"Un hombre aguarda dentro de un pozo sin remedio,
tenso, conmocionado, con la oreja aplicada.
Porque un pueblo ha gritado, ¡libertad!, vuela el cielo.
Y las cárceles vuelan." (Miguel Hernández, Las cárceles)
Estimat Jordi (Cuixart):
El dia en què jutges i fiscals et van assenyalar amb el dit tort, ens va abrasar impacient la indignació. O la nàusea de la injustícia. Des que els alts tribunals s'asseuen a sopar a la taula dels poderosos, són mals temps per a la justícia. Com diria Rosa de Luxemburg, la justícia és servil amb els taurons i cruel amb les sardines.
Fa poc es van complir quatre mesos des que et van despullar d'un dels béns més preuats (la llibertat) i et van buidar l'ànima d'oxigen. Han estat quatre mesos d'excepció, de suplici, càstig i venjança. Quatre mesos de memòria d'un paisatge calcinat, lluny dels teus afectes i la teva terra. Quatre mesos amb gust de llàgrimes de l'opac ciment d'una presó impenetrable. Com si tinguéssim una estella clavada, des de llavors, ens falta l'aire.
La teva absència amarga, la teva llunyania de murs, ens crema. Haver de escriure't fa mal. Però, com qualsevol carta a un pres, fer-ho és un missatge de futur. Una foguera enmig de la nit gelada. S'alimenta de solituds, de distàncies, però es construeix amb ponts d'esperances.
Amb aquesta missiva vull insuflar-te ànims. Recordar-te el que has estat i continues sent per a tots els que et trobem a faltar. Amb el teu afany insomne per obrir camí, vas ser (i segueixes sent) un referent de coratge i dignitat. Sent com ets un militant pacifista disposat sempre a estendre la mà al proïsme, fins i tot als que només ofereixen autoritarisme i roïnesa, fa mal que t'associïn arbitràriament amb la violència. Sacrificant el teu temps lliure i de forma desinteressada, t'has deixat la pell en aconseguir una societat més lliure. Sabies que el camí no era fàcil. Els somnis col·lectius mai ho són. Requereixen de gent mobilitzada, il·lusionada i disposada a sacrificar-se. Són processos llargs plens d'espines. I més en una democràcia imperfecta com la nostra. No per casualitat, a diferència de la resta d'Europa, aquí el feixisme mai va ser derrotat i el poder es va construir sobre els seus fonaments. Les togues dels que ocupen la cúspide judicial no són, per aquesta raó, netes. La pols del franquisme les embruta. Ho saps bé. I ho recordàvem fa poc en unes jornades contra la impunitat franquista celebrades a la Model, on vam sentir la teva absència molt present.
Vivim temps difícils, en els quals la polarització s'estén com una taca cancerígena. Ara més que mai, resulta imprescindible recosir complicitats entre uns i altres; posar en valor el que ens uneix per sobre del que ens separa. En aquesta tasca urgent, figures com la teva són un far en la boira. Enfront de l'actual deriva autoritària, cal rescatar l'esperit unitari de l'Assemblea de Catalunya dels 70. O la filosofia que bategava darrere del lema "un sol poble" -catalans de llinatge i nous catalans- del vell dirigent del PSUC, Josep Benet. T'ho havia sentit cridar als quatre vents amb veu solemne dels grans moments: som un país mestís! Cal veure el fenomen migratori, no a partir del seu grau d'integració, sinó com una nova realitat construint una pàtria comuna amb identitats i orígens múltiples. Gent nascuda aquí i gent vinguda de Múrcia en els anys 30; d'Andalusia, Extremadura o Galícia en els anys 60. Gent que es va trobar un entorn en condicions molt dures, sense serveis ni transport públic. I amb un esforç immens, anònim i silenciós, va aixecar les nostres ciutats des de baix. Molts d'ells, veïns de l'extraradi gris, la "Internacional dels blocs" evocada pel teu apreciat Pérez Andújar.
