29
d'agost
de
2015
Actualitzat:
26
de gener
de
2018,
7:40h
Tot nervi, Natalia Tena arriba a l'hora acordada rodejada de Sam Apley, d'Adam Burke i d’unes quantes maletes. Li pregunto com porta això de ser una icona i esclafeix a riure. Després d’haver-la vist emergir a l'univers màgic de Harry Potter com a Nymphadora Tonks, d’haver-se fet mundialment famosa gràcies a Joc de Trons, de triomfar com a actriu del cinema d’autor a 10.000 km, o de ser part de D’acord, el curtmetratge d’Alejandro Amenábar per la campanya estival d’Estrella Damm, ara arriba a l’Acústica de Figueres amb els Molotov Jukebox, el grup on és la veu cantant i on toca l'acordió.
Ella, però, amb la seva pipa electrònica als llavis, inseparable de la conversa, se’n fa creus. “Vols dir que tot això està passant?”, sembla que digui, sense deixar de tocar de peus a terra i, alhora, de viure al seu món. Però ningú no pot negar que Natalia Tena és en procés d’esdevenir un símbol que mostra una manera de triomfar, de viure i de sentir les coses. Una icona, invisible per a molts, però que contagia vitalitat i que ens transporta a un món –a imatge dels gloriosos anys noranta– en què era possible ser una estrella sense deixar de viure als marges d’allò que ens imposa la realitat o els cànons de bellesa, sempre massa rígids.
- Després de tot això, de conservar aquest esperit creatiu i mestís, amb ànima extremenya, pare basc, vida londinenca, actriu i intèrpret, la pregunta és: hi ha alguna cosa que encara no hagi fet?
- Sí, i tant! Per exemple... tenir un dia lliure! (riu) Hi ha mil altres coses que no he fet. No em puc concentrar en una sola cosa a la vegada, i això és molt frustrant. Ara mateix, el que jo vull és recórrer el món... i tornar a tocar a Amèrica del Sud. Ben aviat, al setembre, aniré a gravar a Mèxic per primera vegada, i això em fa molta il·lusió.
- Amb el grup?
- No, haig d’anar a fer un curtmetratge. Amb els Molotov Jukebox ja vam tocar-hi. De fet, del nostre pas per allà en Sam i jo en tenim un record en forma de tatuatge (els dos mostren els seus respectiu canells drets, amb dues calaveres tatuades, “la Santa Muerte”). I també m’agradaria molt visitar Rússia, Cuba, Nova Orleans, o Sèrbia... Hi ha tants llocs que vull veure abans de morir!
- Diu tots aquests indrets i penso que connecten molt amb el mestissatge, que és una de les ànimes del grup, amb una gran mixtura de referències i arrels: jazz, ritmes caribenys, música balcànica, el so “gipsy”...
- Deu ser per això, justament, que fem el que fem i ens agrada el que ens agrada. Hem escoltat molta música d’aquests llocs. És com sentir la necessitat d’haver-hi d’anar, allà on ha nascut tota aquesta música que ens fa vibrar i ens fascina.
- I aquesta barreja d’on surt? Quan formen el grup l’any 2008 ja tenien clar què farien?
- Nooo! Al principi érem ell i jo (Sam i Natalia) i un paio amb un “cajón” que també tocava la trompeta. No ho teníem gens clar. El que passa és que tothom que ha anat entrant al grup aporta la musica que li agrada, i això ens afecta, i molt... I dius... Ah!, t’agrada això? I la vida del grup i el nostre so acaba sent com el que és, com un gran trencaclosques.
- Aquesta vivència del grup, la seva formació i les diferents arrels i inquietuds que el conformen, em recorden molt la seva vida, la seva formació com a persona i artista. Vostè mateixa és fruit d’un mestissatge molt especial.
- Sí, sóc filla d’extremenya i de pare basc, i nascuda i criada a Londres. Tampoc és tan estrany, no? (riu, mentre fa una pipada més a l'aparell electrònic)
- Més que per l’origen, em referia al seu univers creatiu, tan ampli i amb tantes ganes de mostrar-se en molts àmbits: actriu, cantant, intèrpret i artísticament multidisciplinar.
