Mentre es feia l’Eixample, a Barcelona hi havia molt de fang. Fang de veritat, no metafòric. Fang analògic, per entendre’ns. Quan plovia –sempre plou on hi ha més fang–, l’aigua es barrejava amb la terra dels carrers sense asfaltar i la brossa dels edificis a mig fer. I així, durant dècades. Un fangar. Can Fanga.
Ja fa temps que no hi ha fang a Barcelona. Ni un pam de fang. Perquè per fer fang calen dues coses, terra i aigua, que a Can Fanga ja no se’n troba. Ni juntes ni separades. Barcelona ara és més aviat Can Pixa. Can Pixapins.
A Madrid (concepte) tampoc no tenen ni terra ni aigua, però hi ha fang per donar i per vendre. Fang metafòric, no de veritat. Fang digital, per entendre’ns. Els arriba el fang a les orelles. De Madrid al fang. Madrid és Fangòria. Marlaska i Fangòria!
Però ara el fang el fan amb una màquina. Fang industrial. Quantitats industrials de fang. Tot i que es veu que només n’hi ha una, de màquina. I no sabem molt bé on és ni qui la manega. Per no saber no sabem ni com és una màquina de fer fang. Encara menys, com funciona. Com s’ho fan? Per una banda, hi tiren l’aigua i per una altra la terra? Hi ha una manovella? Té motor? És elèctrica? Electrònica? Porta llançadora, com els telers?
No, home, no! Que és una màquina virtual. Una metàfora. La va trobar Umberto Eco mentre escrivia Número zero. I no és qualsevol mena de metàfora. Com diu Lorena Pérez a un article a The Conversation, es tracta d’una metàfora de correlació; concretament, entre moral i netedat: la immoralitat és brutícia. Per això diem joc brut, netejar els pecats, embrutar la reputació… I Manos Limpias!
I què hem de fer per lluitar contra la immoralitat? Doncs netejar. Pedro Sánchez es proposa ell mateix per liderar l’equip de neteja. Míster Handsome és Míster Proper! Una altra metàfora: la bellesa és neta; la brutícia és lletja. Me duele la cara de ser tan limpio…
El cas és que, cal insistir-hi, Míster Proper i el seu cercle més proper proclamen, sense dir-ho explícitament, que només hi ha una maquineta. Per això parlen, específicament, de La màquina del fango. I la tenen amagada, els altres, als soterranis de Gènova. El problema és que n’hi ha més d’una, de màquina fanguera. I una d’elles, la més antiga, l’original, sempre ha apuntat cap a Can Fanga (concepte). I la tenen amagada, entre tots, a les clavegueres. Al quilòmetre zero.
Però, alerta, que si seguim per aquí espeteguem contra una altra metàfora. Una cosa són els soterranis i una altra les clavegueres. A tots dos llocs hi ha foscor (la llum és maca; la foscor és lletja), però a les clavegueres, a més, hi ha merda. I això és crucial. Perquè les clavegueres –ja ho va dir en Villarejo– serveixen fonamentalment per netejar la merda a les fosques. No fos cas. Doncs llavors que cridin Míster Proper. I la seva dona, que també és molt neta. I molt maca. Madrid n’és ple de camacos.
I nosaltres, a Can Fanga i rodalies, que no tenim cap màquina de fer fang? Ni tan sols una màquina antifang? Doncs es veu que no. No fotis! Vam fer la revolució industrial i no som capaços de fabricar una trista maquineta d’esquitxar fang? Com ha degenerat la cosa! A veure, màquines de fang no en tenim, però clavegueres, sí. I sort en tenim. Així ens estalviem que ens arribi la pudor de la negociació dels indults, els errors en tramitar les demandes davant el TEDH i totes aquestes merdes.