Hi va haver un moment, no fa tant, que parlar de Jordi Pujol a les files de Junts suposava un problema. Per descomptat que gaudia de simpaties, però sempre eren exhibides en privat, com si fos una espècie de pecat. Hi va haver un moment, no fa tant, que qualsevol vincle amb Convergència, ja fos nominal o polític, era combatut amb força a la direcció del partit liderat per Carles Puigdemont, fins i tot per aquells que havien tingut una relació propera amb la família de l'expresident de la Generalitat. Hi va haver un moment, no fa tant, que el norantè aniversari de Pujol es va celebrar de manera quasi clandestina, i que a ell no se'l convidava a cap acte. Això, ara, ja és història. 

Fins al punt que ja no és notícia que Puigdemont conversi amb normalitat amb el fundador de CDC a Prats de Molló, o que Artur Mas visiti Waterloo, o que la cúpula de Junts es plantegés un seguici a Madrid el dia que va arrencar el judici contra la família per fer costat a Pujol. S'han desprecintat malestars, s'han aixecat vetos i l'expresident ja no és un actiu tòxic. L'expresident no s'ha mogut -la confessió hi continua sent-, i ara tothom està pendent de veure quan surt la sentència sobre la causa familiar, de la qual ell va quedar exclòs per motius de salut. Els advocats defensors, en les converses informals a Madrid, interpreten que el veredicte està al caure. Veurem si és veritat. 

Mentrestant i no, Pujol és un dels protagonistes secundaris d'aquesta campanya. La setmana passada, per exemple, Gabriel Rufián va reclamar a Junts que tornés al pujolisme per allunyar-se de l'ombra d'Aliança Catalana. Jordi Hereu, també entrevistat al programa El Matí de Catalunya Ràdio, va expressar nostàlgia de l'etapa en què Convergència era decisiva a Madrid. Junts no és Convergència -Puigdemont no és Pujol, Míriam Nogueras no és Miquel Roca- i opera en unes coordenades polítiques allunyades del peix al cove, però aquesta legislatura s'ha esforçat per tenir incidència a Madrid. És l'única finestra, de fet, on els seus vots eren decisius i on podia ocupar part dels focus. 

En aquest marc hi supuren una sèrie d'incongruències. Resulta obvi que tant Rufián com Hereu, quan Convergència funcionava a ple rendiment, se'n distanciaven tant com podien. El candidat d'ERC, de fet, sosté sovint que Catalunya està "segrestada" pel marc mental convergent. I el ministre d'Indústria, quan era alcalde de Barcelona, combatia amb força contra el model que plantejava Xavier Trias des des l'oposició. Si reivindiquen CDC i Pujol, en el fons, és perquè saben que són dues idees que ja no tornaran, perquè formen part dels llibres d'història i no del futur. Tothom que s'ha presentat a les eleccions apel·lant al core convergent i a la nostàlgia ha acabat sent extraparlamentari. 

I Junts? Els pecats de l'expresident semblen expiats -també pels qui fins fa dos dies el repudiaven per "corrupte", i atacaven Puigdemont pels seus vincles hereditaris amb la família Pujol-, i ara en reivindiquen el llegat. No fa tant, quan algun conseller el volia convidar a actes públics, més d'un i més de dos aixecaven la cella i expressaven malestar. En la campanya del 2024, per exemple, no es va voler que anés fins a Argelers, i finalment va gravar un vídeo de suport que va difondre Quim Forn a les xarxes. Ara tothom abraça Pujol, ja sigui per convenciment o per interès, i això només retrata els seus detractors: fa 23 anys que no és president i encara se'l pot llegir en més d'un titular.