- Sí, és cert, però fixa’t que en el fons són només dues coses. T’asseguro que hi ha gent que fa molt més que jo. Gent que fa de productora, d’editora, de sonidista, d’escriptora, etc...
- I com s’ho ha muntat per tenir temps per fer tot el que fa?
- Tinc representants molt pacients (riu). Tots ells entenen la importància de la música i intenten compaginar això amb la meva faceta d’actriu, on tinc més feina. Per exemple, sé que a l’octubre i al novembre tinc gira. Però també sé que la feina d’actriu és imprevisible i que puc tenir un càsting en qualsevol moment, d’un dia per l’altre. I aquest és el gran problema per centrar-me en el grup.
- Salvant les distàncies, confesso que em fa pensar molt en Juliette Lewis, en tot allò que va ser als noranta i en la seva vida més enllà dels focus del cinema, amb el seu grup, Juliette and the Licks, tota una icona de l’alternatiu i l'underground. ("m’encanta!", exclama, admirada: "m'agrada moltíssim la Juliette i la seva banda"). Ambdues compaginen aquesta faceta d’actriu al marge de la gran superproducció, tenen molta personalitat i tenen un grup. S’imaginava que arribaria a estar fent tot això quan era una jove de divuit anys amb una maleta plena d’il·lusions?
- No, ni pensaments! Jo volia ser psicòloga. Als divuit anys em van donar una beca per anar a Austràlia a estudiar psicologia, filosofia i teologia –i això, malgrat que sóc atea, però crec que la millor forma de combatre la religió és conèixer-la íntimament–. Però, llavors em vaig enamorar per primera vegada i no vaig marxar. En aquella època ja havia rodat Un niño grande (About a boy, 2002) amb Hugh Grant, i m’encantava actuar, però pensava que això s’acabaria aviat. Sempre feia els personatges més bojos i estranys! Al mateix temps, també tocava al metro per guanyar alguns diners... i totes aquestes eren coses que m’encantaven, però no pensava mai que serien part d’una vida normal, de les quals en podria viure.
- I vostè té algun referent, una imatge on s’emmiralla?
- Sóc molt fan d’una dona increïble que es diu Ayaan Hirsi Ali. D’origen somali, el seu pare va concertar un casament i ella va fugir, i va acabar a Holanda, lluny d’allò. Va aprendre la llengua mentre netejava hotels, es va educar i va aconseguir no sé quantes beques. I ara és una gran política que ajuda les dones d’arreu del món. També m’encanten tots els llibres que ha escrit, us els recomano.
- Què va suposar prendre consciència, als vint-i-set anys, que s’hauria de morir? Li he sentit dir que té la data marcada com un punt d’inflexió a la seva vida.
- Va ser arribar als vint-i-set, celebrar l’aniversari i pensar “hòstia... ja no sóc una adolescent, sóc una dona adulta!”. I, de sobte, vaig prendre consciència que em moriria, que no hi havia res a fer. I allò va fer que canviés: vaig comprar-me un vaixell i vaig anar-hi a viure; vaig començar a parlar més amb la meva mare; i vaig canviar moltes coses de la meva vida, però així (espetega els dits), perquè el temps se’n va i aviat, sense adonar-me’n, seré una dona gran i no una dona adulta.
- El 2008 formen el grup amb Sam Apley i Adam Burke. Després de tot el que hem estat comentant, com és que Natalia Tena té la necessitat de crear una banda i fer música?
- Jo sempre he tocat algun instrument: vaig fer classes de piano fins als divuit anys, ho vaig deixar i vaig trobar l’acordió tot fent teatre. En aquell moment, passava per una relació amorosa complexa, i un amic em va dir que volia que cantés amb el seu grup, com a reforç i fent segones veus. I allà em vaig trobar amb en Sam, i em vaig enamorar d’immediat (ara encara són parella). I ens vam plantejar de fer realitat el somni que teníem quan érem adolescents, que era crear el nostre propi grup i tocar davant de molta gent.
