar visibilitat a un rostre femení i Espinàs n’ocupà la tercera plaça.
Jordi Carbonell l’encapçalava a Barcelona i jo ho feia a Tarragona, als meus 27 anys. S’ha de dir que Nacionalistes d’Esquerra va ser un projecte articulat al voltant d’una figura tan reconeguda com Carbonell, durament represaliat i torturat per la dictadura en negar-se a utilitzar cap altra llengua que no fos el català davant la policia franquista. La seva condició de persona íntegra, patriota i desinteressada, sense altra prioritat que el país i la seva llibertat, seduí amplis sectors de la cultura i la societat catalanes que van acabar sent-ne també candidats.
Entre aquests recordoJoan Oliver, Tísner, Lluís Llach, Serrano, Jordi Coca, Joaquim Carbó, Armand de Fluvià, Josep Albanell, Montserrat Campillo, Vicenç Altaió, Àlex Broch, Maria Favà, Jordi Fortuny, Pau Garsaball, Jaume Fuster, Josep M. Lòpez Llaví, Oriol Pi de Cabanyes, Josep Soler Vidal, M. Àngels Anglada, Santiago Vilanova, Dolos Sistac, Maria Mercè Marçal, Pere Culleré, Laureà Solsona, Joan Rendé Masdeu, Pere Anguera, Santiago Vilanova, Xavier Garcia o Gabriel Xammar, a més, clar, del mateix Espinàs.
Josep Maria Espinàs va ser militant i candidat de Nacionalistes d’Esquerra Foto: Xarxes
La llista de noms coneguts era, certament, impressionant. Allò va ser una gran aventura col·lectiva en la qual tots vam participar amb un entusiasme mai vist, però que no va ser prou correspost amb vots a les urnes. Com en tantes ocasions en la història del nostre moviment d’emancipació nacional, es pot dir que hi vam posar molt més patriotisme que no pas ciència. I, vist amb la distància que dona el pas del temps, semblava més una llista d’intel·lectuals per a dirigir l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que no pas per a concórrer unes eleccions parlamentàries.
“Per una Catalunya lliure i socialista”, dèiem llavors, quan el mot “socialista” encara no havia patit les múltiples perversions posteriors. Defensàvem la independència dels Països Catalans i vam ser els primers a donar visibilitat política a l’ecologisme, el feminisme i el moviment pels drets de les persones homosexuals. Un dels adhesius que més acollida tenia era un que deia, precisament, “Dones, gais, ecologistes, nacionalistes d’esquerra”. Vist el que dèiem, fa més de 40 anys, bé pot afirmar-se que vam avançar-nos unes dècades a plantejar reivindicacions que després han estat normalitzades en democràcia, sobretot entre formacions progressistes. I no teníem militants, sinó “adherents”.
Entre altres múltiples ocupacions, Espinàs es guanyava la vida llavors, fent cursos per parlar en públic per a directius d’empreses, comercials, entitats, etc. L’única vegada a la vida que he anat a unes classes d’oratòria va ser quan ell ens impartí unes lliçons, al llarg de tot un matí, als candidats que, previsiblement, més hauríem d’intervenir en públic i, eventualment, si les coses ens anaven bé, aviat ens convertiríem en parlamentaris.
D’aquell matí d’alumne d’Espinàs en recordo alguns consells bàsics que m’han acompanyat sempre, al llarg dels anys. Per exemple, quan insistia en la importància de parlar SEMPRE amb micròfon, per petita que fos la sala o més bona acústica que aquesta tingués. “Qui parla ha de 'dominar' el lloc, no pot ser que ningú hagi d’esforçar-se per sentir-lo, ni que l’orador s’esgargamelli perquè quedarà afònic i ja no podrà fer cap més míting o xerrada”; “S’ha de parlar sempre amb un micròfon al davant, encara que aquest no funcioni, i com més micròfons millor, encara que no en vagi cap, perquè quan s’és vist algú que digui coses importants sense cap micròfon a un pam de la boca?”.
També insistia a parlar dret, per no dificultar-ne la visió a cap assistent i perquè l’orador tingués una visió clara de la concurrència i les seves reaccions i, alhora, per posar-se físicament per damunt de l’alçada de les persones que hi havia a la sala. I a fixar-nos, en una intervenció, en tres o quatre persones, sempre les mateixes, ben diferents entre elles, per copsar-ne la reacció al llarg del discurs i decidir si se n’havia de modificar o no algun aspecte formal.
Al míting final al Palau d’Esports, Espinàs preguntà als congregats: “Voleu ser Nacionalistes d’Esquerra?”. Però davant el silenci evident, per manca de costum de ser interpel·lats en públic, hi tornà, corregint el tret: “Ara us ho torno a preguntar i espero una resposta clara i ferma: Voleu ser Nacionalistes d’Esquerra?”. Un “Siiiiií” clamorós omplí d’entusiasme i de força aquell Palau, contestant Espinàs. Després de les eleccions, però, l’escriptor donà per acabada la seva aventura política i tornà a fer el que millor sabia: escriure. El trobarem a faltar com a escriptor, però hauríem escapçat la veritat si no haguéssim fet esment d’un episodi tan singular de la seva vida cívica.