Tots els partits espanyols han donat suport a la candidatura de la ministra Nadia Calviño per a presidir l'Eurogrup: des de Vox fins a Podemos, tots ells han tornat a donar una lliçó d'unitat nacional en un moment en què l'Estat espanyol s'hi juga molt. "Fuenteovejuna, todos a una".
Espanya és un dels països que pitjor han gestionat la pandèmia provocada per la covid-19 i on la crisi econòmica hi serà més dura i llarga, per raons d'ineficàcia pròpies, més que no pas per culpa d'enemics exteriors.
L'Estat espanyol ha desaprofitat els 7 darrers anys d'expansió econòmica per a fer reformes estructurals i per a fer més eficient la seva despesa pública i ara no té gaire marge d'endeutament per ajornar impostos, per concedir ajuts directes i garanties de crèdits a PIMEs i autònoms. Segons el diari Financial Times, Espanya ha estat dels països més gasius en estimular l'economia per sortir de la crisi: el deute públic acumulat actual, com fins i tot ara reconeixen a Madrid, els deixa poc marge de maniobra.
Si futurs rebrots obliguen a futurs confinaments, tenint com tindrà el BCE límits a la compra de deute públic espanyol, les negociacions pel repartiment del Fons de Recuperació de la UE esdevenen encara més importants, potser decisives, per al futur del govern espanyol.
El BCE segueix comprant deute públic en grans quantitats i ha llançat fa pocs dies el programa més gran de la història de refinançament de la banca europea (TLTRO). A l'any vinent, però, serà més difícil de justificar i defensar el caràcter il·limitat dels seus programes: a Alemanya hi haurà un nou parlament i un nou govern que, a la vista de la recent sentència del TC alemany en contra dels programes superexpansius del BCE, haurà de valorar i validar també les actuacions del BCE.
Espanya mirarà d'obtenir el màxim possible del fons esmentat, en unes negociacions que es preveuen llargues i dures, amb uns països del nord d'Europa que són contraris a seguir donant subvencions sense condicionalitat als països del sud. Els partits catalans farien bé de rellegir Raimon Galí, en el seu ja clàssic article escrit a l'exili, relatiu a com les virtuts castellanes s'imposen als vicis catalans: mentre aquí les discussions es van fent més agres per qüestions preelectorals, a Madrid tots fan pinya per evitar la fallida de l'Estat.
Per bé que l'Eurogrup no és una estructura formal de poder a la UE (no té funcionaris ni pressupost: és una reunió mensual dels ministres de finances de la zona euro), la seva presidència atorga un plus de visibilitat al país que l'ostenta i permet al seu president de participar directament en reunions importants al màxim nivell a la UE quan, per exemple, hi ha crisis econòmiques.
A favor de Nadia Calviño juga la seva condició d'alta funcionària de la UE, ben valorada per la seva gestió durant anys a la Comissió Europea. Els socialistes europeus li donen suport i, de fet, aquest càrrec va recaure, en el repartiment de cadires a la UE de fa un any, al grup socialista.
Si Calviño presideix l'Eurogrup Pedro Sánchez podrà fer un discurs neutralitzador, de cara als mercats financers i als altres països europeus, en el sentit de controlar les intencions de Podemos de "finançar el seu programa electoral amb diners europeus": el primer ministre austríac Sebastian Kurz defensa que "els diners del Fons de Recuperació de la UE han de permetre finançar el canvi de model econòmic i no anar destinats a rescatar bancs ni a finançar rendes bàsiques o inversions en infraestructures endarrerides".
En contra de Calviño s'hi han presentat dos candidats, l'irlandès Paschal Donohoe, un dels ministres de finances més experimentats, i el luxemburguès Pierre Gramegna, que compta d'entrada amb el suport d'Holanda, Bèlgica i Txèquia. Per bé que tots dos són candidats de països del nord, no són candidats de cap dels 4 països que conformen el nucli dur conegut com "els 4 frugals": aquests països són partidaris de què els crèdits condicionats i a retornar predominin sobre les transferències sense condicions i no retornables en el futur Fons de Recuperació europeu. Per cert, en alguns d'aquests 4 països hi governen els socials-demòcrates, que es defineixen com a "fiscalment responsables" i volen que tots els crèdits siguin retornats.
També juga en contra de Calviño el fet que Espanya ha recuperat des de 2018 una certa presència en l'àmbit institucional europeu, que la mala gestió de la crisi de 2010 de Rajoy havia arrasat completament: Luís de Guindos és vicepresident del BCE i José Manuel Campa és president de l'Agència Bancària Europea.
Els candidats irlandès i luxemburguès han donat mostres de flexibilitat en les seves posicions sobre el futur de la UE, l'euro i els Fons de Recuperació, i aquest és un element que pot ser molt important en contra de la candidatura de Calviño: ella és vista al nord d'Europa com una partidària radical de la màxima integració fiscal i com la ministra que al mes de març hauria inspirat el programa de màxims (fracassat, per cert) que va defensar Pedro Sánchez a les darreres cimeres de caps d'Estat (eurobons, coronabons, deute perpetu, transferències bilionàries...).
Espanya està tan necessitada de fons europeus que finalment podria ser que Pedro Sánchez fes servir la candidatura de Calviño per a canviar-la a darrera hora per unes condicions més favorables en el resultat de la negociació final: menys crèdits condicionats i més transferències sense condicions, tal com demana Espanya. A mitjans de juliol ho sabrem.
