Cert: vivim una època de transició cap a un nou ordre mundial. I estem en aquella fase en què ningú sap descriure del tot el que està passant. La incertesa i la inseguretat s’han convertit en els trets distintius del nostre temps. En aquest terreny fèrtil proliferen el populisme, la desorientació i el desencís. No és estrany, doncs, que un percentatge escandalosament alt de joves no distingeixi entre democràcia i dictadura, que vegi la política com una farsa, que accepti la corrupció com un mal inevitable o que es refugiï en un individualisme buit i deshumanitzat, projectat per les xarxes.
Els adults tampoc escapem de la confusió entre veritat i mentida, accentuada per l’imperi de les xarxes socials. Adolescents i adults convivim en una revolució tecnològica que avança sense control i sense un horitzó clar. De moment, els adults no hem sabut gestionar-la; tal vegada els adolescents d’avui, demà adults, ho aconseguiran.
Els adults hem permès que els ideals, si és que encara n’hi havia, es diluïssin en un flux constant d’opinions superficials i consignes buides. Ens hem oblidat, per exemple, que la democràcia no és un fenomen garantit, ni un dret immutable: és una idea i un sistema fràgil que cal defensar. Els demòcrates no havíem previst que els impostors, els autoritaris i els cobdiciosos trobarien la manera d’aprofitar-se del sistema democràtic per degradar la democràcia.
El populisme no és una anomalia, sinó la conseqüència d’una política democràtica erosionada i desprestigiada. L’extrema dreta es presenta avui com la força del canvi, de la renovació i fins i tot de la revolució. La història ens ha advertit abans: Hitler va arribar al poder aprofitant una crisi de legitimitat democràtica. Avui, la mateixa lògica es repeteix amb figures com Donald Trump i altres líders que fan de l’engany i la polarització les seves armes principals.
El populisme té qui el pensa. Uneix poder polític i riquesa tecnològica. Escolto Trump, amb la seva manera de fer agressiva avui i negociadora demà, i estic segur que té un equip que li subministra munició diària. Vull dir que el populisme té qui l’escriu, mentre que el progressisme, si encara queda algú que el defensi amb coherència, no té ningú que li articuli un discurs sòlid.
Els adults naveguem sense rumb i, paradoxalment, ens sorprèn que els adolescents també estiguin desorientats. Estan guanyant la partida aquells que els diuen que la felicitat arriba de l’exposició digital i de la vacuïtat del que circula per les xarxes, que brolla de la indiferència i de la riquesa individual, sempre a costa del bé comú. Els transmetem que no hi ha alternativa: que només importa l’individualisme, que la democràcia és un tràmit, que el capitalisme desbocat és inevitable i que la política serveix únicament per mantenir un statu quo fossilitzat. No és estrany que la resposta sigui la desafecció.
I sincerament, crec que la política dita democràtica —em refereixo a la política organitzada— o bé no ha entès el problema o no el vol entendre. L’última generació de joves catalans que va tenir una certa il·lusió sobre el futur de Catalunya va ser la que, l’octubre del 2017, tenia entre 15 i 20 anys. Van arribar a imaginar un país diferent. Es van apuntar a les mobilitzacions d’aquells dies amb la passió i la convicció de l’adolescència. Des d’aleshores, han passat vuit anys especialment obtusos en termes polítics. Els adolescents que ara tenen 15 anys, què tenen per davant? Les xarxes? Què els ofereix la política democràtica? Amb quins ideals dona resposta a les seves expectatives de vida?
I on és l’ideal de país que ha d’engrescar, no cal dir, els adults? Els partits democràtics han renunciat a pensar en una Catalunya democràtica i amb futur. El PSC es conforma amb el seu exercici quotidià de gestió a curt termini, sense visió, i, el més greu, sense més ideal de futur que mantenir Catalunya dins d’un estat espanyol irremeiablement decrèpit.
I ja no diguem de l’independentisme. Es pot acceptar que fos políticament derrotat, però és incomprensible que s’hagi deixat guanyar tan fàcilment en la batalla de les idees. L’independentisme va néixer per explicar als catalans i al món que una altra idea de Catalunya convenia a Europa i fins i tot als espanyols. Però porta set anys lamentant-se de la seva derrota del 2017 sense aconseguir refer les bases del seu possible retorn. Què aporta a la ciutadania? Què aporta a la democràcia? Què aporta a la llibertat i als drets? Què aporta al benestar i a la felicitat de les persones?
En un món extremadament esgarrat, sense una idea clara del que volem construir, la política ha quedat reduïda a una acumulació de laments, pedaços, improvisacions i pugnes partidistes. I el resultat és prou obvi: alimentar el populisme. A una societat com la catalana ja no li valen els eslògans buits, les posicions ideològiques genèriques ni les promeses impossibles. Vol saber cap a on va i si el que se li proposa és realista o pura quimera.
La política, i especialment la catalana, ha de definir un rumb amb realisme i claredat. O això, o seguir perdent electors. O això, o caure en el populisme. La democràcia només recuperarà el seu valor si deixa de ser un simple mecanisme de validació electoral cada quatre anys i passa a associar-se a un ideal de país, a un projecte col·lectiu que doni sentit al compromís de cadascú. O això, o més i més individualisme.
La situació política de Catalunya, en el context mundial actual, és especialment dramàtica. Subordinada als interessos dels partits estatals. Sense cap idea pròpia de com incidir en un món que els joves no entenen i els adults tampoc. Imbricada en un canvi tecnològic que ens desborda i un canvi demogràfic sense precedents.
