Opinió

Com ensenyarem a pensar a les aules?

«El sistema educatiu ha de ser un escut de formació i capacitació per evitar la podridura del nostre cervell i ens cal debatre com el configurem per fer-ho possible»

Jordi Mir
22 de desembre de 2024, 20:04
Actualitzat: 20:08h

De manera imprevista, els titulars s’han omplert d’assignatures en risc. Les alarmes primer han saltat per la suposada pèrdua de pes de la literatura catalana. Ràpidament, s’han començat a activar respostes davant del greuge que això podia suposar. Segurament hi ha qui ho ha interpretat com un nou atac contra Catalunya i el Català. Però el sentiment de greuge viscut no s’ha limitat a les humanitats i la literatura catalana. Des de l’àmbit de les ciències també ja s’han alçat veus i declaracions en contra de la reducció horària i la unió d’assignatures que s’ha anunciat.

Declivi de les Humanitats? Declivi de les Ciències? Declivi de l’interessant treball de recerca que veu reduïda la seva dimensió? Qui sortiria beneficiat de les possibles reduccions de les assignatures d’aquests dos àmbits? No hi ha hagut gaire claredat en res del que ha passat aquests dies. Tot sembla acabar reduint-se a aconseguir el canvi que volem o a evitar aquell que no acceptem. Però en tot allò que afecta el sistema educatiu convindria treballar d’una altra manera. El sistema educatiu és una complexa elaboració que ha de respondre a diferents objectius i satisfer diferents maneres de pensar i fer. Si calen canvis, que sempre n’hi ha algun a fer, necessitem poder tenir una conversa serena sobre les diferents opcions, amb estudis d’evidències que mostrin què pot ser més positiu fer, amb dades a favor de fer canvis o de mantenir.

Evidentment, si defensem la llengua i la literatura catalana, ens costarà compartir la reducció del seu pes. Aquest pot ser un debat. Però potser també tenim pendent des de fa temps debatre sobre la importància que es dona a la literatura en el nostre sistema educatiu. La literatura és coneixement, és creació, és clau per entendre aquest món i actuar en ell. No és allò que han de fer les persones a qui agraden les lletres. 

Evidentment, si defensem la física i la química, ens costarà compartir la reducció del seu pes. Aquest pot ser un debat. Però potser també tenim pendent des de fa temps debatre sobre la importància que donem a la ciència en el nostre sistema educatiu. La física, la química, són coneixement, són creació, són clau per entendre aquest món i actuar en ell. No són allò que han de fer les persones a qui agraden les ciències.

Literatura, física, química... són disciplines, com altres, que han de formar part del nostre sistema educatiu per poder ensenyar a pensar a la nostra gent jove. Les humanitats i les ciències, més enllà de diferències que es vulguin establir, són disciplines fonamentals per tal que puguin disposar de les eines i les capacitats per pensar autònomament, amb el propi cap, entendre aquest món i decidir com actuar-hi. Necessitem preguntar-nos si ho estem aconseguint? 

“Existeix una llei que permet que es facin denúncies falses de dones contra homes?” Una espavilada estudiant, implicada en un programa del seu institut contra les violències que pateixen les dones, feia aquesta pregunta tot aprofitant l’enregistrament d’un programa del Balcó de Ser Catalunya. La noia que segurament més consciència feminista podia tenir d’aquella sala feia una pregunta preocupant i que va preocupar. I era bona cosa que la fes en veu alta i que busqués resoldre el seu dubte. Un dubte que potser també era el d’altres companyes que allà estaven. Li vam explicar que no existia cap llei així, vam aprofitar per explicar l'ínfima presència de denúncies falses: 0,001%. 

Per què pensava que podia existir una llei així? Com ho podia haver arribat a pensar una persona preocupada per les violències contra les dones? Aquest any el Diccionari Oxford ha designat com a paraula de l’any “podridura mental”, en anglès brain rot. Aquesta podridura és originada per continguts que veiem constantment i que, lluny d’oferir-nos educació, ens porten a viure en desconeixement, en l’engany, en l’odi, en la incapacitat de tenir converses elaborades.

Els nostres cervells sempre han patit riscos per acabar podrits. Aquests riscos no han començat amb les xarxes socials i les tecnologies actuals. Però actualment vivim importants ofensives que busquen que pensem de maneres equivocades, que directament no pensem. Aquest és un greu problema entre gent de totes les edats. El sistema educatiu ha de ser un escut de formació i capacitació per evitar la podridura del nostre cervell, necessitem debatre com el configurem per fer-ho possible. 

Pensem en hores, continguts, en optativitats i modalitats; defensem les posicions que considerem adequades; tinguem present que, a vegades, menys és més. L’objectiu hauria de ser que aprenguin a pensar, no acabar temaris per acabar-los. Per sobre de tot, posem els millors dels nostres esforços en aconseguir fer possible un sistema educatiu que ofereixi a la nostra joventut les eines que necessiten per entendre aquest món i actuar-hi de les maneres que decideixin fer-ho. 

Arxivat a

Soc doctor en humanitats, professor a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i a la de Ciències Polítiques i de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Soc membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (UPF) i l’Observatori del Sistema Universitari.

El més llegit