L’”operación patrimonio” sembla haver estat la darreragran aportació del tenebrós Estat espanyol en un intent desesperat per donar a la “por” un renovat i poderós impuls.
I, tanmateix, en la llarga trajectòria d’un Estat que ho ha provat tot per tal de destruir-nos, això ja s’ha provat en altres ocasions. La Llei de Responsabilitats Polítiques franquista va expropiar patrimonis i béns de milers d’exiliats. Ara es perfeccionarà el sistema i a través del Tribunal de Comptes ja no caldrà que t’exiliïs perquè t’expropiïn.
Però que els arbres ens deixin veure el bosc. Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo. Només des de la nova restauració borbònica del 1975, els catalans han aportat entre el doble i el triple que la UE a l'Estat espanyol. El dèficit fiscal s'ha cronificat i el pacte entre les elits de l'Estat i catalanes ha funcionat amb la precisió d'un rellotge suís –tal i com ve funcionant des de l'endemà de l'11 de setembre de 1714. L'espoli és una cara de la moneda. L'altra és l'atemptat que suposa al progrés, el benestar i la justícia social. Un país espoliat és un país despullat, a la intempèrie, sense futur o, en qualsevol cas, amb el futur que decideix la metròpolis.
De fet, si mai l’Estat espanyol hagués de compensar els catalans pels segles espoliats es faria finalment realitat la dita de Francesc Pujols. Els catalans ho tindríem tot pagat. I encara ens sobrarien quartos.
La independència suposa trencar amb el sistema de castes de dominació espanyola. Aquesta és la revolució radical. La dependència, en canvi, ens sotmet a una degradació col·lectiva a tots els nivells: cultural, lingüística, patrimonial, moral i econòmica. Els professors Amat i Guinjoan, en un número especial de la Revista de Catalunya de l’any 2016, ho deien amb aquestes paraules: "Els catalans tenim un Estat en contra i això es posa de manifest amb un maltractament econòmic (amb un dèficit fiscal entre el 6% i el 8% anual segons el mètode càlcul), l'ofec financer, la legislació centralitzadora i l'activisme de l'Estat contra Catalunya. L'ofec financer de la Generalitat ha estat un atac en tota regla contra la ciutadania de Catalunya, especialment contra la més pobra".
Per això contra la “operación patrimonio”, més independència. Com tot el que ha de passar aquests propers mesos, només amb la vista fixa en la proclamació de l’Estat català ens en sortirem. Serà el nou Estat el que revertirà les situacions d’injustícia que es puguin anar produint a partir d’ara. Personals i col·lectives. No hi ha possibilitat de termes mig. Tant parlar de garanties, i l’única garantia certa és guanyar la independència. Por? Vota independència i guanya’t un Estat que et protegeixi.
I, tanmateix, en la llarga trajectòria d’un Estat que ho ha provat tot per tal de destruir-nos, això ja s’ha provat en altres ocasions. La Llei de Responsabilitats Polítiques franquista va expropiar patrimonis i béns de milers d’exiliats. Ara es perfeccionarà el sistema i a través del Tribunal de Comptes ja no caldrà que t’exiliïs perquè t’expropiïn.
Però que els arbres ens deixin veure el bosc. Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo. Només des de la nova restauració borbònica del 1975, els catalans han aportat entre el doble i el triple que la UE a l'Estat espanyol. El dèficit fiscal s'ha cronificat i el pacte entre les elits de l'Estat i catalanes ha funcionat amb la precisió d'un rellotge suís –tal i com ve funcionant des de l'endemà de l'11 de setembre de 1714. L'espoli és una cara de la moneda. L'altra és l'atemptat que suposa al progrés, el benestar i la justícia social. Un país espoliat és un país despullat, a la intempèrie, sense futur o, en qualsevol cas, amb el futur que decideix la metròpolis.
De fet, si mai l’Estat espanyol hagués de compensar els catalans pels segles espoliats es faria finalment realitat la dita de Francesc Pujols. Els catalans ho tindríem tot pagat. I encara ens sobrarien quartos.
La independència suposa trencar amb el sistema de castes de dominació espanyola. Aquesta és la revolució radical. La dependència, en canvi, ens sotmet a una degradació col·lectiva a tots els nivells: cultural, lingüística, patrimonial, moral i econòmica. Els professors Amat i Guinjoan, en un número especial de la Revista de Catalunya de l’any 2016, ho deien amb aquestes paraules: "Els catalans tenim un Estat en contra i això es posa de manifest amb un maltractament econòmic (amb un dèficit fiscal entre el 6% i el 8% anual segons el mètode càlcul), l'ofec financer, la legislació centralitzadora i l'activisme de l'Estat contra Catalunya. L'ofec financer de la Generalitat ha estat un atac en tota regla contra la ciutadania de Catalunya, especialment contra la més pobra".
Per això contra la “operación patrimonio”, més independència. Com tot el que ha de passar aquests propers mesos, només amb la vista fixa en la proclamació de l’Estat català ens en sortirem. Serà el nou Estat el que revertirà les situacions d’injustícia que es puguin anar produint a partir d’ara. Personals i col·lectives. No hi ha possibilitat de termes mig. Tant parlar de garanties, i l’única garantia certa és guanyar la independència. Por? Vota independència i guanya’t un Estat que et protegeixi.