Espanya és un dels països que pitjor han gestionat la pandèmia provocada per la covid-19 i on la crisi econòmica hi serà més dura i llarga, per raons d'ineficàcia pròpies, més que no pas per culpa d'enemics exteriors.
L'Estat espanyol ha desaprofitat els 7 darrers anys d'expansió econòmica per a fer reformes estructurals i per a fer més eficient la seva despesa pública i ara no té gaire marge d'endeutament per ajornar impostos, per concedir ajuts directes i garanties de crèdits a PIMEs i autònoms. Segons el diari Financial Times, Espanya ha estat dels països més gasius en estimular l'economia per sortir de la crisi: el deute públic acumulat actual, com fins i tot ara reconeixen a Madrid, els deixa poc marge de maniobra.
Si futurs rebrots obliguen a futurs confinaments, tenint com tindrà el BCE límits a la compra de deute públic espanyol, les negociacions pel repartiment del Fons de Recuperació de la UE esdevenen encara més importants, potser decisives, per al futur del govern espanyol.
El BCE segueix comprant deute públic en grans quantitats i ha llançat fa pocs dies el programa més gran de la història de refinançament de la banca europea (TLTRO). A l'any vinent, però, serà més difícil de justificar i defensar el caràcter il·limitat dels seus programes: a Alemanya hi haurà un nou parlament i un nou govern que, a la vista de la recent sentència del TC alemany en contra dels programes superexpansius del BCE, haurà de valorar i validar també les actuacions del BCE.
Espanya mirarà d'obtenir el màxim possible del fons esmentat, en unes negociacions que es preveuen llargues i dures, amb uns països del nord d'Europa que són contraris a seguir donant subvencions sense condicionalitat als països del sud. Els partits catalans farien bé de rellegir Raimon Galí, en el seu ja clàssic article escrit a l'exili, relatiu a com les virtuts castellanes s'imposen als vicis catalans: mentre aquí les discussions es van fent més agres per qüestions preelectorals, a Madrid tots fan pinya per evitar la fallida de l'Estat.
Per bé que l'Eurogrup no és una estructura formal de poder a la UE (no té funcionaris ni pressupost: és una reunió mensual dels ministres de finances de la zona euro), la seva presidència atorga un plus de visibilitat al país que l'ostenta i permet al seu president de participar directament en reunions importants al màxim nivell a la UE quan, per exemple, hi ha crisis econòmiques.
A favor de Nadia Calviño juga la seva condició d'alta funcionària de la UE, ben valorada per la seva gestió durant anys a la Comissió Europea. Els socialistes europeus li donen suport i, de fet, aquest càrrec va recaure, en el repartiment de cadires a la UE de fa un any, al grup socialista.
Si Calviño presideix l'Eurogrup Pedro Sánchez podrà fer un discurs neutralitzador, de cara als mercats financers i als altres països europeus, en el sentit de controlar les intencions de Podemos de "finançar el seu programa electoral amb diners europeus": el primer ministre austríac Sebastian Kurz defensa que "els diners del Fons de Recuperació de la UE han de permetre finançar el canvi de model econòmic i no anar destinats a rescatar bancs ni a finançar rendes bàsiques o inversions en infraestructures endarrerides".
En contra de Calviño s'hi han presentat dos candidats, l'irlandès Paschal Donohoe, un dels ministres de finances més experimentats, i el luxemburguès Pierre Gramegna, que compta d'entrada amb el suport d'Holanda, Bèlgica i Txèquia. Per bé que tots dos són candidats de països del nord, no són candidats de cap dels 4 països que conformen el nucli dur conegut com "els 4 frugals": aquests països són partidaris de què els crèdits condicionats i a retornar predominin sobre les transferències sense condicions i no retornables en el futur Fons de Recuperació europeu. Per cert, en alguns d'aquests 4 països hi governen els socials-demòcrates, que es defineixen com a "fiscalment responsables" i volen que tots els crèdits siguin retornats.
També juga en contra de Calviño el fet que Espanya ha recuperat des de 2018 una certa presència en l'àmbit institucional europeu, que la mala gestió de la crisi de 2010 de Rajoy havia arrasat completament: Luís de Guindos és vicepresident del BCE i José Manuel Campa és president de l'Agència Bancària Europea.
Els candidats irlandès i luxemburguès han donat mostres de flexibilitat en les seves posicions sobre el futur de la UE, l'euro i els Fons de Recuperació, i aquest és un element que pot ser molt important en contra de la candidatura de Calviño: ella és vista al nord d'Europa com una partidària radical de la màxima integració fiscal i com la ministra que al mes de març hauria inspirat el programa de màxims (fracassat, per cert) que va defensar Pedro Sánchez a les darreres cimeres de caps d'Estat (eurobons, coronabons, deute perpetu, transferències bilionàries...).
Espanya està tan necessitada de fons europeus que finalment podria ser que Pedro Sánchez fes servir la candidatura de Calviño per a canviar-la a darrera hora per unes condicions més favorables en el resultat de la negociació final: menys crèdits condicionats i més transferències sense condicions, tal com demana Espanya. A mitjans de juliol ho sabrem.