10
de desembre
del
2015
Actualitzat
el
03
de febrer
del
2016
a les
16:56h
Si els candidats del Partit Republicà a la Casa Blanca intervinguessin en la cimera sobre el canvi climàtic que és a punt de clausurar-se a París, deixarien l’auditori gelat. I no precisament per motius meteorològics. El criteri de la majoria d’aspirants conservadors a la presidència dels EUA se situa entre el negacionisme (no hi ha escalfament global) i l’escepticisme, amb poques excepcions.
La qüestió del canvi climàtic ja s’ha fet amb un lloc en el debat polític nord-americà. Sol aparèixer en entrevistes i debats. Diverses catàstrofes “naturals”, des de la sequera que ha afectat estats de l’Oest a greus tempestes en la costa est han fet que els darrers anys, les emissions de gasos d’efecte hivernacle per l’acció humana hagin esdevingut un problema que cal afrontar.
El llegat d’Obama
Tot president pensa en el seu llegat. En el cas dels Estats Units, això es fa especialment evident en el segon mandat (els qui són reelegits), quan ja no pot planificar la següent campanya electoral. En el cas de Barack Obama, s’ha donat un fet no massa habitual: la seva administració ha guanyat tremp després de la reelecció del 2012. El president demòcrata ha donat inflexions importants en la seva política exterior, com en el desgel de les relacions amb l’Iran i amb Cuba. També ha consolidat el seu gran projecte, la reforma sanitària, que era vista amb escepticisme fins i tot per molts dels seus col·laboradors, i que assegurarà una millora en l’atenció sanitària de milions de persones. Un altre aspecte del seu llegat és la sensibilitat pel canvi climàtic.
Obama s’ha compromès a favor d’una política activa contra els efectes de les emissions de gasos hivernacle. En vigílies de la cimera de París, va anunciar el seu rebuig al megaprojecte d’oleoducte Keystone Xl, que havia de perforar la nació des del Canadà al golf de Mèxic per conduir-hi 830.000 barrils de petroli cru. El tema s’havia convertit en una gran batalla. Estava previst que les obres donessin feina a més de 40.000 persones en els primers dos anys. Per això els republicans es van llançar a criticar el president, acusant-lo de ferir l’economia del país. La reducció del preu del petroli ha vingut en ajuda de l’administració Obama, així com la reducció de l’atur els darrers anys, ja que eren dos arguments a favor de l’oleoducte. Tot i així, el mateix president va admetre que els efectes de la paralització de l’obra sobre les emissions seran reduïts.
Però la Casa Blanca vol traslladar a la comunitat internacional que els Estats Units són líders en el combat per pal·liar els efectes de l’escalfament del planeta. El líder dels EUA ha presentat el canvi climàtic com una de les majors crisis a les quals s’enfronta el món. L’estiu passat, a la mateixa Casa Blanca, l’Agència de Protecció Ambiental va presentar un programa d’actuació per controlar les emissions de gas hivernacle en les centrals elèctriques i apostar per les energies renovables. Per primer cop, es va destinar a l’objectiu d’afrontar les conseqüències de l’escalfament una partida pressupostària rellevant (8.800 milions de dòlars anuals fins al 2030).
Un lobbysme contaminat
La candidata Hillary Clinton dóna suport a la política d’Obama en aquesta qüestió. Però en el Partit Republicà les coses no van per aquí. El lobby petrolier disposa de bons ancoratges en els rengles republicans i l’intervencionisme dels poders públics que suposen els programes d’Obama en aquest àmbit són vistos com un anatema contra el lliure mercat. Però hi ha la sensació que el debat sobre el clima l’han guanyat, i de carrer, els defensors de prendre la iniciativa per defensar l’ecosistema i l’equilibri ambiental.