- En aquells inicis, quines fites es van proposar?
- Sempre hem volgut una cosa: fer ballar la gent, no fer “música rígida”. I, si pot ser, quanta més gent millor.
- Parlant de tot aquest univers creatiu per on es desenvolupen (vostè i el grup): és potser la barreja d’inquietuds vitals la clau de l’èxit?
- Crec que sí. (pensa) És que no sé si tenim encara molt d’èxit (riu). Però sí que crec que fem feliç a la gent. Encara que no entenguin anglès, la gent gaudeix amb els ritmes. Però encara no hem arribat a un nivell d’èxit massiu. Nosaltres fem “tropical gipsy”, que és, a més, com es dirà el proper disc. Ara mateix estem fent un crowdfunding per finançar el nou àlbum. El dissabte, quan toquem a l’Acústica, farem cançons antigues, però també farem algun avançament, comHi Life Crisis, de la qual n'hem gravat un videoclip.
- Creuen que serà un bon impuls que els hagin seleccionat al projecte Factoria Acústica?
- Segur que sí. Vam començar al maig amb el nostre mànager a l’Estat espanyol, i aleshores ja era massa tard per entrar a la programació dels festivals, però ens va dir que l’Acústica podria funcionar i que era una molt bona opció. Quan ens ho van proposar no ens ho vam pensar, vam dir que sí ràpidament.
- Creu que han d’aprofitar el ganxo que ara té Natalia Tena, sobretot gràcies al seu paper de la “salvatge” Osha a Joc de Trons? Curiosament, es va fer famosa gràcies a dues sagues fantàstiques de molt d’èxit –Joc de Trons i Harry Potter–, i això fa que tingui molts fans, que acostumen a ser els més exigents.
- Els fans sempre han estat increïbles amb mi. I és genial, perquè molts d’aquests admiradors, després de veure’t en una pel·lícula o sèrie, arriben al grup. I són els més lleials, t'ho asseguro.
- La veurem a la propera temporada de Joc de Trons?
- No et puc dir res.
- Ni tan sols si ha de venir algun dia a Girona en els propers mesos?
- Res de res!!!
- El personatge que interpretes a Joc de Trons és una salvatge que s’ha guanyat el cor dels seguidors de la sèrie, l’Osha. Ella protegeix els joves de la saga Stark i ha tingut un camí molt difícil. Si vostè fos guionista, què faria amb l’Osha?
- La convertiria en Reina. La faria seure al Tro de ferro, rodejada de molts dracs i d’una bona pila d’animals, amb llops i éssers de tota mena.
- I també seria tan expeditiva? Creu que mataria molta gent?
- No!!! De fet, no ho sé... encara no he previst ser escriptora (esclata a riure).
- Abans em deia que sempre li tocava representar personatges bojos, també durs i valents. Si pogués triar, quin personatge li agradaria interpretar que encara no hagi fet?
- Segurament seria algun personatge de còmic. M’encanta llegir-ne, és una de les meves grans aficions. Per exemple, m’agradaria molt ser Harley Quinn, la nòvia del Joker. És una dona brutal, una mica boja, però brutal!
- Quin estil de còmics llegeix? Marvel, DC Comics, còmic d’autor, novel·la gràfica?
- M’agrada molt Preacher, Hellboy, The Dark Tower, molt de Batman, The League of Extraordinary Gentlemen. M’encanta llegir i veure pel·lícules i el còmic és una art que uneix les dues coses i que em permet gaudir el doble. És fantàstic!
Amb energia, il·lusions i un nervi que es contagia, Natalia Tena ha explicat d’on ve i cap on voldria anar, sense oblidar que ara té tota l’energia vessada en el seu grup, els Molotov Jukebox, que aquest dissabte toquen a Figueres. Com a projecte immediat, té previst rodar un curtmetratge a Mèxic i, musicalment, enllestir el disc de la banda. “Tinc pressa, perquè sé que tinc el temps limitat i sé que un dia puc marxar, però ells, l’Adam i en Sam, han de poder seguir treballant”, confessa, apressada. El disc sortirà, si tot va bé, l'1 d’abril de 2016. Mentrestant, el seu ritme tropical i ballable, fruit d’un mestissatge viu i enèrgic, es pot veure aquest dissabte a Catalunya, molt a prop d’on, qui sap, potser la veurem gravant properament alguna escena de l’esperadíssima sisena temporada de Joc de Trons.