Sempre et vas identificar amb aquesta gent humil i senzilla que, com la teva mare, van emigrar perseguint un futur millor. Eres incapaç de pensar-te separadament de les seves reivindicacions o pulsacions vitals. D'aquella que van arribar però també dels que es van quedar a les seves terres. Apel·laves sovint a la fraternitat i l'anhel d'emancipació de les classes populars de la resta de territoris ibèrics. Alguna cosa s'ha torçat o no s'haurà fet bé quan no pocs d'ells, lluny de sentir-se interpel·lats per persones com tu, s'han sentit amenaçats en la seva identitat. I embolicant-se entre banderes, han lliurat el seu vot a un nacionalisme d'extrema dreta. Ja tindrem temps de parlar-ne quan recupereu la llibertat, però segur que el que ha passat et fa mal ara en l'ànima, tu que ets un internacionalista obstinat en transcendir filiacions i fronteres. També et feia mal veure com altres nacionalistes utilitzaven la unitat patriòtica per diluir lluites socials i amagar les seves misèries. O el discurs contra un "Madrid" al qual injustament reduïen a una de les dues Espanyes, oblidant que també és la ciutat mestissa, de l'orgull gai, del 15-M o del "no passaran".
Recordo quan em vas defensar davant dels xiulets d'un auditori d'exaltats per escoltar-me al·ludir a aquest altre Madrid popular i antifeixista. Vaig plorar de ràbia davant de tant menyspreu ignorant i tu volies fer un comunicat de condemna. Tots dos crèiem que la idea d'una Espanya uniforme i irreformable era reaccionària. Hi ha una Espanya vella, monàrquica, caciquil, poruga, de sagristia, que envesteix al crit d'"a por ellos" i aspira a gelar-nos una altra vegada el cor. Aquesta està guanyant. No obstant això, aflora també una altra Espanya jove, indignada, republicana, interreligiosa i laica, plurinacional i reticent a ser una presó de pobles. A aquesta altra nova Espanya cal donar-li espai perquè hi compartim horitzons, somnis i anhels comuns. De fet, una república catalana sobirana -independent o associada a la resta de pobles de l'Estat- difícilment podrem bastir-la sense el seu suport. N'hi ha que, però, volen trencar aquesta aliança o corrent de simpatia entre uns i altres.
Amb nostàlgia, et recordo ara en tots els moments viscuts. Et recordo en xerrades amb amics com Quim Arrufat en una aula d'estudiants o Toni Comín i Eulàlia Reguant sobre un escenari de Nou Barris. Et recordo quan ens acomiadàvem la nit abans del teu empresonament. Sabies el perill al qual et dirigies i, malgrat això, conservaves el valor d'animar-amb la claredat silvestre de les teves rialles. Et recordo quan tu i Jordi Bosch em vau persuadir perquè em fes soci d'Òmnium Cultural, una entitat amb gairebé cent mil afiliats i seixanta anys d'història. Si no fos per tu, no ho hauria fet. Amb tu vaig superar prejudicis i recels antics. Va ser l'any 2016. Volies que Òmnium fos casa comuna del sobiranisme republicà, on convisquessin federalistes, confederalistes o independentistes. Volies teixir complicitats amb altres organitzacions estatals que defensaven el dret a decidir del poble català. Recordo la teva insistència perquè et presentés Pablo Iglesias.
M'agradava la teva visió inclusiva del catalanisme i la cultura. Em parlaves amb entusiasme de celebrar la Nit de Santa Llúcia a l'Hospitalet de Llobregat. Per primera vegada, després de 65 anys, el principal esdeveniment literari es desplaçava a una ciutat metropolitana, obrera i bressol de tantes persones d'origen immigrant. Poc abans, havíem participat junts en un acte de la vostra campanya Lluites compartides. Allà vam defensar la interrelació entre les lluites dels últims 50 anys de molta d'aquesta gent vinguda d'altres llocs amb les lluites col·lectives del present. Vam defensar la classe treballadora, valenta, que ens recordava que els drets mai es regalen. Vam defensar la lluita feminista d'una ciutat amb nom de dona. També els que sortien cada 11-S per exigir urnes i democràcia; els jubilats infatigables defensant el que van guanyar per als seus nets; la gent de la PAH i el 15-M, posant el cos per recuperar el que és de tots; els vells antifranquistes lluitant per la memòria democràtica; els que alçaven la veu contra el sofriment provocat per CIEs i fronteres; o exigint més refugiats a la manifestació més gran d'Europa.