Els catalans estan atrapats en el curt terminisme dels partits, les disputes estèrils, el populisme de les dretes extremes o el desconcert dels partits democràtics. Què passaria si els demòcrates ens aturéssim a imaginar un país nou i una política guiada pel benestar, la justícia, la prosperitat i la democràcia? Què passaria si els dirigents deixessin de pensar en termes de trinxeres i oferissin els partits per definir un ideal de país que ens pogués engrescar?
No dic de posar sobre la taula utopies irrealitzables, sinó d’establir un ideal flexible, un patró de referència que inspiri camins i actuacions, i que es correspongui amb la unitat que el poble anhela. Un ideal és la brúixola que orienta el progrés. Sense un ideal compartit, un país queda a la deriva, a mercè dels interessos privats i dels populistes de torn.
Comencem pel principi. Liderem una nova manera de fer política. En un món cada cop més polaritzat, el país ha de reivindicar-se com un espai de diàleg, cooperació i pacte. El populisme, tant de dretes com d’esquerres, només serveix per dividir, per convertir la política en una lluita de bàndols. Catalunya no pot caure en aquesta trampa.
La bona política és la que construeix, la que pensa a llarg termini, la que entén que les societats són laboratoris del futur. L’autogovern ha de ser el motor d’una nova manera de governar, més humana, més transparent i més efectiva. Les institucions han de ser un referent en gestió, innovació i cohesió social. Han de pensar en cada ciutadà com un individu amb necessitats i drets concrets. L’únic antídot contra el populisme és la bona política. Una política que no es limiti a gestionar la immediatesa, sinó que s’atreveixi a transformar.
Què els semblaria si l’independentisme, més enllà de reclamar la independència, es reagrupés com a referent del pensament crític, de les noves formes de generar prosperitat i de distribuir benestar, d’educar, de millorar l’ensenyament, de ser un país culte i cívic, de construir una nova ètica ciutadana basada en valors i en el respecte per la diferència, de sostenibilitat, de qualitat de vida, saludable i verda, i on la relació entre habitatge i salaris fos el primer gran objectiu? En definitiva, una política inclusiva, exemple de civilitat i de compromís afectiu. Al servei d’un humanisme humil però radicalment humà.
Què els semblaria que els homes i dones que viuen a Catalunya s’observessin a si mateixos com una associació de ciutadans lliures, favorables a una societat on la llibertat domini qualsevol forma d’opressió, on l’esperança prevalgui sobre el conflicte i on la cooperació, la col·laboració i la fraternitat substitueixin l’excés d’individualisme, l’egoisme i la cobdícia? Què els semblaria un país on els ciutadans estiguessin disposats a discernir el seu destí amb consciència? Què els semblaria un país rigorosament ben governat? Un país sorgit del diàleg i del pacte?
Podem imaginar una Catalunya que, a través de la intel·ligència col·lectiva, esdevingui referent en qualitat de vida i model de regió europea avançada? Què els semblaria un país bolcat en la dissolució de les velles fronteres, tant interiors com exteriors?
No ens enganyem, la política catalana no ofereix res de nou. Els adolescents catalans creixen atrapats en una mena de política zero, envoltats de populisme. Immersos en un sistema institucional empetitit que els aboca a la desesperança. No perceben cap projecte que els ajudi a pensar que els problemes que els afecten (feina, habitatge, salaris, esperança) puguin tenir solució. Es veuen desmotivats per un poder ubicat a 600 quilòmetres; un poder més preocupat per la seva pròpia supervivència que per construir una gran democràcia. En realitat, estan atrapats per les xarxes socials i pel populisme que dirigeix de manera magistral un dirigent que un dia pot dir que farà de Gaza un balneari i l’endemà qualsevol altra bestiesa.
Els catalans, joves i adults, no són apàtics, sinó expectants. Necessiten metes, projectes i reptes. Necessiten sentir que formen part d’una comunitat amb un rumb clar. I això només ho poden trobar en una política que ens parli amb honestedat, que ens involucri i que ens doni motius per creure en el futur.
Som davant d’un moment decisiu. La primera modernitat va construir els estats tal com els coneixem, però aquest model està en crisi. La política ha de reinventar-se, ha de ser més il·lustrada, més cooperativa, més participativa. Ha de posar la cultura i el pensament al centre del debat, perquè sense pensament no hi ha transformació possible. Catalunya ha de ser pensada com un far d’una nova manera de fer política. Ha de ser un model de governança intel·ligent, ètica i democràtica. Ha de demostrar que és possible fer política amb rigor, amb valors i amb una mirada de futur. Les properes eleccions autonòmiques ja haurien d’estar en preparació.
Montserrat Roig va escriure ja fa molts anys que la democràcia és una actitud davant la vida. Sàvies paraules. Ens diuen que la democràcia és un constructe que es fa cada dia. Això vol dir que els valors i les actituds de cada persona són determinants. Justament per això necessitem que en les accions aparentment ordinàries estiguin absolutament determinades per un grau superior d’auto-exigència a favor de l’ideal democràtic.
El món necessita una reacció, i Catalunya encara més. I el primer pas és entendre que la política no és només un joc de poder, sinó l’eina més poderosa per mobilitzar la gent. Si volem recuperar l’esperança, cal començar per recuperar la bona política: pensar el país sencer, recuperar-ne les virtuts, recrear-ne les fortaleses, per tornar a creure en el futur. La millor política a favor dels joves, i dels no tant joves, és posar-los a disposició un ordre social intel·ligent i intel·ligible.