El lideratge insuficient de Feijóo

Pablo Casado era el problema, però cada cop hi ha més dubtes que Albert Núñez Feijóo sigui la solució. Fa tot just un any que el Partit Popular vivia la crisi més dramàtica de la seva història, una autèntica batalla campal que en una setmana es va emportar la carrera política de Casado. La tensió que es venia arrossegant entre Génova i la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, va esclatar brutalment quan El Confidencial i El Mundo van filtrar que el PP havia investigat un germà d'Ayuso per uns contractes per comprar mascaretes. 

Amb la caiguda de Casado es va posar en marxa una maquinària política, implacable i ben engreixada, que duria Feijóo al lideratge de la dreta espanyola com a president. Un any després, no es pot dir que l'etapa Feijóo hagi aconseguit la sedimentació política que busca. L'expresident de la Xunta apareix encara com una alternativa incerta. Elbaròmetre de febrer del CIS dona el PSOE el primer lloc i preveu que el bloc entorn de Pedro Sánchez conservi la majoria. Aquí hi ha algunes claus que ajuden a dibuixar el panorama de la dreta espanyola a un any de la defenestració de Casado.   
 

1.- Una setmana inoblidable 

El 23 de febrer del 2022, el líder del PP, Pablo Casado, anunciava que llançava la tovallola. Només set deies abans s'havia conegut la investigació de Génova sobre Ayuso. Es considera que el moment clau de la crisi es va produir el divendres 18 de febrer, quan Casado, que potser encara podia recular, va parlar de corrupció en una entrevista radiofònica. El president del PP no havia calibrat prou les forces i en poques hores es va teixir una aliança molt ben travada de les forces vives del partit, des dels barons territorials de totes les sensibilitats fins a Ayuso. Tots els camins del PP van dur a un Feijóo que es va limitar a cenyir-se els llorers de la victòria. Aquella facilitat d'aleshores li està passant factura.

2.- Un intent frustrat de marcar perfil propi

Feijóo va inaugurar el seu mandat amb un llenguatge aparentment nou que li va propinar una bona rebuda d'alguns sectors empresarials i mediàtics. En el seu discurs al congrés de Sevilla, quan va ser aclamat per dirigir el PP, va emprar un to diferent i va ignorar Vox. Va ser quan va dir allò de "no hem vingut a insultar el president del govern, sinó a guanyar-lo", com també una referència a les llengües d'Espanya. Però va ser flor d'un dia. Encara va mantenir un missatge pragmàtic quan va assistir a les Jornades del Cercle d'Economia, apel·lant a valors com estabilitat i confiança empresarial. Però les seves declaracions sobre una escola catalana on s'aplicava un apartheid ja van indicar que la lleugeresa seria un senyal d'identitat del gallec.  
 

3.- Mancances de fàbrica

Feijóo venia de Galícia amb una imatge de gestor i dirigent moderat, amb poques rigideses ideològiques. Però els qui el coneixien de Galícia, desmenteixen aquest relat. El líder es va plantar a Génova envoltat per un nucli tancat que va ser la seva guàrdia pretoriana a la Xunta, format per persones molt conservadores i del tot obedients al líder, i més vinculats a emetre missatges i lluitar en la trinxera comunicativa que no pas a elaborar guions aprofundits. Mar Sánchez exerceix amb mà de ferro de directora d'orquestra a Génova. Però aquest equip no ha pogut impedir que Feijóo hagi perdut tots els seus debats amb Pedro Sánchez a les sessions de control del Senat, la darrera amb l'anunci d'un increment del salari mínim. Feijóo intenta ampliar el seu gabinet i ha recuperat Borja Sémper, de la branca més centrista del PP i fins ara a l'ostracisme, de portaveu de campanya.  

 

4.- De la no-reforma del CGPJ a l'avortament

Un moment definitori d'aquest etapa Feijóo ha estat la no-reforma del Consell General del Poder judicial. Quan ja estava gairebé enllestit un acord amb el PSOE, Feijóo es va fer enrere amb l'excusa de la reforma del delicte de sedició. Aquí va tornar a delatar que li tremolaven les cames davant la pressió de la dreta madrilenya, que continua tenint Ayuso com a gran referent. El gener passat, es va despenjar amb un pla de regeneració que tenia com a plat fort que governés als municipis la llista més votada. Però la maniobra era molt evident, ja que beneficiava descaradament el PP, a banda que suposava un desconeixement de com funcionen molts sistemes constitucionals. A més, Ayuso es va desmarcar de seguida de la proposta. I és que ella va accedir a la presidència després de quedar segona a Madrid. 

Aquests dies, el líder conservador ha tornat a mostrar ambigüitats, navegant sempre entre el bloc reaccionari de Vox i l'ala dura dels seus i la franja moderada que dubta entre PP i PSOE. Amb l'aprovació definitiva de la reforma de la llei de l'avortament, Feijóo ha hagut de tornar a fer malabarismes. La seva aportació ha estat en aquest cas dir que l'avortament és un dret i que no qüestiona la llei de terminis, però no pas un dret fonamental. En Joan Serra ho analitzava aquí. 
 

5.- El darrer episodi: el cas Cabrales

La designació de dos nous consellers del Banc d'Espanya ha estat el darrer episodi que deixa a la intempèrie els dubtes i les contradiccions del lideratge conservador. El PP va proposar el nom d'Antonio Cabrales, de prestigi internacional i Premi Jaume I d'Economia. Però de seguida es va fer córrer que havia signat, junt amb desenes d'economistes, una carta de suport personal a Andreu Mas-Colell i Clara Ponsatí durant el procés. Els atacs despietats que va rebre del sector més histèric de la dreta mediàtica va provocar que Feijóo s'espantés i no sortís en la seva defensa. Cabrales va renunciar de seguida. 

Mentre va corrent l'any final de la legislatura, el dirigent conservador no està guanyant la prova de caràcter que tot líder ha de superar. La feblesa de lideratge de Feijóo en aquest episodi corrobora el perfil d'un dirigent que pot acabar passant a la història com un líder que ha estat moltes vegades a punt d'encertar.