Ella, però, amb la seva pipa electrònica als llavis, inseparable de la conversa, se’n fa creus. “Vols dir que tot això està passant?”, sembla que digui, sense deixar de tocar de peus a terra i, alhora, de viure al seu món. Però ningú no pot negar que Natalia Tena és en procés d’esdevenir un símbol que mostra una manera de triomfar, de viure i de sentir les coses. Una icona, invisible per a molts, però que contagia vitalitat i que ens transporta a un món –a imatge dels gloriosos anys noranta– en què era possible ser una estrella sense deixar de viure als marges d’allò que ens imposa la realitat o els cànons de bellesa, sempre massa rígids.
- Després de tot això, de conservar aquest esperit creatiu i mestís, amb ànima extremenya, pare basc, vida londinenca, actriu i intèrpret, la pregunta és: hi ha alguna cosa que encara no hagi fet?
- Sí, i tant! Per exemple... tenir un dia lliure! (riu) Hi ha mil altres coses que no he fet. No em puc concentrar en una sola cosa a la vegada, i això és molt frustrant. Ara mateix, el que jo vull és recórrer el món... i tornar a tocar a Amèrica del Sud. Ben aviat, al setembre, aniré a gravar a Mèxic per primera vegada, i això em fa molta il·lusió.
Natalia Tena, una cantant i actriu que és tot energia i creativitat. Foto: Albert Alemany
- Amb el grup?
- No, haig d’anar a fer un curtmetratge. Amb els Molotov Jukebox ja vam tocar-hi. De fet, del nostre pas per allà en Sam i jo en tenim un record en forma de tatuatge (els dos mostren els seus respectiu canells drets, amb dues calaveres tatuades, “la Santa Muerte”). I també m’agradaria molt visitar Rússia, Cuba, Nova Orleans, o Sèrbia... Hi ha tants llocs que vull veure abans de morir!
- Diu tots aquests indrets i penso que connecten molt amb el mestissatge, que és una de les ànimes del grup, amb una gran mixtura de referències i arrels: jazz, ritmes caribenys, música balcànica, el so “gipsy”...
- Deu ser per això, justament, que fem el que fem i ens agrada el que ens agrada. Hem escoltat molta música d’aquests llocs. És com sentir la necessitat d’haver-hi d’anar, allà on ha nascut tota aquesta música que ens fa vibrar i ens fascina.
- I aquesta barreja d’on surt? Quan formen el grup l’any 2008 ja tenien clar què farien?
- Nooo! Al principi érem ell i jo (Sam i Natalia) i un paio amb un “cajón” que també tocava la trompeta. No ho teníem gens clar. El que passa és que tothom que ha anat entrant al grup aporta la musica que li agrada, i això ens afecta, i molt... I dius... Ah!, t’agrada això? I la vida del grup i el nostre so acaba sent com el que és, com un gran trencaclosques.
Adam Burke, Natalia Tena i Sam Apley, tres dels membres de Molotov Jukebox Foto: Albert Alemany
- Aquesta vivència del grup, la seva formació i les diferents arrels i inquietuds que el conformen, em recorden molt la seva vida, la seva formació com a persona i artista. Vostè mateixa és fruit d’un mestissatge molt especial.
- Sí, sóc filla d’extremenya i de pare basc, i nascuda i criada a Londres. Tampoc és tan estrany, no? (riu, mentre fa una pipada més a l'aparell electrònic)
- Més que per l’origen, em referia al seu univers creatiu, tan ampli i amb tantes ganes de mostrar-se en molts àmbits: actriu, cantant, intèrpret i artísticament multidisciplinar.
- Sí, és cert, però fixa’t que en el fons són només dues coses. T’asseguro que hi ha gent que fa molt més que jo. Gent que fa de productora, d’editora, de sonidista, d’escriptora, etc...