Tu que has lluitat tant per la llibertat aliena, has acabat perdent la teva. Com Forn, Sánchez i Junqueras, t'has convertit en pres polític del segle XXI. Ho explicava fa poc en un article que t'envio al costat d'aquesta carta. Són molts els que et van precedir en aquesta ingrata condició. "Hem vist tancats a la presó homes plens de raó ... no, diguem no", cantava Raimon ja en els recitals dels 60. Abans de tu, hi van ser "homes plens de raó" com Wilde, Gramsci, Luxemburg, Roque Dalton, Sands, Mandela, Miguel Hernández. Ho recordava recentment un amic comú, el periodista David Fernández.
El cor se m'ha encongeix quan et penso ara darrere d'uns barrots infames que ennegreixen els horitzons, en una cel·la diminuta i mal il·luminada de Soto del Real. O quan parlo amb els teus éssers estimats o amb la resta de perseguits polítics. Tots ells forçats a recórrer centenars de quilòmetres. És terrible que no puguis aixecar el telèfon i escoltar a l'altra banda la veu afectuosa de la Txell i que només puguis veure-la breument una vegada a la setmana darrere de d'un gruix vidre. O que només puguis abraçar al teu fill de deu mesos un cop cada tres mesos.
Davant el buit institucional provocat per la vil aplicació de l'article 155, has de saber que com a Ajuntament no ens quedem de braços creuats. Fa poc, per exemple, vam portar davant de la justícia la vulneració de drets humans de l'1-O i vam denunciar el que ha passat al Congrés dels Diputats i el Parlament Europeu. Aquesta setmana hem tornat a reclamar la vostra llibertat o, com a mínim, la fi del doble càstig de l'allunyament. No oblidem que la presó és un espai d'aïllament, hostil i deshumanitzat. Allà el temps es congela i es fa perpetu. Es perd la intimitat, la llum solar, les coses bàsiques de la vida: el contacte, les mirades i la tendresa de qui s'estima. Com deia Albert Camus, "la presó és un suplici quotidià que ningú té dret a infligir a un ésser viu en nom tan sols d'una opinió o d'una concepció del món". Cada dia el recordem amb un llaç groc penjat a la façana consistorial assenyalant la vostra absència.
Els que t'estimem ens fiquem al llit nit rere nit amb ganes de abraçar-te. Tanquem, després, els ulls amb la mala consciència de gaudir d'una comoditat a la qual a tu t'han privat. I sentim que entre tu i la majoria del poble català ens uneix un fil vermell indestructible. Segur que hi ha moments difícils en els quals et sentiràs sol en un pou sense sortida. Acorralat. Trist. Abatut. I no veuràs el futur amb esperança. Llavors, recorda de que som milers els que estem allà fora. Pensa en nosaltres patint amb tu. En el fons, el càstig és col·lectiu. La teva captivitat és el nostre captiveri. Com en l'1-O, és una ferida oberta que cou però que ens fa més forts i lúcids. Hem viscut junts tants moments durs que som més poble ara que mai. Per voler votar, ens van pegar, insultar i humiliar. Ens van voler imposar censures vergonyants i el silenci per la força de la por. Ens van tractar de delinqüents. I, finalment, ens han tret la llibertat. El que mai ens podran arrabassar, però, és la dignitat de tornar-nos a aixecar per dir que som qui som i exigir respecte pels nostres drets. Amb persistència però amb la mà estesa, sense rancor ni ràbia, perquè no volem convertir-nos en allò contra el que lluitem.
Com les companyes ens han ensenyat, la política sense amor no és política. Tampoc ho és, però, sense memòria i anhels de justícia. No ho dubtis: seguirem somiant una democràcia on refugiar-nos; perquè la raó venci la por, la ignorància i l'odi. No descansarem fins que tu i la resta torneu. No serem lliures fins que vosaltres no ho sigueu.
tenso, conmocionado, con la oreja aplicada.