L’exemple que es posa per mostrar la fallida dels arguments negacionistes del clima és la Global Climate Coalition, creada a finals dels anys vuitanta per bloquejar tota iniciativa governamental contra les emissions hivernacle. Molt activa i agressiva dialècticament, va néixer amb el suport entusiasta de grans companyies com la Ford, la Shell, British Petroleum, General Motors i Exxon, entre d’altres. La Conferència de Kyoto de 1997 va ser un capítol culminant de la batalla. Cinc anys més tard, s’esllanguia i no ha tornat a aixecar el cap. Les empreses que el van impulsar van veure com la seva imatge es desacreditava a mesura que creixia la consciència ambiental. Avui, els corrents negacionistes són molt més febles que fa deu anys.
Quan el senador John McCain va ser candidat del Partit Republicà a la presidència, el 2008, va incloure en el seu programa una clara referència a la lluita contra el canvi climàtic, reconeixent l’acció humana en els gasos contaminants i la necessitat d’una intervenció. Però els republicans no aconsegueixen sortir del cercle reaccionari on s’han ficat i resten hipotecats per grups d’activistes molt ideologitzats i lobbies econòmics lligats a les energies “brutes”.
Marco Rubio: “Amèrica no és un planeta”
En la qüestió del canvi climàtic, el Partit Republicà ha endurit encara més el seu discurs, deixant enrere l’obertura que va significar McCain. Quan va aparèixer en un dels debats entre candidats del setembre passat, la majoria d’ells van rebutjar que els canvis en el medi ambient obeïssin a cap intervenció humana. El senador Marco Rubio, una de les grans promeses dels conservadors, va minimitzar el paper que poden jugar els Estats Units en aquesta batalla global, tot dient que “Amèrica no és un planeta”. Aquestes setmanes, molts d’ells han continuat opinant sobre la qüestió.
Com més extremistes i demagògics són els candidats, més sorprenent és el que diuen sobre el clima. Quan s’hi ha referit, Donald Trump ha acusat la Xina d’haver ideat la idea de l’escalfament global per arrasar la indústria nord-americana. També el doctor Ben Carson, un oftalmòleg rellevant, ha afirmat que no creu en el canvi climàtic, afirmant que el clima sempre està canviant. El senador de Texas Ted Cruz és molt bel·ligerant en contra de tota intervenció. Un altre que ha mostrat la seva indiferència pels arguments de la ciència és Scott Walker, el governador de Wisconsin.
El senador Rubio ha repetit en diverses ocasions que no creu que hi hagi d’haver regulacions severes de les emissions. En un acte organitzat per un grup de joves republicans a Iowa, el 28 de setembre passat, va escometre contra les regulacions de l’Agència de Protecció Ambiental (EPA), tot i admetre que hi ha canvis en el clima i que s’ha de plantejar alguna mesura. Aquest acte va tenir algun ressò perquè alguns dels presents van criticar les posicions de Rubio. En una enquesta que va fer el diari The Washington Post entre electors demòcrates i republicans, es va copsar que hi ha un canvi en la visió dels electors republicans d’entre 18 i 49 anys. Un 60% d’ells consideren que hi ha canvi climàtic i que és causat per l’acció humana.
Entre els candidats amb opcions, només Jeb Bush i Chris Christie han fet alguna concessió, però de forma molt tímida. Bush ha admès que hi ha un problema i que el govern ha d’actuar, però n’ha negat la gravetat i, en canvi, ha acusat Obama de destruir l’economia del país per afectar negativament el desenvolupament de la indústria.
L’1 de desembre passat, en el programa Morning Joe de la cadena de televisió MSNBC, el governador de Nova Jersey va ser interpel·lat sobre el clima. Christie, que és un dels candidats més centristes i “liberals” d’entre els republicans, va dir que ell creu que hi ha canvis en el clima i que l’acció humana i contribueix, “però crec que això no es pot definir com una crisi”.
Així està el clima ideològic i mental entre el ventall de candidats republicans als Estats Units. Unes opinions que contrasten amb el criteri de la major part de dirigents polítics europeus, tant els d’esquerres com els de dreta, tot i que amb matisos importants. Per trobar criteris similars als dels presidenciables republicans, s’ha de fer un esforç de recerca. O mirar uns anys enrere ben a prop nostre, quan Mariano Rajoy va dir que un cosí seu li deia que si no es podia saber quin temps faria a Sevilla l’endemà, com es podia saber què passaria a la Terra al cap de 300 anys… Però la urgència del repte no admet acudits ni analfabetismes. “Tot i actuar, podem fer tard”, ha advertit Obama. Fins i tot Rajoy ha canviat d’opinió en aquesta qüestió.