- I com s’ho ha muntat per tenir temps per fer tot el que fa?
- Tinc representants molt pacients (riu). Tots ells entenen la importància de la música i intenten compaginar això amb la meva faceta d’actriu, on tinc més feina. Per exemple, sé que a l’octubre i al novembre tinc gira. Però també sé que la feina d’actriu és imprevisible i que puc tenir un càsting en qualsevol moment, d’un dia per l’altre. I aquest és el gran problema per centrar-me en el grup.
- Salvant les distàncies, confesso que em fa pensar molt en Juliette Lewis, en tot allò que va ser als noranta i en la seva vida més enllà dels focus del cinema, amb el seu grup, Juliette and the Licks, tota una icona de l’alternatiu i l'underground. ("m’encanta!", exclama, admirada: "m'agrada moltíssim la Juliette i la seva banda"). Ambdues compaginen aquesta faceta d’actriu al marge de la gran superproducció, tenen molta personalitat i tenen un grup. S’imaginava que arribaria a estar fent tot això quan era una jove de divuit anys amb una maleta plena d’il·lusions?
- No, ni pensaments! Jo volia ser psicòloga. Als divuit anys em van donar una beca per anar a Austràlia a estudiar psicologia, filosofia i teologia –i això, malgrat que sóc atea, però crec que la millor forma de combatre la religió és conèixer-la íntimament–. Però, llavors em vaig enamorar per primera vegada i no vaig marxar. En aquella època ja havia rodat Un niño grande (About a boy, 2002) amb Hugh Grant, i m’encantava actuar, però pensava que això s’acabaria aviat. Sempre feia els personatges més bojos i estranys! Al mateix temps, també tocava al metro per guanyar alguns diners... i totes aquestes eren coses que m’encantaven, però no pensava mai que serien part d’una vida normal, de les quals en podria viure.
Natalia Tena, una icona de l'underground amb projectes d'èxit que escapen del consum ràpid. Foto: Albert Alemany
- Sóc molt fan d’una dona increïble que es diu Ayaan Hirsi Ali. D’origen somali, el seu pare va concertar un casament i ella va fugir, i va acabar a Holanda, lluny d’allò. Va aprendre la llengua mentre netejava hotels, es va educar i va aconseguir no sé quantes beques. I ara és una gran política que ajuda les dones d’arreu del món. També m’encanten tots els llibres que ha escrit, us els recomano.
- Què va suposar prendre consciència, als vint-i-set anys, que s’hauria de morir? Li he sentit dir que té la data marcada com un punt d’inflexió a la seva vida.
- Va ser arribar als vint-i-set, celebrar l’aniversari i pensar “hòstia... ja no sóc una adolescent, sóc una dona adulta!”. I, de sobte, vaig prendre consciència que em moriria, que no hi havia res a fer. I allò va fer que canviés: vaig comprar-me un vaixell i vaig anar-hi a viure; vaig començar a parlar més amb la meva mare; i vaig canviar moltes coses de la meva vida, però així (espetega els dits), perquè el temps se’n va i aviat, sense adonar-me’n, seré una dona gran i no una dona adulta.
- El 2008 formen el grup amb Sam Apley i Adam Burke. Després de tot el que hem estat comentant, com és que Natalia Tena té la necessitat de crear una banda i fer música?
- Jo sempre he tocat algun instrument: vaig fer classes de piano fins als divuit anys, ho vaig deixar i vaig trobar l’acordió tot fent teatre. En aquell moment, passava per una relació amorosa complexa, i un amic em va dir que volia que cantés amb el seu grup, com a reforç i fent segones veus. I allà em vaig trobar amb en Sam, i em vaig enamorar d’immediat (ara encara són parella). I ens vam plantejar de fer realitat el somni que teníem quan érem adolescents, que era crear el nostre propi grup i tocar davant de molta gent.
- En aquells inicis, quines fites es van proposar?
- Sempre hem volgut una cosa: fer ballar la gent, no fer “música rígida”. I, si pot ser, quanta més gent millor.