Porque un pueblo ha gritado, ¡libertad!, vuela el cielo.
Y las cárceles vuelan." (Miguel Hernández, Las cárceles)
Estimat Jordi (Cuixart):
El dia en què jutges i fiscals et van assenyalar amb el dit tort, ens va abrasar impacient la indignació. O la nàusea de la injustícia. Des que els alts tribunals s'asseuen a sopar a la taula dels poderosos, són mals temps per a la justícia. Com diria Rosa de Luxemburg, la justícia és servil amb els taurons i cruel amb les sardines.
Fa poc es van complir quatre mesos des que et van despullar d'un dels béns més preuats (la llibertat) i et van buidar l'ànima d'oxigen. Han estat quatre mesos d'excepció, de suplici, càstig i venjança. Quatre mesos de memòria d'un paisatge calcinat, lluny dels teus afectes i la teva terra. Quatre mesos amb gust de llàgrimes de l'opac ciment d'una presó impenetrable. Com si tinguéssim una estella clavada, des de llavors, ens falta l'aire.
La teva absència amarga, la teva llunyania de murs, ens crema. Haver de escriure't fa mal. Però, com qualsevol carta a un pres, fer-ho és un missatge de futur. Una foguera enmig de la nit gelada. S'alimenta de solituds, de distàncies, però es construeix amb ponts d'esperances.
Amb aquesta missiva vull insuflar-te ànims. Recordar-te el que has estat i continues sent per a tots els que et trobem a faltar. Amb el teu afany insomne per obrir camí, vas ser (i segueixes sent) un referent de coratge i dignitat. Sent com ets un militant pacifista disposat sempre a estendre la mà al proïsme, fins i tot als que només ofereixen autoritarisme i roïnesa, fa mal que t'associïn arbitràriament amb la violència. Sacrificant el teu temps lliure i de forma desinteressada, t'has deixat la pell en aconseguir una societat més lliure. Sabies que el camí no era fàcil. Els somnis col·lectius mai ho són. Requereixen de gent mobilitzada, il·lusionada i disposada a sacrificar-se. Són processos llargs plens d'espines. I més en una democràcia imperfecta com la nostra. No per casualitat, a diferència de la resta d'Europa, aquí el feixisme mai va ser derrotat i el poder es va construir sobre els seus fonaments. Les togues dels que ocupen la cúspide judicial no són, per aquesta raó, netes. La pols del franquisme les embruta. Ho saps bé. I ho recordàvem fa poc en unes jornades contra la impunitat franquista celebrades a la Model, on vam sentir la teva absència molt present.
Vivim temps difícils, en els quals la polarització s'estén com una taca cancerígena. Ara més que mai, resulta imprescindible recosir complicitats entre uns i altres; posar en valor el que ens uneix per sobre del que ens separa. En aquesta tasca urgent, figures com la teva són un far en la boira. Enfront de l'actual deriva autoritària, cal rescatar l'esperit unitari de l'Assemblea de Catalunya dels 70. O la filosofia que bategava darrere del lema "un sol poble" -catalans de llinatge i nous catalans- del vell dirigent del PSUC, Josep Benet. T'ho havia sentit cridar als quatre vents amb veu solemne dels grans moments: som un país mestís! Cal veure el fenomen migratori, no a partir del seu grau d'integració, sinó com una nova realitat construint una pàtria comuna amb identitats i orígens múltiples. Gent nascuda aquí i gent vinguda de Múrcia en els anys 30; d'Andalusia, Extremadura o Galícia en els anys 60. Gent que es va trobar un entorn en condicions molt dures, sense serveis ni transport públic. I amb un esforç immens, anònim i silenciós, va aixecar les nostres ciutats des de baix. Molts d'ells, veïns de l'extraradi gris, la "Internacional dels blocs" evocada pel teu apreciat Pérez Andújar.