La qüestió del canvi climàtic ja s’ha fet amb un lloc en el debat polític nord-americà. Sol aparèixer en entrevistes i debats. Diverses catàstrofes “naturals”, des de la sequera que ha afectat estats de l’Oest a greus tempestes en la costa est han fet que els darrers anys, les emissions de gasos d’efecte hivernacle per l’acció humana hagin esdevingut un problema que cal afrontar.
El llegat d’Obama
Tot president pensa en el seu llegat. En el cas dels Estats Units, això es fa especialment evident en el segon mandat (els qui són reelegits), quan ja no pot planificar la següent campanya electoral. En el cas de Barack Obama, s’ha donat un fet no massa habitual: la seva administració ha guanyat tremp després de la reelecció del 2012. El president demòcrata ha donat inflexions importants en la seva política exterior, com en el desgel de les relacions amb l’Iran i amb Cuba. També ha consolidat el seu gran projecte, la reforma sanitària, que era vista amb escepticisme fins i tot per molts dels seus col·laboradors, i que assegurarà una millora en l’atenció sanitària de milions de persones. Un altre aspecte del seu llegat és la sensibilitat pel canvi climàtic.
Obama s’ha compromès a favor d’una política activa contra els efectes de les emissions de gasos hivernacle. En vigílies de la cimera de París, va anunciar el seu rebuig al megaprojecte d’oleoducte Keystone Xl, que havia de perforar la nació des del Canadà al golf de Mèxic per conduir-hi 830.000 barrils de petroli cru. El tema s’havia convertit en una gran batalla. Estava previst que les obres donessin feina a més de 40.000 persones en els primers dos anys. Per això els republicans es van llançar a criticar el president, acusant-lo de ferir l’economia del país. La reducció del preu del petroli ha vingut en ajuda de l’administració Obama, així com la reducció de l’atur els darrers anys, ja que eren dos arguments a favor de l’oleoducte. Tot i així, el mateix president va admetre que els efectes de la paralització de l’obra sobre les emissions seran reduïts.
Però la Casa Blanca vol traslladar a la comunitat internacional que els Estats Units són líders en el combat per pal·liar els efectes de l’escalfament del planeta. El líder dels EUA ha presentat el canvi climàtic com una de les majors crisis a les quals s’enfronta el món. L’estiu passat, a la mateixa Casa Blanca, l’Agència de Protecció Ambiental va presentar un programa d’actuació per controlar les emissions de gas hivernacle en les centrals elèctriques i apostar per les energies renovables. Per primer cop, es va destinar a l’objectiu d’afrontar les conseqüències de l’escalfament una partida pressupostària rellevant (8.800 milions de dòlars anuals fins al 2030).
Un lobbysme contaminat
La candidata Hillary Clinton dóna suport a la política d’Obama en aquesta qüestió. Però en el Partit Republicà les coses no van per aquí. El lobby petrolier disposa de bons ancoratges en els rengles republicans i l’intervencionisme dels poders públics que suposen els programes d’Obama en aquest àmbit són vistos com un anatema contra el lliure mercat. Però hi ha la sensació que el debat sobre el clima l’han guanyat, i de carrer, els defensors de prendre la iniciativa per defensar l’ecosistema i l’equilibri ambiental.
L’exemple que es posa per mostrar la fallida dels arguments negacionistes del clima és la Global Climate Coalition, creada a finals dels anys vuitanta per bloquejar tota iniciativa governamental contra les emissions hivernacle. Molt activa i agressiva dialècticament, va néixer amb el suport entusiasta de grans companyies com la Ford, la Shell, British Petroleum, General Motors i Exxon, entre d’altres. La Conferència de Kyoto de 1997 va ser un capítol culminant de la batalla. Cinc anys més tard, s’esllanguia i no ha tornat a aixecar el cap. Les empreses que el van impulsar van veure com la seva imatge es desacreditava a mesura que creixia la consciència ambiental. Avui, els corrents negacionistes són molt més febles que fa deu anys.