- Parlant de tot aquest univers creatiu per on es desenvolupen (vostè i el grup): és potser la barreja d’inquietuds vitals la clau de l’èxit?
- Crec que sí. (pensa) És que no sé si tenim encara molt d’èxit (riu). Però sí que crec que fem feliç a la gent. Encara que no entenguin anglès, la gent gaudeix amb els ritmes. Però encara no hem arribat a un nivell d’èxit massiu. Nosaltres fem “tropical gipsy”, que és, a més, com es dirà el proper disc. Ara mateix estem fent un crowdfunding per finançar el nou àlbum. El dissabte, quan toquem a l’Acústica, farem cançons antigues, però també farem algun avançament, comHi Life Crisis, de la qual n'hem gravat un videoclip.
- Creuen que serà un bon impuls que els hagin seleccionat al projecte Factoria Acústica?
- Segur que sí. Vam començar al maig amb el nostre mànager a l’Estat espanyol, i aleshores ja era massa tard per entrar a la programació dels festivals, però ens va dir que l’Acústica podria funcionar i que era una molt bona opció. Quan ens ho van proposar no ens ho vam pensar, vam dir que sí ràpidament.
Tena, una actriu amb ganxo Foto: Albert Alemany
- Els fans sempre han estat increïbles amb mi. I és genial, perquè molts d’aquests admiradors, després de veure’t en una pel·lícula o sèrie, arriben al grup. I són els més lleials, t'ho asseguro.
- La veurem a la propera temporada de Joc de Trons?
- No et puc dir res.
- Ni tan sols si ha de venir algun dia a Girona en els propers mesos?
- Res de res!!!
- El personatge que interpretes a Joc de Trons és una salvatge que s’ha guanyat el cor dels seguidors de la sèrie, l’Osha. Ella protegeix els joves de la saga Stark i ha tingut un camí molt difícil. Si vostè fos guionista, què faria amb l’Osha?
- La convertiria en Reina. La faria seure al Tro de ferro, rodejada de molts dracs i d’una bona pila d’animals, amb llops i éssers de tota mena.
- I també seria tan expeditiva? Creu que mataria molta gent?
- No!!! De fet, no ho sé... encara no he previst ser escriptora (esclata a riure).
- Abans em deia que sempre li tocava representar personatges bojos, també durs i valents. Si pogués triar, quin personatge li agradaria interpretar que encara no hagi fet?
- Segurament seria algun personatge de còmic. M’encanta llegir-ne, és una de les meves grans aficions. Per exemple, m’agradaria molt ser Harley Quinn, la nòvia del Joker. És una dona brutal, una mica boja, però brutal!
- Quin estil de còmics llegeix? Marvel, DC Comics, còmic d’autor, novel·la gràfica?
- M’agrada molt Preacher, Hellboy, The Dark Tower, molt de Batman, The League of Extraordinary Gentlemen. M’encanta llegir i veure pel·lícules i el còmic és una art que uneix les dues coses i que em permet gaudir el doble. És fantàstic!
Amb energia, il·lusions i un nervi que es contagia, Natalia Tena ha explicat d’on ve i cap on voldria anar, sense oblidar que ara té tota l’energia vessada en el seu grup, els Molotov Jukebox, que aquest dissabte toquen a Figueres. Com a projecte immediat, té previst rodar un curtmetratge a Mèxic i, musicalment, enllestir el disc de la banda. “Tinc pressa, perquè sé que tinc el temps limitat i sé que un dia puc marxar, però ells, l’Adam i en Sam, han de poder seguir treballant”, confessa, apressada. El disc sortirà, si tot va bé, l'1 d’abril de 2016. Mentrestant, el seu ritme tropical i ballable, fruit d’un mestissatge viu i enèrgic, es pot veure aquest dissabte a Catalunya, molt a prop d’on, qui sap, potser la veurem gravant properament alguna escena de l’esperadíssima sisena temporada de Joc de Trons.
Tena, gran lectora de còmics, confessa que voldria interpretar al cinema la dona del Joker, Harley Quinn. Foto: Albert Alemany