Sempre et vas identificar amb aquesta gent humil i senzilla que, com la teva mare, van emigrar perseguint un futur millor. Eres incapaç de pensar-te separadament de les seves reivindicacions o pulsacions vitals. D'aquella que van arribar però també dels que es van quedar a les seves terres. Apel·laves sovint a la fraternitat i l'anhel d'emancipació de les classes populars de la resta de territoris ibèrics. Alguna cosa s'ha torçat o no s'haurà fet bé quan no pocs d'ells, lluny de sentir-se interpel·lats per persones com tu, s'han sentit amenaçats en la seva identitat. I embolicant-se entre banderes, han lliurat el seu vot a un nacionalisme d'extrema dreta. Ja tindrem temps de parlar-ne quan recupereu la llibertat, però segur que el que ha passat et fa mal ara en l'ànima, tu que ets un internacionalista obstinat en transcendir filiacions i fronteres. També et feia mal veure com altres nacionalistes utilitzaven la unitat patriòtica per diluir lluites socials i amagar les seves misèries. O el discurs contra un "Madrid" al qual injustament reduïen a una de les dues Espanyes, oblidant que també és la ciutat mestissa, de l'orgull gai, del 15-M o del "no passaran".
Recordo quan em vas defensar davant dels xiulets d'un auditori d'exaltats per escoltar-me al·ludir a aquest altre Madrid popular i antifeixista. Vaig plorar de ràbia davant de tant menyspreu ignorant i tu volies fer un comunicat de condemna. Tots dos crèiem que la idea d'una Espanya uniforme i irreformable era reaccionària. Hi ha una Espanya vella, monàrquica, caciquil, poruga, de sagristia, que envesteix al crit d'"a por ellos" i aspira a gelar-nos una altra vegada el cor. Aquesta està guanyant. No obstant això, aflora també una altra Espanya jove, indignada, republicana, interreligiosa i laica, plurinacional i reticent a ser una presó de pobles. A aquesta altra nova Espanya cal donar-li espai perquè hi compartim horitzons, somnis i anhels comuns. De fet, una república catalana sobirana -independent o associada a la resta de pobles de l'Estat- difícilment podrem bastir-la sense el seu suport. N'hi ha que, però, volen trencar aquesta aliança o corrent de simpatia entre uns i altres.
Amb nostàlgia, et recordo ara en tots els moments viscuts. Et recordo en xerrades amb amics com Quim Arrufat en una aula d'estudiants o Toni Comín i Eulàlia Reguant sobre un escenari de Nou Barris. Et recordo quan ens acomiadàvem la nit abans del teu empresonament. Sabies el perill al qual et dirigies i, malgrat això, conservaves el valor d'animar-amb la claredat silvestre de les teves rialles. Et recordo quan tu i Jordi Bosch em vau persuadir perquè em fes soci d'Òmnium Cultural, una entitat amb gairebé cent mil afiliats i seixanta anys d'història. Si no fos per tu, no ho hauria fet. Amb tu vaig superar prejudicis i recels antics. Va ser l'any 2016. Volies que Òmnium fos casa comuna del sobiranisme republicà, on convisquessin federalistes, confederalistes o independentistes. Volies teixir complicitats amb altres organitzacions estatals que defensaven el dret a decidir del poble català. Recordo la teva insistència perquè et presentés Pablo Iglesias.
M'agradava la teva visió inclusiva del catalanisme i la cultura. Em parlaves amb entusiasme de celebrar la Nit de Santa Llúcia a l'Hospitalet de Llobregat. Per primera vegada, després de 65 anys, el principal esdeveniment literari es desplaçava a una ciutat metropolitana, obrera i bressol de tantes persones d'origen immigrant. Poc abans, havíem participat junts en un acte de la vostra campanya Lluites compartides. Allà vam defensar la interrelació entre les lluites dels últims 50 anys de molta d'aquesta gent vinguda d'altres llocs amb les lluites col·lectives del present. Vam defensar la classe treballadora, valenta, que ens recordava que els drets mai es regalen. Vam defensar la lluita feminista d'una ciutat amb nom de dona. També els que sortien cada 11-S per exigir urnes i democràcia; els jubilats infatigables defensant el que van guanyar per als seus nets; la gent de la PAH i el 15-M, posant el cos per recuperar el que és de tots; els vells antifranquistes lluitant per la memòria democràtica; els que alçaven la veu contra el sofriment provocat per CIEs i fronteres; o exigint més refugiats a la manifestació més gran d'Europa.