Quan el senador John McCain va ser candidat del Partit Republicà a la presidència, el 2008, va incloure en el seu programa una clara referència a la lluita contra el canvi climàtic, reconeixent l’acció humana en els gasos contaminants i la necessitat d’una intervenció. Però els republicans no aconsegueixen sortir del cercle reaccionari on s’han ficat i resten hipotecats per grups d’activistes molt ideologitzats i lobbies econòmics lligats a les energies “brutes”.
Marco Rubio: “Amèrica no és un planeta”
En la qüestió del canvi climàtic, el Partit Republicà ha endurit encara més el seu discurs, deixant enrere l’obertura que va significar McCain. Quan va aparèixer en un dels debats entre candidats del setembre passat, la majoria d’ells van rebutjar que els canvis en el medi ambient obeïssin a cap intervenció humana. El senador Marco Rubio, una de les grans promeses dels conservadors, va minimitzar el paper que poden jugar els Estats Units en aquesta batalla global, tot dient que “Amèrica no és un planeta”. Aquestes setmanes, molts d’ells han continuat opinant sobre la qüestió.
Com més extremistes i demagògics són els candidats, més sorprenent és el que diuen sobre el clima. Quan s’hi ha referit, Donald Trump ha acusat la Xina d’haver ideat la idea de l’escalfament global per arrasar la indústria nord-americana. També el doctor Ben Carson, un oftalmòleg rellevant, ha afirmat que no creu en el canvi climàtic, afirmant que el clima sempre està canviant. El senador de Texas Ted Cruz és molt bel·ligerant en contra de tota intervenció. Un altre que ha mostrat la seva indiferència pels arguments de la ciència és Scott Walker, el governador de Wisconsin.
El senador Rubio ha repetit en diverses ocasions que no creu que hi hagi d’haver regulacions severes de les emissions. En un acte organitzat per un grup de joves republicans a Iowa, el 28 de setembre passat, va escometre contra les regulacions de l’Agència de Protecció Ambiental (EPA), tot i admetre que hi ha canvis en el clima i que s’ha de plantejar alguna mesura. Aquest acte va tenir algun ressò perquè alguns dels presents van criticar les posicions de Rubio. En una enquesta que va fer el diari The Washington Post entre electors demòcrates i republicans, es va copsar que hi ha un canvi en la visió dels electors republicans d’entre 18 i 49 anys. Un 60% d’ells consideren que hi ha canvi climàtic i que és causat per l’acció humana.
Entre els candidats amb opcions, només Jeb Bush i Chris Christie han fet alguna concessió, però de forma molt tímida. Bush ha admès que hi ha un problema i que el govern ha d’actuar, però n’ha negat la gravetat i, en canvi, ha acusat Obama de destruir l’economia del país per afectar negativament el desenvolupament de la indústria.
L’1 de desembre passat, en el programa Morning Joe de la cadena de televisió MSNBC, el governador de Nova Jersey va ser interpel·lat sobre el clima. Christie, que és un dels candidats més centristes i “liberals” d’entre els republicans, va dir que ell creu que hi ha canvis en el clima i que l’acció humana i contribueix, “però crec que això no es pot definir com una crisi”.
Així està el clima ideològic i mental entre el ventall de candidats republicans als Estats Units. Unes opinions que contrasten amb el criteri de la major part de dirigents polítics europeus, tant els d’esquerres com els de dreta, tot i que amb matisos importants. Per trobar criteris similars als dels presidenciables republicans, s’ha de fer un esforç de recerca. O mirar uns anys enrere ben a prop nostre, quan Mariano Rajoy va dir que un cosí seu li deia que si no es podia saber quin temps faria a Sevilla l’endemà, com es podia saber què passaria a la Terra al cap de 300 anys… Però la urgència del repte no admet acudits ni analfabetismes. “Tot i actuar, podem fer tard”, ha advertit Obama. Fins i tot Rajoy ha canviat d’opinió en aquesta qüestió.