Tot i les limitacions imposades per la dependència de l’estat espanyol, Catalunya, en el seu conjunt, es va beneficiar de l’onada de globalització intensa de les darreres dècades. En un estudi recent de la Cambra de Comerç, que analitza la deslocalització industrial a Catalunya en el període 2000-2018, es conclou que l’obertura creixent de l’economia catalana a l’exterior, ha tingut un impacte net positiu sobre l’ocupació i la productivitat de la indústria manufacturera catalana. La destrucció d’ocupació imputable a la deslocalització ha estat superada per la creació de nova ocupació gràcies al creixement dels mercats derivat d’una major i millor integració comercial de la indústria catalana en l’economia global.
La indústria ha perdut ocupació, pel canvi tecnològic, i s’ha fet més productiva. Aquesta pèrdua neta d’ocupació es va compensar per la creació de nova ocupació als serveis. Malgrat l’impacte net positiu, com ha passat arreu, hi ha perdedors de la globalització, treballadors que han vist reduïts els seus salaris en canviar de sector, o perdut la feina, i comarques més intensament perjudicades. La globalització econòmica, però, tenia un altre efecte, el d’afavorir els processos d’independència atès que el procés d’afebliment de les fronteres econòmiques disminueix la necessitat de formar part d’un estat més gran. I ho fa perquè les raons de dimensió del mercat nacional deixen de prevaldre un cop el mercat passa a ser el món.
Però aquesta fase de la globalització s’ha acabat. Abans de la pandèmia, i després de la crisi del 2008, la globalització s’estava estancant, el retorn al proteccionisme era un fet, Estats Units boicotejava l’Organització Mundial del Comerç, les tensions comercials Xina-Estats Units s’incrementaven, i el creixement del comerç mundial ja no superava el creixement del PIB. Amb la pandèmia, va entrar en crisi una de les característiques principals d’aquesta darrera fase de la globalització: la fragmentació del procés productiu entre diferents localitzacions, amb les anomenades cadenes de valor global. Els confinaments trenquen aquest sistema basat en el “just-in-time”. De fet, el Banc Mundial estima que el retard d’un dia en els subministraments d’aquestes cadenes és equivalent a imposar un aranzel de l’1%. Aquest fenomen contribueix al col·lapse del comerç i l’economia mundial.
I amb la recuperació postpandèmica, les polítiques industrials dels Estats Units, de la Xina, i d’Europa es veuen impel·lides a prioritzar la seguretat sobre l’eficiència, reduint els riscos dels colls d’ampolla quan es produeix un xoc extern. És el retorn de “el meu país primer” que afavoreix la regionalització de les cadenes de valor global. Es comença a parlar de cadenes de valor regionals (i àdhuc nacionals) i de la relocalització d’algunes produccions. La pandèmia també ha reforçat el paper dels estats en l’economia. I el context geopolític ha provocat un enduriment dels Estats i les seves polítiques de seguretat, i una major tolerància a les vulneracions de drets humans.
Més enllà dels esforços que pugui fer el Govern de la Generalitat de Catalunya per aprofitar mínimament la reindustrialització que pot arribar a Europa, les condicions externes actuals no són les mateixes que les de l’inici del procés d’independència. Si aquestes tendències es consoliden, a priori no serien tan favorables com ho eren les de l’etapa prèvia per al nostre procés d’alliberament. El temps no necessàriament jugarà a favor de Catalunya, i les oportunitats històriques s’han d’aprofitar quan es donen. Cal tenir-ho en compte.
La indústria ha perdut ocupació, pel canvi tecnològic, i s’ha fet més productiva. Aquesta pèrdua neta d’ocupació es va compensar per la creació de nova ocupació als serveis. Malgrat l’impacte net positiu, com ha passat arreu, hi ha perdedors de la globalització, treballadors que han vist reduïts els seus salaris en canviar de sector, o perdut la feina, i comarques més intensament perjudicades. La globalització econòmica, però, tenia un altre efecte, el d’afavorir els processos d’independència atès que el procés d’afebliment de les fronteres econòmiques disminueix la necessitat de formar part d’un estat més gran. I ho fa perquè les raons de dimensió del mercat nacional deixen de prevaldre un cop el mercat passa a ser el món.
Però aquesta fase de la globalització s’ha acabat. Abans de la pandèmia, i després de la crisi del 2008, la globalització s’estava estancant, el retorn al proteccionisme era un fet, Estats Units boicotejava l’Organització Mundial del Comerç, les tensions comercials Xina-Estats Units s’incrementaven, i el creixement del comerç mundial ja no superava el creixement del PIB. Amb la pandèmia, va entrar en crisi una de les característiques principals d’aquesta darrera fase de la globalització: la fragmentació del procés productiu entre diferents localitzacions, amb les anomenades cadenes de valor global. Els confinaments trenquen aquest sistema basat en el “just-in-time”. De fet, el Banc Mundial estima que el retard d’un dia en els subministraments d’aquestes cadenes és equivalent a imposar un aranzel de l’1%. Aquest fenomen contribueix al col·lapse del comerç i l’economia mundial.
I amb la recuperació postpandèmica, les polítiques industrials dels Estats Units, de la Xina, i d’Europa es veuen impel·lides a prioritzar la seguretat sobre l’eficiència, reduint els riscos dels colls d’ampolla quan es produeix un xoc extern. És el retorn de “el meu país primer” que afavoreix la regionalització de les cadenes de valor global. Es comença a parlar de cadenes de valor regionals (i àdhuc nacionals) i de la relocalització d’algunes produccions. La pandèmia també ha reforçat el paper dels estats en l’economia. I el context geopolític ha provocat un enduriment dels Estats i les seves polítiques de seguretat, i una major tolerància a les vulneracions de drets humans.
Més enllà dels esforços que pugui fer el Govern de la Generalitat de Catalunya per aprofitar mínimament la reindustrialització que pot arribar a Europa, les condicions externes actuals no són les mateixes que les de l’inici del procés d’independència. Si aquestes tendències es consoliden, a priori no serien tan favorables com ho eren les de l’etapa prèvia per al nostre procés d’alliberament. El temps no necessàriament jugarà a favor de Catalunya, i les oportunitats històriques s’han d’aprofitar quan es donen. Cal tenir-ho en compte.