Tu que has lluitat tant per la llibertat aliena, has acabat perdent la teva. Com Forn, Sánchez i Junqueras, t'has convertit en pres polític del segle XXI. Ho explicava fa poc en un article que t'envio al costat d'aquesta carta. Són molts els que et van precedir en aquesta ingrata condició. "Hem vist tancats a la presó homes plens de raó ... no, diguem no", cantava Raimon ja en els recitals dels 60. Abans de tu, hi van ser "homes plens de raó" com Wilde, Gramsci, Luxemburg, Roque Dalton, Sands, Mandela, Miguel Hernández. Ho recordava recentment un amic comú, el periodista David Fernández.
El cor se m'ha encongeix quan et penso ara darrere d'uns barrots infames que ennegreixen els horitzons, en una cel·la diminuta i mal il·luminada de Soto del Real. O quan parlo amb els teus éssers estimats o amb la resta de perseguits polítics. Tots ells forçats a recórrer centenars de quilòmetres. És terrible que no puguis aixecar el telèfon i escoltar a l'altra banda la veu afectuosa de la Txell i que només puguis veure-la breument una vegada a la setmana darrere de d'un gruix vidre. O que només puguis abraçar al teu fill de deu mesos un cop cada tres mesos.
Davant el buit institucional provocat per la vil aplicació de l'article 155, has de saber que com a Ajuntament no ens quedem de braços creuats. Fa poc, per exemple, vam portar davant de la justícia la vulneració de drets humans de l'1-O i vam denunciar el que ha passat al Congrés dels Diputats i el Parlament Europeu. Aquesta setmana hem tornat a reclamar la vostra llibertat o, com a mínim, la fi del doble càstig de l'allunyament. No oblidem que la presó és un espai d'aïllament, hostil i deshumanitzat. Allà el temps es congela i es fa perpetu. Es perd la intimitat, la llum solar, les coses bàsiques de la vida: el contacte, les mirades i la tendresa de qui s'estima. Com deia Albert Camus, "la presó és un suplici quotidià que ningú té dret a infligir a un ésser viu en nom tan sols d'una opinió o d'una concepció del món". Cada dia el recordem amb un llaç groc penjat a la façana consistorial assenyalant la vostra absència.
Els que t'estimem ens fiquem al llit nit rere nit amb ganes de abraçar-te. Tanquem, després, els ulls amb la mala consciència de gaudir d'una comoditat a la qual a tu t'han privat. I sentim que entre tu i la majoria del poble català ens uneix un fil vermell indestructible. Segur que hi ha moments difícils en els quals et sentiràs sol en un pou sense sortida. Acorralat. Trist. Abatut. I no veuràs el futur amb esperança. Llavors, recorda de que som milers els que estem allà fora. Pensa en nosaltres patint amb tu. En el fons, el càstig és col·lectiu. La teva captivitat és el nostre captiveri. Com en l'1-O, és una ferida oberta que cou però que ens fa més forts i lúcids. Hem viscut junts tants moments durs que som més poble ara que mai. Per voler votar, ens van pegar, insultar i humiliar. Ens van voler imposar censures vergonyants i el silenci per la força de la por. Ens van tractar de delinqüents. I, finalment, ens han tret la llibertat. El que mai ens podran arrabassar, però, és la dignitat de tornar-nos a aixecar per dir que som qui som i exigir respecte pels nostres drets. Amb persistència però amb la mà estesa, sense rancor ni ràbia, perquè no volem convertir-nos en allò contra el que lluitem.
Com les companyes ens han ensenyat, la política sense amor no és política. Tampoc ho és, però, sense memòria i anhels de justícia. No ho dubtis: seguirem somiant una democràcia on refugiar-nos; perquè la raó venci la por, la ignorància i l'odi. No descansarem fins que tu i la resta torneu. No serem lliures fins que vosaltres no ho sigueu.